dimecres, 16 de desembre de 2009

El 15,21% de Montilla

Després del terratrèmol de diumenge, s'han alçat moltes veus parlant de si un 15%, un 20% o un 30% és poc o molt. Sabeu quin és el percentatge del cens electoral que va obtenir el 2006 el PSC per poder governar a Catalunya? Us imagineu quin percentatge del cens va votar Montilla? Doncs exactament un 15,21%. Sorpresos? És tan senzill com saber que el PSC va treure un 26,8% dels vots emesos sobre una participació total d'un 56,77%. Potser el que sorprèn és que l'endemà d'unes votacions tothom s'atreveixi a opinar subjectivament sobre si un cert nombre de vots és molt o poc, però ningú sigui capaç de donar xifres que corroborin la seva opinió. Quant suma tot el tripartit sencer? Doncs PSC+ERC+ICV van sumar el 2006 ni més ni menys que un 28,54%. Poc o molt?

I ja que parlem de sobiranisme, potser una altra bona dada seria saber quin percentatge del cens va votar els partits considerats catalanistes. Doncs si sumem els vots de CIU i els d'ERC a les últimes catalanes el total de vots és d'un 25,82% del cens. Sorpresos un altre cop?

Potser ara que un 30% del cens on s'ha fet la consulta ha votat a favor de la independència ja no ens semblarà tan poca cosa i la gent podrà valorar-ho millor. Arribar a les xifres a què s'ha arribat amb els mitjans amb què s'ha fet és extraordinari. De fet, qualsevol opció política catalana que hagués aconseguit que la votés un 30% del cens hauria assolit una única cosa: la majoria absoluta al Parlament de Catalunya.

Josep Comas i Font

dissabte, 12 de desembre de 2009

13D - Resultats sobre la consulta

SÍ a la INDEPENDÈNCIA


Davant d’una jornada històrica per la nació catalana com serà indubtablement el diumenge 13 de desembre de 2009, des de Reagrupament volem fer una crida a la participació massiva de tots els catalans que votin SÍ a la Independència en la consulta popular que es durà a terme a 166 municipis de Catalunya.

Malgrat aquesta consulta no sigui vinculant, representa la possibilitat fins ara negada al poble català de mostrat a tot el món la nostra voluntat d’autodeterminació. Però sobretot ha de representar la voluntat majoritària dels catalans a favor de tenir un Estat Català. Cal que cada poble sigui envaït per l’esperit d’Arenys de Munt. Cal que els catalans encara dubtosos de que la independència serà una realitat aviat, ho tinguin clar. Cal que els espanyols i tot el món, sàpiguen que els catalans volem ser independents. Per tot això Reagrupament crida a tothom que voti SÍ a la Independència.

Aquesta consulta, conjuntament amb les que es faran posteriorment en la resta del territori català, és la millor mostra de que els catalans podrem dir prou a l’autonomisme uniformitzant que Espanya ens vol imposar. Però el poble català no només dirà prou, sinó que, a més a més, voldrà veure realitzada la seva voluntat de crear l’Estat Català el més aviat possible. En una democràcia, la política és l’encarregada de canalitzar i fer realitat la voluntat dels ciutadans. La política catalana no pot continuar renunciant a fer-ho. En el proper Parlament de Catalunya ha d’haver la candidatura que faci realitat aquesta voluntat del poble català.

Reagrupament Independentista, crida a tothom que participi a les consultes, a votar SÍ a la Independència i que després treballem tots junts de valent per fer-ho realitat.

Visca Catalunya Lliure!!

dilluns, 7 de desembre de 2009

10 raons per a escollir programari lliure en l'educació

  1. Contribueix a formar persones lliures, independents, crítiques i autònomes. Aporta capacitat d'elecció a les persones, afavorint els processos crítics i la independència en la presa de decisions, tots ells valors fonamentals del nostre sistema educatiu.

  2. Permet ensenyar amb eines adaptades a la realitat de l'alumnat. Les eines obertes poden ser traduïdes a qualsevol llengua, incorporar ajudes tècniques a la discapacitat o personalitzar-se per a atendre necessitats específiques de cada tipus d'alumne.

  3. Crea una Comunitat de Coneixement Compartit. En compartir coneixements i eines educatives entre alumnes, docents, centres i fins i tot diferents comunitats autònomes o països, estem facilitant la reutilització d'estratègies educatives d'èxit, i afavorint una educació assentada sobre valors com la comunitat, la compartició de coneixement i la creació en equip.

  4. Fomenta la independència de les persones per a escollir les eines del futur. El Programari Lliure promou un model tecnològic obert, sense limitacions a la investigació o a l'ús de la tecnologia, permetent a tothom dissenyar el nostre propi futur tecnològic.

  5. Evoluciona ràpidament i permet una eficaç solució dels problemes. En les tecnologies obertes, els cicles de detecció i solució d'errors, així com els processos de millora, són molt més ràpids quan es disposa d'accés obert al codi font. I, alhora, les modificacions poden ser incorporades de forma immediata i sense cost.

  6. Una solució madura, amb experiències d'èxit en l'entorn educatiu espanyol. Les experiències de GNU/Linex a Extremadura i de Guadalinex a Andalusia són referents a nivell mundial d'aplicació de tecnologies en educació. I ambdues amb Programari Lliure. També destacables són les experiències de Linkat a Catalunya, Molinux a Castella-La Manxa, MAX a Madrid, Lliurex al País Valencià, Servidors Educatius a Navarra, Medusa a les Canàries...

  7. Permet estalviar costos en la implantació, el manteniment i la gestió dels centres educatius gràcies al tipus de llicències que posseeix. Les llicències obertes permeten copiar les solucions en tants equips com calgui, compartir les solucions entre comunitats autònomes, abaratir les actualitzacions i manteniment, afavorint la col·laboració i la reutilització... aconseguint així importants estalvis posats de manifest en experiències anteriors.

  8. Facilita que els alumnes disposin a casa seva de les mateixes eines educatives que utilitzen al seu centre, de forma 100% legal. Sortir de l'escola i estudiar a casa, a la biblioteca o a qualsevol altre lloc amb les mateixes eines educatives, només és possible si estan disponibles de forma oberta i gratuïta en qualsevol àmbit.

  9. Garanteix la seguretat. És el programari més segur. Dificulta els atacs externs i la incidència de virus o troians.

  10. Potencia la innovació de productes i serveis a través d'empreses locals. Permet a les empreses locals ofertar productes i serveis adaptats a les necessitats de les comunitats educatives, contribuint així al desenvolupament del sector tecnològic més proper.

En definitiva, el Programari Lliure és un model educatiu en si mateix; lliure, democràtic, sostenible i tecnològicament competitiu, i l'opció ideal per a l'ús de la tecnologia a l'aula.

