dilluns, 29 de juny de 2009

Carta oberta al senyor Artur Mas

Permeteu-me, senyor Mas, que us adreci aquesta carta. Sóc un català més que té un seguit de neguits que us voldria exposar per si aviat arribeu a ser el meu President.

Sabeu? Us crec a bastament capacitat per ser President de la Generalitat: coneixedor del territori, de la cultura i de les persones. Estic convençut que us estimeu Catalunya per sobre de la majoria de coses. Us tinc per un home de paraula i, per tant, confio en el vostre compromís.

Mireu: em sento cansat i abatut. Estic fart de sentir aquell '¿cómo?' cada cop que demano un beure en un bar; estic fart que al metro m'increpin per portar un 'pin' amb l'estelada al coll de la camisa; estic fart que sovint m'arrenquin o em facin malbé la matrícula del cotxe perquè porto un CAT que oculta la E; estic fart que als fòrums d'Internet em titllin de 'nazi' perquè defenso la immersió lingüística a l'escola. I tantes altres coses! Però per damunt de tot, senyor Mas, estic fart de sentir-me odiat pel fet de ser català...

Tinc por de ser part d'un poble perdedor, vençut i assimilat. Temo haver infundat als meus fills un sentiment de llibertat nacional que només els pugui portar de grans a la frustració. M'espanta pensar que a ells els hi deixaré l'herència del maltractament que avui rebem per ser catalans.

És per tot això que necessito saber quina mena de president voleu ser, si voleu ser un president d'una província espanyola, un mer governador d'una regió, o voleu ser el President d'un Estat Català, el President del meu País sobirà. I necessito que m'ho digueu abans de les properes eleccions catalanes al Parlament. Vull saber del cert quin serà el vostre compromís, si estimeu Catalunya per sobre de la vostra vida (Déu no ho vulgui) i de la vostra llibertat, perquè sé que si em doneu la vostra paraula, l'acomplireu. Però me l'heu de donar, perquè aquesta vegada no puc arriscar el meu vot, no puc confiar la supervivència de la meva Nació a gent tèbia: no hi ha més marge de maniobra.

Si us plau, senyor Mas, si creieu en l'honestedat dels polítics envers els ciutadans, digueu-me quina mena de President voleu ser abans d'anar a votar.

Barcelona, juny de 2.009

Signa i envia la carta: http://www.indexcat.cat/carta_oberta/campanya.htm

Ateneu Sobiranista Català - http://ateneusobiranistacatala.ppcc.cat

Bloc Sobiranista Català - http://www.blocsobiranistacatala.cat

dimecres, 10 de juny de 2009

Acte de Sobirania - Joan Carretero a Sabadell

D'elefants i catalans

Sabeu com es domestiquen els elefants asiàtics? Doncs, de petits, sels lliga per una pota a un arbre amb una cadena prima, que no poden trencar. Aquesta operació es repeteix dia darrera dia, fins que relacionen la cadena amb la incapacitat de deslliurar-se’n. Quan creixen i la seva força monumental els permetria trencar la cadena o emportar-se l’arbre, no se’n saben capaços. El costum de la impotència sels ha arrelat de tal manera, que ja no creuen en si mateixos ni en la seva pujança.

Aleshores els domadors se’n aprofiten, els fan treballar durament, els utilitzen en els circs per distreure’s, els munten per a que els transportin, els engalanen perquè facin força patxoca i treure’n bones propines dels turistes. Els domadors els canvien els costums, els omplen el cos de parafernàlies; ja ni semblen elefants.

Els elefants van fent, treballen, mengen, dormen, es banyen tot jugant una mica amb l’aigua... no saben que són explotats, que van ser lliures i potents i que foren conquerits amb força i males arts, ells van fent. Alguns, a vegades, es revolten una mica, s’escapen, barrinen, sembla que recordin el seu passat orgullós i lliure. Però sempre tornen a l’aixopluc i a deixar-se encalçar amb la cadeneta, ja que els instints gregaris i la por a la llibertat, els fan seguir als elefants “d’ordre i com cal (que, de fet, són els mes domesticats, reben doble ranxo, treballen menys i es fan amb els que manen) i, aleshores, aquests elefants col·laboracionistes els tornen a conduir, enganyats, al jou.

Els elefants asiàtics han oblidat què és la llibertat. No saben que al continent Africà n’hi ha milers que no han pogut ser domesticats mai. Potser si ho sabessin n’aprendrien i trencarien definitivament les cadenetes ridícules, cercant nous horitzons per a ells i els seus fills.

Aquesta història, en llegir-la, m'ha fet pensar en el que ens passa als catalans. Molts tampoc són conscients de la feblesa de la cadeneta que duen al turmell. Altres volen fer-nos creure que la portem pel nostre bé. Però nosaltres, a diferència dels elefants, cada cop som més els que ja l’hem clissada i que sabem que n’hi ha d’altres que se n’han deslliurat i n’estan ben contents. Per què seguir, doncs, lligats al jou? Quants catalans estem disposats a trencar la cadeneta mentidera?

Elefants... dic, catalans que volem ser lliures! plantem cara als saberuts “d’ordre i com cal” del nostre Parlament. No ens deixem tornar a posar el jou amb vanes paraules i falses promeses. Exigim-los que tramitin la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) presentada el dia 6 de maig passat, en la que anunciem la recollida de signatures per tal de promoure la convocatòria d’un referèndum per a l’autodeterminació.

Jordi Roig
Sant Pol de Mar, maig 2009

diumenge, 7 de juny de 2009

Espanya ofesa

He llegit aquests dies que Espanya s’ofèn.

