dissabte, 16 de setembre de 2017

Alternatives a la web referendum.cat, tancada per la dictadura espanyola

Després de tancar la web oficial del Referèndum (referendum.cat), la dictadura espanyola va tancar la web mirror https://www.ref1oct.cat, capant el domini .cat, i també ha tancat la .eu (https://www.ref1oct.eu) fent que movistar, vodafone i altres operadors hi neguin el servei.
Aquesta última (https://www.ref1oct.eu) és accessible (de moment) des de tot el món llevat de l'estat espanyol, una nova mostra de dictadura encoberta.

Però hi ha alternatives... i moltes:

https://gateway.ipfs.io/ipfs/QmQZzfs7LjkEnmG3zU92YF7ViCcuCXkNokuYoiNe6pKvDZ/

https://cat.referendum.barcelona/
http://referendum.enricpineda.cat/
http://www.referendum.party/
http://www.referendum.ninja/
http://www.referendum.love/
http://www.referendum.legal/
http://www.referendum.fyi/
http://www.referendum.rip/
http://www.referendum.soy/
http://www.referendum.lol/
http://www.referendum.voto/
http://www.referendum.works/
http://www.referendum.observer/
http://www.referendum.fun/
http://www.referendum.pro/
http://alerta.cat/www.referendum.cat/
http://referendum.pirata.cat
http://referendum.pau.fm/
http://www.referendumcat.eu/
http://nigeon.github.io/referendum.cat/
https://www.ref1oct.eu/
https://www.ref1oct.cat/
http://ref1oct.net/
http://ref1oct.org/
http://referendum.zalo.nyc/
https://aniol.github.io/referendum.cat/
http://referendumcat.cat/
https://holadictadura.github.io/referendum_catalunya/
http://🗳🗳🗳🗳.ws

dimecres, 23 d’agost de 2017

17 raons per a utilitzar programari lliure

1. És gratuït. Per a tothom, per a qualsevol ús: privat, públic o comercial.
2. Pots instal·lar-te tantes còpies com necessitis. Els programes propietaris es venen per a una instal·lació. Si en vols més has de pagar una llicència per a cadascuna.
3. El codi font és públic. Pots modificar-lo lliurement (si ets programador i saps com fer-ho, evidentment!) i adaptar-lo a les teves necessitats. Però no cal patir, la versió estàndard funciona de meravella.
4. No depèn d'un proveïdor en particular.
5. No et quedes endarrerit amb els canvis de versió, ni has de comprar noves actualitzacions.
6. Programes, manuals i diccionaris (correctors ortogràfics) es tradueixen a molts idiomes: català, castellà, euskera i gallec, per exemple.
7. Per tant, pots tenir correctors en diferents llengües (anglès, francès, italià, alemany, etc.).
8. Hi ha fòrums on els usuaris diuen les seves opinions i el que es podria millorar. Allà pots consultar els teus dubtes, sempre hi ha algú que te'n dona una solució.
9. És segur i fiable (ho dic per experiència).
10. Els fitxers ocupen menys memòria que el mateix document en altres programes.
11. No et quedaràs aïllat en el teu treball, encara que els altres utilitzin altres programaris.
12. Pots obrir tots els fitxers de Microsoft Office o d'altres aplicacions, veure el seu contingut, modificar-lo si cal i tornar a desar-lo en el mateix format o en format lliure.
13. Sempre podràs llegir un document fet amb un altra versió del programa (conveni OpenDocument).
14. Pots exportar tots els teus documents a format PDF (i, a més a més, protegir-los contra còpia) o a altres formats.
15. Les noves versions es produeixen cada pocs mesos, i es poden baixar per Internet (sense cap cost addicional).
16. La major part del programari lliure pot treballar en diferents sistemes operatius: GNU/Linux (Ubuntu, Mint, Linkat, Lliurex i un llarg etcètera), Windows, macOS, Solaris i altres.
17. Si saps utilitzar un programa propietari, és segur que ja saps utilitzar el seu equivalent en programari lliure. I alguns funcionen millor!

· El programari comercial imposa unes despeses massa elevades per a un usuari particular.
· Tots sabem que el programari utilitzat per la majoria dels usuaris és pirata, però potser no serà interessant piratejar-lo si existeix una versió similar en programari lliure.
· En un mateix ordinador poden coexistir dos sistemes operatius sense cap problema.
· L'ús de programes pirata obliga a utilitzar versions que van quedant obsoletes fins que et passin una versió més actualitzada. Amb el programari lliure no existeix aquest problema.