“De les decisions que es prenguin avui, dependrà com s'eduquin tecnològicament els nostres fills”, comenta Miguel Jaque, director gerent de CENATIC.

“El programari lliure i de fonts obertes es defensa amb raons objectives, i no només d'àmbit tecnològic, sinó també social i cultural. Les tecnologies obertes són un model educatiu que contribueixen a formar a persones lliures, independents, crítiques i autònomes, capaces en el futur d'escollir la seva opció tecnològica”.



Traduït de 10 razones para el uso de Software de Fuentes Abiertas en la Educación (CENATIC)

dimarts, 1 de desembre de 2009

SÍ a la independència

El proper diumenge dia 13 de desembre del 2009 es realitzaran en més de 150 viles i ciutats catalanes consultes sobre la independència de Catalunya. Democràcia en el seu estat més pur. En tres mesos hem passat de la primera consulta d’Arenys de Munt a organitzar-ne més de 150, i cal que siguem plenament conscients d’aquest salt qualitatiu i de les implicacions polítiques que aquest onada comporta i comportarà.

Gràcies a la iniciativa, a la determinació, i a la valentia dels homes i dones de totes aquestes poblacions, podem assegurar que el diumenge dia 13 serà tot un èxit. Serà el principi de la nostra victòria. I en podem estar ben orgullosos.

El gest patriòtic de tots vostès en votar sí a la independència de Catalunya, representa la primera vegada en els darrers trenta anys de llibertat condicional vigilada, no pas d’autèntica democràcia, no ens deixem enganyar, en què per primer cop els catalans sortim de la trinxera identitària on sempre estem intentant defensar els nostres trets nacionals, sigui la llengua, sigui la nostra història o siguin les nostres tradicions, per a passar a l’atac i portar la iniciativa per tal d’assolir la nostra autèntica llibertat com a poble, que no és, ni n’existeix cap altra, que la nostra independència política. No es guanya cap batalla quedant-se permanentment a la trinxera. D’aquí la importància d’aquesta consulta. Podríem dir que per als catalans representa el Prats de Molló del segle XXI; les primàries de la nostra independència que poble a poble les anirem guanyant; la reconquesta de l’autèntic esperit de Catalunya que se’ns ha volgut robar amb guerres i amb dictadures. I ho hem de dir ben alt: amb guerres i dictadures, al llarg de més de 300 anys però que ni Espanya ni França no han aconseguit aniquilar.

Catalunya no té cap possibilitat de desenvolupar amb plenitud les seves capacitats artístiques, intel·lectuals, científiques o empresarials sense independència, sense treure’ns Espanya del damunt. Si ens centrem en l’àmbit econòmic per a fer-ne un petit apunt, actualment patim al Principat de Catalunya –em centro en el Principat ja que el País Valencià pateix espoliació i les Illes també-, patim una espoliació fiscal, allò que els nostres polítics gairebé sense donar-li importància en diuen dèficit fiscal, de 22.000 M€ l’any, quan el pressupost del que disposa la Generalitat aquest any 2009 és de gairebé 37.000 M€. És a dir, visualitzem-ho bé: Espanya es queda cada any una bossa plena d’impostos dels catalans equivalent al 60% del pressupost de la Generalitat. Això és cada any! Amb aquest pressupost és impossible administrar decentment i amb la qualitat adequada una població com la del Principat, que en aquests moments ja passem dels set milions llargs. En canvi, amb aquests 22.000 M€ dels impostos dels catalans que ara se’ns queda Espanya podríem millorar i molt la sanitat, les escoles...Pensin que una llar d’infants val una mica més d’1 M€ i ara se’ns en queden 60 M€ diaris. Un hospital comarcal de primer nivell, equipat de dalt a baix, amb els darrers serveis i equipaments, val entre 55 M€ i 60 M€; el que se’ns queden en un dia. Com deia, amb aquests diners podríem millorar la sanitat, les escoles, les universitats, fer infraestructures de futur o millorar les pensions dels nostres jubilats. Seríem uns dels països més rics d’Europa mentre que ara, després de pagar impostos a Espanya, ens situem a la cua de les autonomies espanyoles.

Perquè es facin una idea de l’esforç fiscal que estem fent els catalans del Principat per a mantenir aquest muntatge anomenat Espanya ho podem comparar amb Europa. Europa, tota la potència econòmica que és la Unió Europea amb més de 300 milions de ciutadans, dóna a Espanya, perquè Espanya diuen que són pobres, 8 M€ diaris (2.900 M€ a l’any). Recordin aquesta xifra. I el Principat de Catalunya, un petit raconet d’Europa, amb una mica més de set milions de ciutadans, dóna a Espanya –o els nostres polítcs ho permeten, també cal parlar clar- 60 M€ diaris (22.000 M€ l’any), amb el mateix argument és clar: perquè diuen que són pobres i que els catalans hem de ser solidaris. Aquesta situació no la corregeix ni arregla cap nou finançament. Espanya s’ha acostumat a viure dels diners dels catalans, i només la independència i per tant, comencem-ho a dir sense por i amb claredat, només l’existència d’un Estat català acabarà amb aquesta situació d’espoliació fiscal continuada que afecta de forma directa el benestar material dels catalans. I sense Estat propi tampoc salvarem la nostra llengua. I sense un Estat català tampoc recuperarem la nostra història ni s’ensenyarà a les escoles. No queda cap dubte que la millor política econòmica i la millor política social que podem fer és assolir en primer terme la nostra independència. I convé que ho fem ràpid.

El dia 13 de desembre no només aniran a votar tots vostès, sinó que a través de tots vostès hi anirà a votar l'autèntic esperit de Catalunya. El dia 13 tots vostès tindran l’honor de ser portadors de la flama de la memòria de tots aquells catalans que han anhelat i lluitat per la llibertat i existència de Catalunya. I tindran a les seves mans la responsabilitat de donar el pas, un pas ben ferm, per a oferir un futur digne i pròsper a les futures generacions de catalans. Quan vagin a dipositar la papereta de la nostra llibertat, els demano que s’aturin uns segons. Mirint-se-la. Tinguin presents i honorin, honorin, tots aquells patriotes catalans, homes i dones, que ens han precedit perquè és el seu exemple el que ens donarà la fortalesa i coratge necessaris per a assolir la victòria definitiva.