Tot i això, l'usuari sempre pot adduir dues raons per no migrar cap al programari lliure:

     · No puc perdre tot el treball que he fet...
     · No puc fer documents que els altres no poden llegir...

Bé, cap de les dues és certa!
La decisió final és teva, però ara ja estàs més informat!

dijous, 27 de juliol de 2017

El Tomba Catalunya, més conegut com TC

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost als bancs  per a grans fortunes i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d’hivern i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost per cada pis buit i dedicar-lo a lloguer social i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova fer polítiques d’igualtat entre homes i dones i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova que el català és la llengua vehicular a l'escola i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost a les centrals nuclears i destinar-ne l’import a la protecció ambiental i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir el fracking i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar una taxa a les operadores d’Internet per dedicar-lo a la cultura i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir les corrides de toros i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Aquest resum es llegeix en dos minuts, però la llista –que podria ser el triple de llarga- s’ha anat gestant amb anys.

Hi falten les beques universitàries, les infraestructures ferroviàries, les matrícules als cotxes, els horaris comercials, i un centenar de competències més en les que se li ha deixat clar que, per més majories que hi hagi al Parlament, a l’hora de la veritat quedaran en paper mullat perquè la última paraula la té sempre Madrid.

Després de 38 anys de Constitució i d’inici de la presumpta descentralització el llegat jurídic ens deixa ben clar el modus operandi: es traspassa la competència a la Comunitat Autònoma, s'exerceix, però si la llei no agrada a l’administració estatal, una de dos: o el Tribunal Constitucional la tomba o es redacta una llei espanyola que, tal com diu la Constitució, té un rang superior a l’autonòmica que, a la pràctica, queda anul·lada.

I quan et preguntes si val la pena continuar amb un estat així, resulta que preguntar-t’ho també està prohibit. Com també està prohibit –i amb risc de presó- permetre fer un debat al Parlament sobre com podria ser un estat que no prohibís tant.

Això també està prohibit.

I així, de prohibició en prohibició, cada vegada hi ha més persones que enlloc de fer-se la pregunta prohibida comencen a tenir ja la resposta. Sense que ningú els ho hagi preguntat perquè està prohibit.

I quan després d’una pregunta prohibida tens una resposta convençuda? llavors ja no hi ha tribunal que ho tombi.

Jofre Llombart

diumenge, 28 de maig de 2017

Els nens volen programar

És un error ensenyar-los a (només) utilitzar aplicacions a l’escola, cal preparar-los per ser ‘creadors TIC’