Si cada 11 de setembre els catalans commemorem el Dia de la Resistència, posem-li el nom que toca: el Dia de la Resistència, fem que aquest 13 de desembre d’enguany es converteixi en el principi de la nostra victòria. Per tots aquests motius, els demano que votin sí a la dignitat de Catalunya i dels catalans. Que votin sí a la nostra independència. I que ningú oblidi, ningú oblidi ni un sol moment, que els catalans som un poble vencedor. Si no fos així, avui dia, ja no seríem catalans.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Castellbisbal (Vallès Occidental), 27 de novembre del 2009

divendres, 13 de novembre de 2009

La llengua d'un poble esclau

500 anys de persecució a la llengua i al poble català. Qui vulgui entendre que entengui.


dimecres, 14 d’octubre de 2009

FINS QUAN, LA LLENGUA CATALANA?

FINS QUAN, LA LLENGUA CATALANA?

Una refexió sobre l’ús del català i llur supervivència com a eina de comunicació

Quan un immigrant arriba a l’Espanya castellana sense tenir nocions de la llengua castellana, la gran majoria dels ciutadans, sinó tots, s’adrecen a aquesta persona en la seva llengua pròpia, el castellà, tot esperant, malgrat que d’entrada l’immigrant potser no els entengui, que serà a través d’escoltar-los-la de manera reiterada que l’immigrant l’acabarà aprenent. Al copsar aquesta actitud, l’immigrant entén que fer l’esforç d’escoltar la llengua pròpia del territori de destí és quelcom útil per a ell, de manera que prova d’aprendre-la, intenta parlar-la, i, quan ho aconsegueix, se sent gratament realitzat.

En canvi, en motiu del mal costum que té la població catalana, fruit d’una humiliació lingüística constant des del segle XVI fins avui, la majoria dels catalans no actuen tal com ho fan les cultures lliures del món, entre les quals sí que es troba la cultura castellana. Així, quan un immigrant arriba a Catalunya sense nocions de la llengua pròpia de Catalunya, la gran majoria dels ciutadans, sinó tots, no s’adrecen a aquesta persona en la seva llengua pròpia, sinó que utilitzen preferentment la llengua castellana entenent que el seu deure no és preservar la llengua de Catalunya, sinó respectar la preeminència constitucional del castellà i, sobretot, facilitar la comprensió del missatge a aquell que acaba d’arribar, donant per descomptat la idea, del tot discutible, que, utilitzant la llengua de Catalunya, l’immigrant tindrà una càrrega afegida.

Al copsar aquesta actitud, l’immigrant que arriba a Catalunya entén que fer l’esforç d’escoltar i aprendre la llengua propia del territori de destí és quelcom inútil per a ell, de manera que, si bé les primeres setmanes potser prova d’aprendre-la, de seguida se n’adona que es tracta d’una llengua que li és absolutament prescindible, ja que els catalans renuncien sistemàticament a utilitzar-la davant seu. El resultat és que a Catalunya els immigrants s’inclinen automàticament per aprendre només el castellà i renuncien a prendre’s seriosament l’aprenentatge i l’ús de la llengua pròpia de Catalunya. La casuística no és uniforme per a tots els nou vinguts, però el resultat majoritari, amb molta diferència, és aquest. En els casos més crítics, que per desgràcia nostra cada dia que passa són més freqüents, algunes persones que acaben d’arribar a Catalunya arriben a molestar-se, impúnement, amb els catalans que no volen renunciar a parlar en la llengua del país amb ells. Sorprenent? No gens. Culpa de l’immigrant? No pas.

No podem ignorar el fet que, de seguir amb aquesta actitud, els catalans ens estem cavant la nostra pròpia tomba. La llengua de Catalunya, que fins als anys seixanta del segle XX (i durant deu segles!) havia estat la llengua que marcava la pauta lingüística dominant a Catalunya, avui es troba en una situació precària, cada cop més arraconada per l’ús del castellà. Estem disposats, els catalans i les catalanes, a suïcidar-nos com a cultura? De moment tot indica que sí.

Si no canviem radicalment la nostra actitud lingüística i l’equiparem a l’actitud lingüística estàndard dels països europeus, que Déu ens agafi confessats.

Autor: Bernat Bosch i Folch

Data de Publicació: 13 d'octubre de 2009

diumenge, 27 de setembre de 2009

Per què volia, vull i voldré la INDEPENDÈNCIA de Catalunya

Indignació és la vivència d'uns avis que acabaven d'arribar de veure els seus parents d'una altra comunitat espanyola. El seu nebot gaudia d'un pis social per 46 euros al mes i abastava més subsidi d'atur treballant menys, entre molts altres greuges que m'exposaven, enutjats. Era a finals d'agost, en un sopar organitzat per l'Esplai Verge del Remei: "Aquí és molt més difícil de viure? i cada dia més".

El dèficit fiscal català és escandalós, inassumible, més d'un 10 per cent del PIB, és a dir, 22.000 milions d'euros l'any, 3.000 € per persona i any, 12.000 € per família i any, 60 milions d'euros al dia. Amb el nou finançament, malgrat que recelosos, molts pensàvem que es milloraria la situació, però anàlisis acurades, contrastades i aprofundides demostren que seguirem perdent entre 50 i 55 milions d'euros diaris. L'anivellament solidari és letal per al nostre país: la nostra renda, l'índex de competitivitat i l'índex de desenvolupament humà han baixat; l'Estat de benestar se n'està ressentint progressivament i alarmant. Per vèncer la crisi econòmica necessitem poder decidir on van a parar els nostres recursos, com s'administren, quin paper donem a les entitats bancàries, què prioritzem. No cal que reparteixin els nostres diners des de fora, ja som grans.

El maridatge amb l'Estat Espanyol ens ofega des de fa anys. Catalunya ha perdut vuit llocs (del 3r a l'11è) entre les comunitats autònomes perquè pateix un espoli fiscal, contravenint l'article 206.5 de l'Estatut que exposa que "l'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita". Aquest espoli es manifesta en tots els àmbits: en el sistema de pensions català (-13.097 milions d'euros), en la seguretat social catalana (els catalans aporten el 74 per cent al fons de reserva estatal), en les beques als estudiants (els nostres estudiants són el 17 per cent de tot l'Estat i només reben el 8 per cent de les beques), en la transmissió d'herències (els catalans paguem entre un 25 per cent i un 30 per cent del valor; a Madrid, entre molts altres llocs, no s'ha de pagar res), en l'IRPF (un matrimoni mitjà de casa nostra paga un 15 per cent més que un de madrileny), en l'aplicació de la llei de dependència (Andalusia ha rebut el triple que Catalunya), en el nombre de funcionaris (Catalunya, 8,3 per cent; Extremadura, 23,3 per cent)?

Un poble que n'oprimeix un altre no pot ser lliure. Un Estat que no deixa parlar el poble i desobeeix les seves pròpies lleis no pot demanar-li coresponsabilitats. Malgrat que els art 1.1, 6, 9.2, 16.1, 20.1, 22 de la Constitució espanyola, així com el 137 sobre autonomia local i el 7/85 de la llei de règim local, garanteixen les consultes populars, que són un dret constitucional inalienable i indefugible, el 4 de setembre, després de tres mesos de presentació de la moció al ple municipal, per part de la CUP, l'Estat presenta un recurs a través d'un advocat amb passat falangista, s'autoritza una concentració de la Falange i ens prohibeix, anant ensems contra el reglament d'ordenació municipal, donar suport a la Comissió Organitzadora de la Consulta Popular mitjançant la cessió d'una sala que tothom utilitza tothora.

Sense una ànima comuna, un poble només és una multitud. El dia 13-S tots érem un: abraçades, somriures de complicitat, cants i proclames, emoció desfermada quan els més grans, farcits de records, dipositaven el vot a l'urna, plataformes i entitats d'arreu del Països Catalans, periodistes provinents d'Europa i d'Amèrica? L'autoestima creixia per moments i la consciència nacional agermanava els milers de persones que celebràvem democràticament, joiosament, cívicament aquest retrobament. Ja aleshores, una idea planava i aixoplugava el nostre delit més sentit: si volem, podem!

Som una nació amb un bon futur i un horitzó excel·lent. Innovadors de mena, treballadors reconeguts, experts negociants amb escoles de prestigi internacional, amb una tradició industrial i empresarial secular, un sector turístic apreciat, capdavanters en farmacèutica i biomèdica, tecnologia, telefonia mòbil i serveis, amb una cultura i una història de pedra picada que ens arriba al moll de l'os? Reunim totes les condicions idònies per entroncar escaientment amb moltes garanties en les megaregions europees i asiàtiques, sense desmerèixer altres zones del món. Estem preparats i el nostre escenari natural és projectar-nos a l'exterior.

Una Catalunya "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", com deia Salvador Espriu. Amb un sistema polític canviat, una altra llei electoral, llistes obertes, amb més protagonisme de les assemblees populars, amb límit de mandats. Un sistema en què no importi tant el partit i la rendibilitat política. Amb una llei del funcionariat diferent, més d'acord amb les necessitats del país. Amb una dinàmica jurídico-administrativa i empresarial i industrial molt més ràpida i àgil que no arruïni el país ni creï tanta frustració?

Un país que prioritzi les persones, les pensions i les polítiques socials, que redueixi els impostos (societats, IRPF, cotitzacions) i creï les infraestructures que necessitem realment per ser capdavanters.

Una nació amb representació a les Nacions Unides, al Consell de Ministres de la UE, al Banc Central Europeu, amb presidència de tant en tant a la UE, que ben aviat gaudirà d'un respecte i reconeixement internacional.

La veu del poble és la veu de Déu. Necessitem un milió i mig de veus a favor de la independència, 68 escons. El Cercle d'Estudis Sobiranistes (CES) calcula en dos milions els electors que hi estarien d'acord. S'ha de fer, però, molta pedagogia perquè els ciutadans i ciutadanes ho vegin clar. Pedagogia des de l'empatia i l'afabilitat; des de la claredat i el pragmatisme. L'independentisme és, sobretot, un projecte comú basat en la iniciativa, l'optimisme, la convivència i el diàleg. Exemples clars, concrets, per ser eficients i eficaços. Aviat podem fer costat a Montenegro, Kosovo, Abkhàzia i Ossètia del Sud, que han estat els últims a aconseguir-ho.

Treballem-hi, esmercem-hi esforços, encomanem la nostra il·lusió amb una rialla sincera dibuixada al rostre. Deixem enrere la pobra, bruta, trista i dissortada pàtria que plorava amb desesperat dolor el poeta. Pel record sagrat dels nostres avantpassats, pel futur dels nostres fills i néts, que esperen el bo i millor de tots nosaltres, dibuixem aquest nou, motivador i esperançador horitzó. Som-hi!

Carles Móra i Tuxans, Alcalde d'Arenys de Munt (Diari Avui, 21 de setembre de 2009)

dijous, 24 de setembre de 2009

PERQUÈ SOM UNA SOLA NACIÓ, ESBORREM LA FRONTERA IMPOSADA


EL 7 DE NOVEMBRE, TOTHOM A PERPINYÀ!

Enguany es commemoren els 350 anys del Tractat dels Pirineus que suposà l'amputació per a Catalunya de les seves comarques del Nord, que restaren des de llavors privades de les seves institucions i llibertats i foren annexionades al Reialme francès. Fou l'inici de la persecució de la nostra identitat i llengua a aquelles contrades. Poc més de mig segle posterior, la resta dels Països Catalans amb la derrota davant els exèrcits franco-espanyols a la Guerra de Successió, ens aboliren les nostres constitucions i llibertats al Principat de Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears.

Des de fa una colla d'anys entitats catalanistes nordcatalanes commemoren cada 7 de novembre els fets del Tractat dels Pirineus, precisament per reafirmar-se en la catalanitat de les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i Alta Cerdanya i denunciar el tractat que ens imposà una frontera, que ens separà els catalans a banda i banda de les Alberes. D'uns anys ençà, també els actes i la manifestació entorn el 7 de novembre serveix com a cloenda del Correllengua.

Coincidint amb els 350 anys de l'ignominiós Tractat, la “Comissió 350 anys” composta per una munió d'organitzacions i entitats, fonamentalment de Catalunya Nord, ha organitzat un seguit d'actes i activitats per a difondre i debatre les conseqüències d'aquell tractat i de la resistència a la francesització que han sostingut tot temps els nordcatalans. I ens convoca aquest 7 de novembre a una manifestació que sota el lema “350 anys de resistència. Esborrem el Tractat dels Pirineus” constitueix una fita en la història de la nostra nació, donat que tres segles i mig de l'inici de l'intent genocida per part d'Espanya i França per eliminar-nos, reivindicar obertament la unitat de la nació catalana per damunt de fronteres imposades és un acte de rebel·lia contra la subordinació de la nostra nació i ens obre de bat a bat les portes de la reconstrucció nacional. I aquesta es farà amb els compatriotes del Nord, o no serà. Som en un punt en que els catalans del nord de l'Albera estan despertant i redescobrint la seva identitat nacional ofegada i assimilada tant de temps. Les relacions de tot tipus entre catalans d'una banda i l'altra: socials, culturals, econòmiques, professionals, polítiques,...que mai no hagueren d'haver-se vist interrompudes van en augment.

Ara que al Principat l'onada sobiranista no para de créixer i va agafant volada, tota la nació ha d'obrir-se a banda i banda de la frontera imposada per discutir-la, qüestionar-la i proclamar la unitat de la nació catalana, de les terres i homes que conformem un sol poble, una sola nació: Catalunya.