Crec que als escolars, des d’edats molt primerenques, és fàcil apropar-los a les capes superiors i més profundes del que succeeix dins dels equips programables. Vivim en un món (els nens ja hi han nascut) on tot, cada vegada més, es basa en programes informàtics. Tot està programat o bé és programable. Només ens hem de fixar en els cotxes, cada vegada més automatitzats: s’encenen els llums en entrar al túnel i s’apaguen en sortir, el neteja parabrises s’activa automàticament quan plou, podem fixar la velocitat de creuer, alguns aparquen sols, etcètera.
El que cal és que els infants, des de petits, vegin que els ordinadors no són màquines que venen de fàbrica i només els podem utilitzar per a allò que està previst, sinó que els han de veure com a eines que poden ser manipulades (més ben dit, programades) de tal manera que són flexibles i obertes a la nostra creativitat. Cal que s’adonin que per modificar el seu comportament i aconseguir que facin el que nosaltres volem que facin només cal saber programar. I una altra cosa encara més important, se’ls ha de fer veure que programar és fàcil i més si se’ls inicia en aquest món des de petits. Avui en dia tenim la sort que hi ha llenguatges de molt alt nivell que són molt visuals i intuïtius. Podríem dir que programar amb aquests llenguatges es redueix a muntar un puzle. I si tenim en compte que des de ben petits els infants fan puzles, doncs també poden programar.
Ara bé, per preparar-los per al món de la programació cal preveure una altra forma de procedir a l’hora de plantejar i resoldre els problemes. Es tracta d’apropar els infants a l’anomenat Computational thinking (pensament computacional). Es tracta d’un concepte vital en l’aprenentatge de la ciència, l’enginyeria, la tecnologia, les matemàtiques i, per què no, per a altres disciplines: escriure una novel·la (a partir d’una hipòtesi principal, plantejar l’argumentar, fer un primer esquema i anar refinant el treball), debatre una idea (buscar arguments en pro i en contra, argumentar el discurs, rebatre..).
Segons Jeanette Wing, el pensament computacional l’hem de veure com “els processos de pensament implicats en la formulació de problemes i representació de les seves solucions, de tal manera que aquestes solucions puguin ser executades per un agent de processament de la informació (persona, ordinador o combinació de persona-ordinador)”. Una habilitat que l’autora posa al nivell de la lectura, l’escriptura o l’aritmètica, i que serà utilitzada per tothom a mitjan segle XXI. També podem expressar el pensament computacional mitjançant una fórmula: Pensament computacional = Pensament crític + poder de la computació, ja que quan una persona utilitza el pensament computacional pensa críticament: té un objectiu clar; qüestiona de forma constructiva els diferents punts de vista de la informació i s’expressa de forma clara, exacta i precisa.
Hi ha altres definicions més operatives i més properes al món de l’educació. En qualsevol cas, penso que una bona manera d’apropar-los a aquesta lògica, abans de fer-se grans, podria ser aprendre a programar jugant, que els alumnes creïn els seus propis videojocs i per què no les seves pròpies aplicacions. Són els mateixos nens que ens ho demanaran (potser alguns ja ho demanen) i són ells els primers a adonar-se que el més interessant és poder arribar a fer els seus propis jocs i les seves pròpies aplicacions. En una paraula, ens demanaran que volen ser creadors.
Per això, crec que és un error continuar ensenyant a utilitzar aplicacions a l’escola. Ells, com nadius digitals que són, ho aprenen de forma autònoma i són usuaris TIC en nàixer. El que cal fer és preparar-los perquè siguin creadors TIC.
En aquesta línia la Universitat d’Andorra ha cregut oportú introduir una assignatura optativa sobre pensament computacional adreçada bàsicament al estudiants del bàtxelor en ciències de l’educació, tot i que està oberta a altres disciplines. Crec que en un futur (per no dir present) el que diferenciarà un títol de magisteri d’un altre serà el nivell d’anglès dels titulats per poder vehicular en aquesta llengua (imprescindible a molt curt termini) i un coneixement, com a mínim bàsic, sobre pensament computacional (imprescindible a mitjà termini). Cal tenir en compte que els mestres d’avui són la clau per a l’èxit de la propera generació i, per això, han de tenir la confiança, el coneixement, les habilitats i recursos per treballar el pensament computacional.
Com a Universitat creiem que aportem el nostre gra de sorra en la innovació en aquest camp i ara només cal esperar que Andor­ra com a país es plantegi, a curt termini, el repte d’oferir als nens la possibilitat d’introduir-se en la programació mitjançant la introducció del pensament computacional dins del seu currículum des de les primeres etapes educatives. Un punt a favor ja el tenim, ja que els futurs professionals de l’educació ja surten formats en aquest camp.

*Florenci Pla Altisent, Professor de l’assignatura de pensament computacional a la Universitat d’Andorra

dimecres, 4 de gener de 2017

El dret d'autodeterminació del poble de Catalunya és llei d'obligat compliment a Espanya


L'11 de setembre de 2012 (i els posteriors) dos milions de catalans vam sortir al carrer a demanar la independència. Jo vaig ser-hi, i no hi ha una altra interpretació possible al que la gent demanava. La resposta de la classe política espanyola va ser contundent i basada fonamentalment en un únic argument: la independència és il·legal. 

Quan es recorda que el dret d'autodeterminació empara els catalans, se'ns diu que el dret a decidir sobre Catalunya és de tots els espanyols, ja que que Catalunya no és més que una part d'Espanya. Existeixen múltiples arguments que avalen el dret dels catalans a decidir sobre el seu propi futur: la sobirania existent durant més de 700 anys i il·legalment revocada amb els Decrets de Nova Planta, la unitat territorial i lingüística, l'existència d'òrgans de representació política de llarga tradició com la Generalitat, etc.

Tanmateix, l'argument més clar és que la pròpia Constitució espanyola ho reconeix. Aquest argument ha estat ja presentat en diverses ocasions, però és tan fonamental que paga la pena tornar a exposar-lo amb un cert nivell de detall i amb alguns matisos nous. No sóc jurista, sóc enginyer, i com a tal estic acostumat a analitzar les coses mitjançant la lògica. Anem, doncs, per passos.

Es coneix com a Carta Internacional de Drets Humans (CIDH, o IBHR en les seves sigles en anglès) a un conjunt de 3 tractats internacionals de suma importància, que es van començar a redactar després de la Segona Guerra Mundial, i que van entrar en vigor l'any 1976, curiosament només mesos després de la mort del dictador. Aquests 3 tractats són:

  1. La Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH o UDHR).
  2. El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP o ICCPR).
  3. El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC o ICESCR).
Aquests 3 tractats tenen vocació universal, és a dir, d'aplicació a tots els éssers humans i a les col·lectivitats que aquest formen, i van ser ratificats, com no podria haver estat d'una altra manera, per l'estat espanyol.
La DUDH es refereix fonamentalment als drets individuals, i no esmenta el dret a l'autodeterminació. Tanmateix, el PIDCP, en el seu Article 1, article únic de la seva Part I, diu:
Article 1
1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d'aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
2. Per a l'assoliment dels seus fins, tots els pobles poden disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals, sense perjudici de les obligacions que deriven de la cooperació econòmica internacional basada en el principi del benefici recíproc, així com del dret internacional. En cap cas podrà privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència.
3. Els Estats Parts en el present Pacte, fins i tot els que tenen la responsabilitat d'administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret de lliure determinació, i respectaran aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

És a dir, aquest Pacte Internacional subscrit per Espanya recull el dret de lliure autodeterminació dels pobles, i l'obliga a respectar i promoure aquest dret. Per si fos poc, el PIDESC recull exactament el mateix redactat en la seva Part I, Article 1.

Sembla, per tant, evident que el poble de Catalunya té, segons dos dels més importants tractats internacionals subscrits per Espanya, plenament reconegut el dret a la lliure determinació. Tanmateix, el govern d'Espanya, i el principal partit de l'oposició sostenen que aquest dret és contrari a la legislació espanyola i a la Constitució. Veiem-ho.

L'any 1977, en plena transició però abans de l'aprovació de la Constitució, l'adhesió d'Espanya als diferents pactes de la CIDH es trasllada explícitament a la legislació espanyola. Per exemple, al Boletín Oficial del Estado, núm. 103 de 30 d'abril de 1977, pàgines 9337 a 9343, el mateix Rei d'Espanya proclama respecte al PIDCP:


JUAN CARLOS I
REY DE ESPAÑA
...
VENGO EN APROBAR Y RATIFICAR CUANTO EN EL SE DISPONE, COMO EN VIRTUD DEL PRESENTE LO APRUEBO Y RATIFICO, PROMETIENDO CUMPLIRLO, OBSERVARLO Y HACER QUE SE CUMPLA Y OBSERVE PUNTUALMENTE EN TODAS SUS PARTES, A CUYO FIN, PARA SU MAYOR VALIDACION Y FIRMEZA, MANDO EXPEDIR ESTE INSTRUMENTO DE RATIFICACION FIRMADO POR MI, DEBIDAMENTE SELLADO Y REFRENDADO POR EL INFRASCRITO MINISTRO DE ASUNTOS EXTERIORES.

 

I a continuació es transcriu literalment el PIDCP, inclòs el seu Article 1.  És a dir, en aquest exemplar del BOE, s'inclou la frase literal:
 
TODOS LOS PUEBLOS TIENEN EL DERECHO DE LIBRE DETERMINACION. EN VIRTUD DE ESTE DERECHO ESTABLECEN LIBREMENTE SU CONDICION POLITICA Y PROVEEN ASIMISMO A SU DESARROLLO ECONOMICO, SOCIAL Y CULTURAL.
 

I en ell el Rei d'Espanya, Juan Carlos I, promet "cumplirlo, observarlo y hacer que se cumpla y observe puntualmente".

Un any més tard, l'any 1978 s'aprova la Constitució, que en el seu Article 10, article únic del Títol I, la Constitució es refereix a "Los Derechos de la Personas", en clara referència a la  CIDH, i per tant als 3 tractats que l'integren: la DUDH, el PIDCP i el PIDESC. El paràgraf segon d'aquest article diu:

Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España. 
Més endavant, a l'Article 96 del seu Títol II, la Constitució diu:
Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional.
Donat que cap dels tractats de la CIDH ha estat derogat, modificat ni suspès per Espanya, els 3 formen part de l'ordenament interno d'Espanya, és a dir, són lleis d'obligat compliment per part de l'estat espanyol.

L'única conclusió lògica, per tant, és que Espanya reconeix el dret a la lliure autodeterminació dels pobles. L'única pregunta que resta per respondre és: és Catalunya un poble en el sentit de la CIDH? El govern espanyol sosté que l'únic poble amb dret a decidir és el poble espanyol en el seu conjunt. Doncs bé, el govern d'Espanya faria bé en llegir detingudament la Constitució, ja que ni més ni menys que en el seu Preàmbul diu que és la voluntat de la Constitució: Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones.