A un mes de la celebració de referèndums per la independència de Catalunya a multitud de poblacions catalanes el proper 13 de desembre, la manifestació de Perpinyà ha de constituir una nova fita per al conjunt del sobiranisme. Perpinyà, una de les nostres capitals, ha de poder acollir la més gran manifestació per la unitat de la nació catalana que mai hagi vist. I proclamar al món que enfront les legalitats estatals (espanyola o francesa) reclamem i manifestem la nostra insubornable voluntat de mantenir-nos fidels al nostre llegat, a la nostra nació: la nació catalana. I units en un sol poble, catalans del Nord i del Sud, la farem lliure i independent més aviat que tard.

Els 10Mil (Deu Mil en Xarxa per l'Autodeterminació), Sobirania i Progrés (SiP), Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) i altres entitats i xarxes signants volem fer extensiva una CRIDA al conjunt d'entitats, plataformes, col·lectius de la nostra nació i compatriotes perquè acudeixin massivament a la manifestació del proper 7 de novembre. Organitzeu autocars, caravanes, aneu en colla amb els vostres amics, familiars, veïns....Gaudiu d'una jornada sencera participant dels actes1 previstos tot el dia. I amb dignitat i fermesa reivindiquem la nostra voluntat d'unitat i llibertat. Fem de Perpinyà, per un dia, la capital internacional de la catalanitat.

Perquè SOM UNA SOLA NACIÓ. VOLEM L'ESTAT CATALÀ

El 7 de novembre tothom a Perpinyà. Esborrem el Tractat dels Pirineus!

7 de novembre 2009 , a les 16 hores. Pl. Catalunya (Perpinyà)

http://www.350anys.cat

diumenge, 20 de setembre de 2009

Arenys: El principi del final, pesi a qui pesi

Passats ja alguns dies del comentat referèndum d’Arenys de Munt, podem fer ja algunes apreciacions sobre els efectes que ha produït, i això ho podem fer sempre des de la raó i la pura lògica i no des del fanatisme o la intencionalitat política amb que ho fan d’altres.

Reconec abans de començar, que jo era dels lleugerament escèptics davant de l’efecte que tot això podria tenir, però per ser-vos sincer, des del moment en què vaig veure per televisió, aquelles imatges, en què una persona portava braços amunt, aquella urna plena dels vots dels arenyencs, vaig entendre plenament, que no hi ha arma mes potent i demolidora davant de qualsevol dictadura o similar, que la papereta del ciutadà que vol lliure i democràticament dir la seva. Si a més, aquesta acció de votar o opinar, es fa dins d’un ambient de festa, diversió i qualsevol cosa allunyada del que voldrien aquells, és a dir, amb violència o amenaces, llavors ja, el terratrèmol és definitivament devastador.

Si escoltem els diferents mitjans de comunicació d’aquí i d’allà, sembla que no ha passat res, o que en els pitjors dels casos, això ha estat una mena de pallassada o brometa que no anirà més enllà. Si a més, escoltem a determinats personatges, sembla que fins i tot i com sempre, tot això ha estat cosa de radicals, que és més o menys el que ens va fer entendre la catalaníssima ministra de defensa Carme Chacón, en posar al mateix nivell a falangistes i independentistes.

Ves quins collons, ara sembla que voler un país que disposi de les mateixes llibertats que la resta, és quasi un delicte!!!

La realitat però, és un altre. La societat civil o millor dit, el poble i la gent senzilla del carrer, han trobat premeditada o casualment, una formula devastadora per fer camí, la de la consulta popular a la gent del poble.

Escoltem el que escoltem, només hi ha unes realitats, i aquestes són, que realment estan “acollonats”, tant els d’aquí (que no saben com posicionar-se) com els d’allà (que no entenen com això se’ls escapa de les mans), Aquests, faran tot el possible a fi de què pensem que amb tot això no anem enlloc, però res d’això, ara més que mai hem de ser tots junts i units en aquest projecte, tirar-ho endavant, i que el món sàpiga el que succeeix aquí.

Hem de tenir compte però, de no deixar de cap manera, que cap partit polític fiqui cullerada en aquesta aventura. Ho estan intentant de totes les maneres, i segur que amb finalitats diverses però on mai estarà l’alliberament del país (no fos cas que perdessin el negoci). Hem de continuar activant i coordinant a totes aquelles entitats privades disposades a engegar consultes a les seves respectives viles, i a no tenir compassió d’aquells que s’han passat pel forro, la democràcia, la voluntat del poble i les seves obligacions: defensar la voluntat del poble.

L’estatut ha mort, l’han matat, i han estat aquells que haurien de defensar les nostres voluntats (els nostres negociadors, els seus negociadors, els tribunals,…etc). La via autonomista també ha mort, l’han matat els mateixos. La via federal ni tantsevol ha pogut néixer, no té cap possibilitat. I ara que llavors?, la provincialització….???

Doncs no! Tothom a les urnes! Tothom a dir-los que estem farts d’aquest sistema on ningú pot dir res. Tothom a explicar-los que la sobirania resideix en el poble i no pas en ells! A dir-los que quan Espanya no era ni tansevol una taifa, aquí ja teníem constitucions, institucions, exèrcits, literatura, herois, humanistes, pagesos, i tot allò que ens va convertir en un país capdavanter.

Ara, com a català que sóc, tinc com vosaltres, un deure amb tota aquella gent que va fer gran aquest país, i per això, vull i reclamo el retorn de les nostres constitucions….

....voto LLIBERTAT

El Joaquim Ullan Martorell ha enviat aquest missatge als membres de Xarxa de Voluntaris per la Independència (XVI).

dissabte, 19 de setembre de 2009

Himne d'Europa (cal veure'l fins al final...)

Himne d'Europa - National Anthem of the European Union from Manel on Vimeo.

  • Un gran vídeo, però s'ha de veure fins al final...
  • Un final amb imatges que de ben segur t'emocionaran!!!!
  • Ara és l'hora catalanes i catalans!!!!

diumenge, 13 de setembre de 2009

Cant de la Independència


« Tornada:
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Ja és hora que la Pàtria, que el nostre cor adora,
camini tota sola vers l'Ideal que enarbora
bon punt vibri pels aires el crit de Via fora!
i la bandera santa onegi a nostra vora.

Finí el seu esclavatge la terra catalana;
avui tota es redreça sentint-se sobirana,
al cor anhels de vida, amb ànsies de victòria
si cal als braços força per aixecar els fusells.

Serem potents, i indòmits com vents desenfrenats.
Que si morim, la glòria valdrà molt més que el viure.
I si vivim veurem la Catalunya lliure
formant en la sardana dels pobles alliberats.