Si pensem que els PIDCP i PIDESC van ser ratificats l'any 1976, any en que va començar a gestar-se el procés de redacció de la Constitució, sembla gairebé impossible no veure en aquest paràgraf una referència directa als mateixos. Parla de "derechos humanos", i parla de "pueblos de España" en plural, no "pueblo Español" en singular. La mateixa Constitució reconeix, utilitzant exactament la mateixa nomenclatura que utilitzen els tractats de les Nacions Unides, que Espanya es compon de diversos pobles, no un de sol, i és a aquests pobles als que se'ls reconeix el dret de lliure autodeterminació, i als que Espany està obligada, en virtut dels esmentats tractats, a respectar aquest dret.

Per si fos poc, a la pròpia web del Ministeri d'Educació i Ciència es posa a disposició dels ciutadans el Diccionario Salamanca de la Lengua Española, no precisament favorable a les tesis soberanistes. Doncs bé, si busquem la paraula "nación" en aquest diccionari on-line, trobem 4 accepcions, la tercera de les quals diu: 

3. Conjunto de personas, normalmente dentro de un mismo territorio, unidas por vínculos históricos, culturales, lingüísticos o religiosos que se sienten formando parte de una misma comunidad: la nación catalana, la nación vasca, la nación gallega. Sinónimo: país. 
Una web del Govern d'Espanya reconeix que Catalunya és una nació! El propi govern reconeix, per tant, que Catalunya és una nació, un país, un poble, i, per tant, segons la llei internacional (PIDCP i PIDESC), el BOE i la Constitució, Catalunya té dret a la lliure determinació.

Sovint s'intenta també denegar a Catalunya el dret d'autodeterminació emparant-se en l'Article 1, paràgraf segon de la Constitució, que diu:

2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.
No hi ha contradicció. L'autodeterminació és un dret, i com a tal pot o no ser exercit. Mentre el poble de Catalunya no l'ha exercit, ha estat integrat en el poble espanyol, únic subjecte polític i jurídic fins a aquell moment, formant part de la seva sobirania. Precisament el que permet el dret d'autodeterminació recollit en la CIDH és la proclamació d'un nou subjecte polític i jurídic sobirà. Això és precisament el que va fer el Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013, aprovant per 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions una Declaració de Sobirania que proclama que:
 

El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

A partir d'aquest moment existeixen dues sobiranies, la del poble de Catalunya i la del poble espanyol. Donat que la llei internacional està sempre per sobre de la nacional, l'Article 1 de la Constitució ha d'interpretar-se només com la descripció de la situació jurídica i política en el moment de la seva aprovació, però que ha estat ara modificada en virtut d'un dret d'autodeterminació reconegut tant per les lleis internacionals com per l'ordenament jurídic intern de l'estat espanyol.

S'entén ara per què Canadà no es va oposar al dret d'autodeterminació de Quebec, o el Regne Unit al d'Escòcia? Espanya no només pot, sinó que ha de negociar amb Catalunya la celebració d'un referèndum, ja que aquesta ha estat la voluntat del poble de Catalunya, expressada a les urnes. Esperem que entri en raó.


Rafael Pous

Cercle Català de Negocis
Barcelona, 26 de gener de 2013

dilluns, 21 de març de 2016

Document sobre la independència de Catalunya del Comitè d'Exteriors del Congrés dels Estats Units

Crec que el meu comentari d'avui aixecarà polseguera entre els unionistes espanyols, ja que es tracta de quelcom que ha succeït als Estats Units en referència a la independència de Catalunya.
Dóna la casualitat de que el Comitè d'Exteriors del Congrés dels Estats Units ha presentat un document sobre la independència de Catalunya. Document i notícia, evidentment vetada pels mitjans de comunicació espanyols. No fos cas que algú obri els ulls!!!!


Aquest informe es recolza en diversos punts:

1. Es tracta d'un clar cas d'autodeterminació.

2. El Tribunal Internacional de L'Haia valida que Catalunya pugui ser independent, i la Constitució espanyola no té cap valor en la decisió dels catalans.

3. Els catalans, en crear un nou estat, seguirien mantenint la ciutadania europea.

4. En cas de no acord, és a dir, no entrada de Catalunya a la UE, Espanya i la UE tindrien un greu problema econòmic.

5. Els estats de la UE tenen l'obligació moral de reconèixer una Catalunya independent, ja que en els últims 20 anys han reconegut més de 36 nous paísos. No reconèixer Catalunya seria titllat d'antidemocràtic per la seva gent i per la comunitat internacional.

A més d'aquests 5 punts, és important ressaltar que Paul Williams, en la seva intervenció, va parlar d'Espanya com un país molt fràgil econòmicament (al límit del seu endeutament i amb un dèficit fiscal a retallar).

Ens ho han de dir des dels Estats Units... Se li ha acabat a Espanya l'acció internacional en contra de la independència.