»

diumenge, 6 de setembre de 2009

Ara més que mai: som una NACIÓ, volem Estat propi


L'Onze de Setembre de 2009 el poble català commemora, un any més, la pèrdua de les seves llibertats nacionals com a conseqüència de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques. Un fet tràgic, esdevingut ja fa quasi trescents anys, que ha marcat i que continua marcant els destins d'un poble com el nostre, amb mil anys d'història. Una derrota que és l'origen de l'actual situació de dependència política respecte d'un Estat, l'espanyol, que encara, ara, veu tot progrés nacional, econòmic, cultural o social dels Països Catalans com una amenaça per a la seva pròpia supervivència.

Per això, avui, com en el passat, l'Estat espanyol segueix trepitjant les nostres institucions, dictant, arbitràriament, fins on poden arribar. Avui, com en el passat, l'Estat espanyol segueix
marginant la llengua catalana, entorpint la feina de convertir-la en la llengua comuna que necessitem per gaudir d'un país integrador, cohesionat i amb igualtat d'oportunitats per a tots els seus ciutadans i ciutadanes, siguin quins siguin els seus cognoms i el seu origen. Avui, com en el passat, l'Estat espanyol segueix espoliant el nostre país, tot mantenint un robatori anual de vint-i-dos mil milions d'euros que surten directament de les nostres butxaques per finançar un model econòmic que ens perjudica i que ens ha portat a la crisi més profunda. Un sistema d'infraestructures que ens margina. Una Corona que és el símbol de tot el que rebutgem en aquesta Diada i una estructura política i judicial que pretén convertir-nos en una ombra de la
nació pròspera, justa, orgullosa i avançada que, malgrat Espanya, sempre hem estat.

La història del catalanisme fins al dia d'avui ha estat plena d’intents de reformar aquest Estat per
acabar amb totes aquestes injustícies, per convertir Espanya en un espai polític plurinacional on el poble català s'hi pogués sentir còmode. L'últim d'aquests intents ha estat la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, iniciada ja fa cinc anys i que tindrà el seu desenllaç definitiu quan es resolguin el set recursos presentats al Tribunal Constitucional. Una sentència que, de manera més subtil o més descarada, anorrearà el poc potencial polític que li queda a un Estatut fortament retallat per les Corts Espanyoles l'any 2006, tot acabant amb les esperances d'aquells qui, de bona fe, confien encara en la possibilitat de reformar l'Estat espanyol i conduir-lo cap al
reconeixement de la seva plurinacionalitat.

Res és més desesperant i més inútil que intentar dialogar amb una paret. Per pur i simple seny, ha arribat l'hora de reconèixer que Espanya és un projecte polític tancat, satisfet amb si mateix, on les aspiracions del poble català no tenen cabuda. Davant d'aquesta inapel·lable realitat, l'elecció és clara: o acceptem que ens assimilin o ens deslliguem d'Espanya. Les terceres vies, les alternatives a la independència del nostre país, han quedat desacreditades pels fets. Si volem seguir essent una nació, si volem arribar a Europa i al món sense haver de passar per Madrid, si
volem gaudir d'un país més just i pròsper que el que hem heretat dels nostres pares, hem d'accedir a allò que és propi de totes les nacions lliures del món: l'Estat propi. Per això, ara més
que mai, cal passar pàgina, tancar la carpeta espanyola, mirar endavant i començar a caminar de
nou, amb determinació i sense complexes, sota el projecte compartit que ens reuneix avui aquí:

SOM UNA NACIÓ,
VOLEM ESTAT PROPI

dimarts, 1 de setembre de 2009

"Prou autonomisme: és l'hora de la independència"

En relació a la resposta a la futura sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut, les entitats sotasignants manifestem,

1. D'acord amb la legalitat espanyola, el TC té la funció d'emetre sentències de constitucionalitat sobre lleis espanyoles. L'Estatut és una llei espanyola i des d'un inici tot el procés de la seva reforma s'ha fet sotmès a les lleis i al poder de l'Estat Espanyol.

2. El fet que Catalunya ratifiqués la llei en referèndum no és en cap cas el resultat de l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya, sinó una fase més de la seva aprovació segons les lleis espanyoles. Pretendre respondre a la sentència del TC amb l'argument que es vulnera el dret a decidir és un error gravíssim, perquè implica acceptar que els catalans i les catalanes podem exercir la nostra sobirania nacional lliurement en el marc de l'Estat Espanyol, i això no és possible.

3. Considerem que qualsevol mobilització de rebuig a la sentència del TC ha de donar per acabada la via autonomista i l'acceptació de la legalitat espanyola, i ha de consistir en la defensa del nostre dret a l'autodeterminació i de l'Estat propi com a projecte.

4. Les entitats sotasignants no ens manifestarem en defensa de l'Estatut ni darrere dels polítics que no demostrin amb fets que defensen un estat català independent. En conseqüència, només assistirem a una manifestació que es convoqui en defensa de l'exercici del dret d'autodeterminació.

5. Les entitats sotasignants consensuarem un programa d'acció conjunta de resposta a les agressions espanyoles, el primer acte del qual serà una manifestació sota el lema "Som una nació, volem Estat propi", que es durà a terme a Barcelona l'Onze de Setembre d'enguany, i que serà convocada en breu.

Plataformes impulsores: Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), Sobirania i Progrés (SiP) i Deumil.cat.

Entitats adherides: Acte de Sobirania, Ateneu Sobiranista Català, Catalunya Acció, Cercle Català de Negocis, Catalunya Estat Lliure, Ciemen, Club FNEC (Associació de professionals ex-membres de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya), FNEC i 40 entitats més.

Barcelona, a 28 d'agost de 2009

dissabte, 4 de juliol de 2009

Omplim d'estelades Barcelona 9-10 juny


Ciutadans de Barcelona: Ja la tenim aquí!

No, no es tracta d'una notícia tardana sobre l'esdeveniment esportiu de l'any, el que sembla que tenim a tocar (almenys així ho desitja el Sr. Hereu) és ni més ni menys que un tsunami groc.

Tranquils, amb la psicosi de les pandèmies, no us pensessiu que s'ens acosta un virus hepàtic agressiu. El “virus” no és més que la gran onada groga amb la que el batlle vol que donem la benvinguda els propers 9 i 10 de juliol a l'arribada a Barcelona del “TOUR DE FRANCE”. La malaltia no és que sigui d'extrema gravetat, però això si, és per fer-s'ho mira. I és que la consequència que comporta, no es altra que dos dies d'amnèsia col·lectiva severa.

Festa!!!! Amb la meravellosa T1 en marxa, ja podem gaudir d'un intens trànsit de vols
“interplanetaris”,això si amb les butxaques ben buides, els ERO, les hipoteques impagables, serveis sanitaris deficients, espoli fiscal i econòmic al nostre país, i el finançament, ai! El Finançament! La gran conya de la nostra història contemporània.

Bé doncs vet aquí que davant d'aquestes propostes, dignes de la inspiració d'un guionista del Club Super 3 (amb tot el respecte i admiració en vers aquests professionals). Tornem a apareixer els aixafaguitarres de sempre i una colla de catalans emprenyats, provinents d'entre daltres àmbits, de la cultura, dels sindicats, i fins i tot de la política. Ens hem aplegat donant suport al Col·lectiu Moragues, perquè creiem que ja n'hi ha prou de rifes, en les que sempre guanyen els mateixos.
Pensem que el 9 i 10 de juliol son unes dates perfectes per a sortir al carrer, però no pas amb l'aire de carnestoltes que va portar en Sr.Clos amb en Carlinhos Brown.

Fem una crida a tots els catalans i catalanes emprenyats, a aprofitar l'oportunitat que el consistori barceloní ens ha proporcionat, per a fer veure al món, que el nostre poble no combrega amb rodes de molí. Cal sortir als carrers i carreteres de la nostra geografia, allí per on passi el “TOUR”. Cal sortit amb les nostres ensenyes, siguin estelades o senyeres, amb pancartes, tant en català, anglès i altres llengües, on posi ben clar que ja n'hi ha prou de broma, que l'opressió que patim per part de l'estat francès i de l'estat espanyol no ens permet aixecar el vol cap a la nostra plena sobirania. Que el poble català vol decidir el seu propi destí i aquests dos estats amb llurs constitucions neguen al nostre poble l'exercici més democràtic, el dret a l'autodeterminació.

PER LA DIGNITAT, INDEPENDÈNCIA JA!

VISCA CATALUNYA LLIURE!!

Barcelona 24 de Juny de 2009
Col·lectiu Moragues
colectiu.moragues@cmail.cat

dilluns, 29 de juny de 2009

Carta oberta al senyor Artur Mas

Permeteu-me, senyor Mas, que us adreci aquesta carta. Sóc un català més que té un seguit de neguits que us voldria exposar per si aviat arribeu a ser el meu President.

Sabeu? Us crec a bastament capacitat per ser President de la Generalitat: coneixedor del territori, de la cultura i de les persones. Estic convençut que us estimeu Catalunya per sobre de la majoria de coses. Us tinc per un home de paraula i, per tant, confio en el vostre compromís.

Mireu: em sento cansat i abatut. Estic fart de sentir aquell '¿cómo?' cada cop que demano un beure en un bar; estic fart que al metro m'increpin per portar un 'pin' amb l'estelada al coll de la camisa; estic fart que sovint m'arrenquin o em facin malbé la matrícula del cotxe perquè porto un CAT que oculta la E; estic fart que als fòrums d'Internet em titllin de 'nazi' perquè defenso la immersió lingüística a l'escola. I tantes altres coses! Però per damunt de tot, senyor Mas, estic fart de sentir-me odiat pel fet de ser català...

Tinc por de ser part d'un poble perdedor, vençut i assimilat. Temo haver infundat als meus fills un sentiment de llibertat nacional que només els pugui portar de grans a la frustració. M'espanta pensar que a ells els hi deixaré l'herència del maltractament que avui rebem per ser catalans.

És per tot això que necessito saber quina mena de president voleu ser, si voleu ser un president d'una província espanyola, un mer governador d'una regió, o voleu ser el President d'un Estat Català, el President del meu País sobirà. I necessito que m'ho digueu abans de les properes eleccions catalanes al Parlament. Vull saber del cert quin serà el vostre compromís, si estimeu Catalunya per sobre de la vostra vida (Déu no ho vulgui) i de la vostra llibertat, perquè sé que si em doneu la vostra paraula, l'acomplireu. Però me l'heu de donar, perquè aquesta vegada no puc arriscar el meu vot, no puc confiar la supervivència de la meva Nació a gent tèbia: no hi ha més marge de maniobra.

Si us plau, senyor Mas, si creieu en l'honestedat dels polítics envers els ciutadans, digueu-me quina mena de President voleu ser abans d'anar a votar.

Barcelona, juny de 2.009

Signa i envia la carta: http://www.indexcat.cat/carta_oberta/campanya.htm

Ateneu Sobiranista Català - http://ateneusobiranistacatala.ppcc.cat

Bloc Sobiranista Català - http://www.blocsobiranistacatala.cat

dimecres, 10 de juny de 2009

Acte de Sobirania - Joan Carretero a Sabadell

D'elefants i catalans

Sabeu com es domestiquen els elefants asiàtics? Doncs, de petits, sels lliga per una pota a un arbre amb una cadena prima, que no poden trencar. Aquesta operació es repeteix dia darrera dia, fins que relacionen la cadena amb la incapacitat de deslliurar-se’n. Quan creixen i la seva força monumental els permetria trencar la cadena o emportar-se l’arbre, no se’n saben capaços. El costum de la impotència sels ha arrelat de tal manera, que ja no creuen en si mateixos ni en la seva pujança.

Aleshores els domadors se’n aprofiten, els fan treballar durament, els utilitzen en els circs per distreure’s, els munten per a que els transportin, els engalanen perquè facin força patxoca i treure’n bones propines dels turistes. Els domadors els canvien els costums, els omplen el cos de parafernàlies; ja ni semblen elefants.

Els elefants van fent, treballen, mengen, dormen, es banyen tot jugant una mica amb l’aigua... no saben que són explotats, que van ser lliures i potents i que foren conquerits amb força i males arts, ells van fent. Alguns, a vegades, es revolten una mica, s’escapen, barrinen, sembla que recordin el seu passat orgullós i lliure. Però sempre tornen a l’aixopluc i a deixar-se encalçar amb la cadeneta, ja que els instints gregaris i la por a la llibertat, els fan seguir als elefants “d’ordre i com cal (que, de fet, són els mes domesticats, reben doble ranxo, treballen menys i es fan amb els que manen) i, aleshores, aquests elefants col·laboracionistes els tornen a conduir, enganyats, al jou.

Els elefants asiàtics han oblidat què és la llibertat. No saben que al continent Africà n’hi ha milers que no han pogut ser domesticats mai. Potser si ho sabessin n’aprendrien i trencarien definitivament les cadenetes ridícules, cercant nous horitzons per a ells i els seus fills.

Aquesta història, en llegir-la, m'ha fet pensar en el que ens passa als catalans. Molts tampoc són conscients de la feblesa de la cadeneta que duen al turmell. Altres volen fer-nos creure que la portem pel nostre bé. Però nosaltres, a diferència dels elefants, cada cop som més els que ja l’hem clissada i que sabem que n’hi ha d’altres que se n’han deslliurat i n’estan ben contents. Per què seguir, doncs, lligats al jou? Quants catalans estem disposats a trencar la cadeneta mentidera?

Elefants... dic, catalans que volem ser lliures! plantem cara als saberuts “d’ordre i com cal” del nostre Parlament. No ens deixem tornar a posar el jou amb vanes paraules i falses promeses. Exigim-los que tramitin la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) presentada el dia 6 de maig passat, en la que anunciem la recollida de signatures per tal de promoure la convocatòria d’un referèndum per a l’autodeterminació.

Jordi Roig
Sant Pol de Mar, maig 2009

diumenge, 7 de juny de 2009

Espanya ofesa

He llegit aquests dies que Espanya s’ofèn.

Que Espanya s’ofèn, diuen? Que s’ofèn...??? Què punyetes ens ha d’explicar Espanya sobre ofenses!

Ofensa és que t’imposin una llengua forana al teu propi País.
Ofensa és que t’imposin una nacionalitat que no et correspon.
Ofensa és que et dilueixin en una sobirania estrangera per negar-te la pròpia.
Ofensa és que no et reconeguin ni com a nació ni com a poble ni com a res.
Ofensa és que basin la imposició d’una falsa unitat nacional en uns anacrònics drets de conquesta.
Ofensa és que ens tractin de pidolaires quan exigim el què és nostre.
Ofensa és que et retallin les lleis de mínims que ha aprovat el nostre Parlament i referendat el poble.
Ofensa és que, malgrat les passades de ribot, recorrin aquestes lleis a un tribunal constitucional que tampoc és nostre.
Ofensa és que et neguin el pa i la sal del finançament incomplint les lleis, els compromisos i tota la decència d’una ètica política inexistent.
Ofensa és que et facin obtenir un “Documento Nacional de Identidad” que et nega la identitat real.
Ofensa és escoltar la COPE .
Ofensa és llegir La Razón, ABC o “Libertad Digital”.
Ofensa és que ens diguin que són compatriotes nostres.
Espanya s’ofèn!!! Què vol dir que s’ofèn? S’ofèn perquè li xiulen el desafecte en les grades d’un camp de futbol?

Voleu ofenses?

Ofensa és que, per interessos personals d’un rei i d’un govern estrangers, se’t venguin una
part de la teva Pàtria a un altre País, sense que hi puguem dir la nostra. (http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0051147)

Ofenses són les que han omplert els nostres cementiris i fossars des de fa segles.

Ofensa és haver-te enviat un avantpassat a les galeres del Rei d’Espanya per haver travessat un setge marítim en l’intent desesperat d’abastir de menjar la família. (http://in.directe.cat/miquel-estruch/bloc/la-diada)

Ofensa és que te n’esquarterin un altre i li pengin el cap dins d’una gàbia durant dotze anys pel delicte de defensar les llibertats del seu País i per haver rebutjat per tres vegades la “real clemencia”. (http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0044258)

Ofensa és que empresonin un cosí germà de ton pare per la mateixa raó i que, després de torturar-lo el llencin daltabaix d’un cinquè pis de l’Hospital Clínic i diguin que s’ha suïcidat i que després en neguin el cos a la família ni els diguin on és enterrat fins passats més de cinquanta anys, quan gairebé tots els fills ja s’han mort.

Ofensa és que executin el President electe del teu País només per haver estat President electe. (http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0019131)

Ofensa és que executin l'alcalde del teu poble només per haver estat alcalde del teu poble. (http://in.directe.cat/miquel-estruch/bloc/ejecutado)

Ofensa és que després no vulguin reconèixer la farsa d’uns judicis indignes ni et permetin passar pàgina de l’horror.

Tot això són ofenses.

Ofensa són cinc segles de menyspreu.

Ofensa són quatre segles de tenir el País partit en dos Estats que li són adversos.

Ofensa són tres segles de domini, opressió, negació i espoli.

Ofensa són dos segles de guerres internes propiciades pel mal govern i per lluites de poder en clau espanyola.

Ofensa són cent anys de combatre la voluntat de revifament de la nostra nació.

Ofensa són quaranta anys de dictadura criminal.

Ofensa són trenta de democràcia a mitges, basada en una Constitució filla de la por i la remor de sabres.

Ofensa és que hagis d’aguantar i pagar de la teva butxaca la vergonya d’un Rei col•locat on és perl a voluntat d'un criminal de guerra, després d'haver urat els “Principios del Movimiento Nacional”. (http://www.youtube.com/watch?v=G17-y4u7R08)

Ofensa és que et vulguin fer combregar amb rodes de molí.

Però la pitjor de totes les ofenses és que, després d’haver d’aguantar tot això, a sobre et diguin que tu també ets espanyol.

Té raó en Partal en la seva anàlisi i no deixa de ser cert que hem d’anar fent la viu viu com podem, mentre desitgem una País que s’assembli a un equip de futbol. (que té collons, la
cosa!)

Però al menys, que ningú ens tregui el dret de xiular allò que ens doni la gana i quan ens doni la gana.

El dia que tota aquesta parafernàlia de reis, banderes i himnes espanyols siguin els símbols d’un País estranger, jo us asseguro que no se’m passarà pel cap de xiular-los i els podré tenir tot el respecte que ara no els tinc.

Mentre representin tot allò que representen, jo seguiré celebrant les xiulades encara que al Secretari General del meu propi partit no li agradi.

Diuen que és una falta de respecte. És clar que sí, i tant, que ho és! I què! Què volen? Com esperen que els paguem tots aquests segles d’abús i prepotència? Amb afecte i moixaines? Au va! Ja prou que ho fem això! Ja prou que, com a País, ens hem avesat a ser un ramat de xaiets ensinistrats i obedients, com perquè, ni que sigui de tant en tant, ens puguem donar el gustet d’una bona xiulada amb gust de poc.

I tan poc!

Aquesta és l’única cosa que em cou de tot plegat. Que com a poble no siguem capaços d’anar ni un pamet més enllà dels xiulets i el voleiar de quatre estelades mig amagades entre banderes i samarretes blaugranes...i gràcies!

I és que, per més que es vulguin fer els ofesos, ells saben ben bé que tot plegat no són més que focs d’encenalls. Ja podem seguir xiulant a l’aire per tots els estadis del món, perquè mentre seguim consumint les energies en protestes estètiques, ells seguiran controlant l’aixeta de la nostra indignació...i la dels nostres recursos i, si cal arribar-hi, també de la nostra sang.

Mentrestant, nosaltres seguirem bevent mansament de la font de la Santa Paciència, mentre Espanya es fot de nosaltres amb aquell deix de condescendència petulant que neix del seu antic menyspreu cap a nosaltres.

Perquè seva és l’ofensa i nostra la vergonya.

Miquel Estruch
Empresari i dirigent esportiu
*Dilluns, 18 de maig de 2009* ! 18:49 h