Que Espanya s’ofèn, diuen? Que s’ofèn...??? Què punyetes ens ha d’explicar Espanya sobre ofenses!

Ofensa és que t’imposin una llengua forana al teu propi País.
Ofensa és que t’imposin una nacionalitat que no et correspon.
Ofensa és que et dilueixin en una sobirania estrangera per negar-te la pròpia.
Ofensa és que no et reconeguin ni com a nació ni com a poble ni com a res.
Ofensa és que basin la imposició d’una falsa unitat nacional en uns anacrònics drets de conquesta.
Ofensa és que ens tractin de pidolaires quan exigim el què és nostre.
Ofensa és que et retallin les lleis de mínims que ha aprovat el nostre Parlament i referendat el poble.
Ofensa és que, malgrat les passades de ribot, recorrin aquestes lleis a un tribunal constitucional que tampoc és nostre.
Ofensa és que et neguin el pa i la sal del finançament incomplint les lleis, els compromisos i tota la decència d’una ètica política inexistent.
Ofensa és que et facin obtenir un “Documento Nacional de Identidad” que et nega la identitat real.
Ofensa és escoltar la COPE .
Ofensa és llegir La Razón, ABC o “Libertad Digital”.
Ofensa és que ens diguin que són compatriotes nostres.
Espanya s’ofèn!!! Què vol dir que s’ofèn? S’ofèn perquè li xiulen el desafecte en les grades d’un camp de futbol?

Voleu ofenses?

Ofensa és que, per interessos personals d’un rei i d’un govern estrangers, se’t venguin una
part de la teva Pàtria a un altre País, sense que hi puguem dir la nostra. (http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0051147)

Ofenses són les que han omplert els nostres cementiris i fossars des de fa segles.

Ofensa és haver-te enviat un avantpassat a les galeres del Rei d’Espanya per haver travessat un setge marítim en l’intent desesperat d’abastir de menjar la família. (http://in.directe.cat/miquel-estruch/bloc/la-diada)

Ofensa és que te n’esquarterin un altre i li pengin el cap dins d’una gàbia durant dotze anys pel delicte de defensar les llibertats del seu País i per haver rebutjat per tres vegades la “real clemencia”. (http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0044258)

Ofensa és que empresonin un cosí germà de ton pare per la mateixa raó i que, després de torturar-lo el llencin daltabaix d’un cinquè pis de l’Hospital Clínic i diguin que s’ha suïcidat i que després en neguin el cos a la família ni els diguin on és enterrat fins passats més de cinquanta anys, quan gairebé tots els fills ja s’han mort.

Ofensa és que executin el President electe del teu País només per haver estat President electe. (http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0019131)

Ofensa és que executin l'alcalde del teu poble només per haver estat alcalde del teu poble. (http://in.directe.cat/miquel-estruch/bloc/ejecutado)

Ofensa és que després no vulguin reconèixer la farsa d’uns judicis indignes ni et permetin passar pàgina de l’horror.

Tot això són ofenses.

Ofensa són cinc segles de menyspreu.

Ofensa són quatre segles de tenir el País partit en dos Estats que li són adversos.

Ofensa són tres segles de domini, opressió, negació i espoli.

Ofensa són dos segles de guerres internes propiciades pel mal govern i per lluites de poder en clau espanyola.

Ofensa són cent anys de combatre la voluntat de revifament de la nostra nació.

Ofensa són quaranta anys de dictadura criminal.

Ofensa són trenta de democràcia a mitges, basada en una Constitució filla de la por i la remor de sabres.

Ofensa és que hagis d’aguantar i pagar de la teva butxaca la vergonya d’un Rei col•locat on és perl a voluntat d'un criminal de guerra, després d'haver urat els “Principios del Movimiento Nacional”. (http://www.youtube.com/watch?v=G17-y4u7R08)

Ofensa és que et vulguin fer combregar amb rodes de molí.

Però la pitjor de totes les ofenses és que, després d’haver d’aguantar tot això, a sobre et diguin que tu també ets espanyol.

Té raó en Partal en la seva anàlisi i no deixa de ser cert que hem d’anar fent la viu viu com podem, mentre desitgem una País que s’assembli a un equip de futbol. (que té collons, la
cosa!)

Però al menys, que ningú ens tregui el dret de xiular allò que ens doni la gana i quan ens doni la gana.

El dia que tota aquesta parafernàlia de reis, banderes i himnes espanyols siguin els símbols d’un País estranger, jo us asseguro que no se’m passarà pel cap de xiular-los i els podré tenir tot el respecte que ara no els tinc.

Mentre representin tot allò que representen, jo seguiré celebrant les xiulades encara que al Secretari General del meu propi partit no li agradi.

Diuen que és una falta de respecte. És clar que sí, i tant, que ho és! I què! Què volen? Com esperen que els paguem tots aquests segles d’abús i prepotència? Amb afecte i moixaines? Au va! Ja prou que ho fem això! Ja prou que, com a País, ens hem avesat a ser un ramat de xaiets ensinistrats i obedients, com perquè, ni que sigui de tant en tant, ens puguem donar el gustet d’una bona xiulada amb gust de poc.

I tan poc!

Aquesta és l’única cosa que em cou de tot plegat. Que com a poble no siguem capaços d’anar ni un pamet més enllà dels xiulets i el voleiar de quatre estelades mig amagades entre banderes i samarretes blaugranes...i gràcies!

I és que, per més que es vulguin fer els ofesos, ells saben ben bé que tot plegat no són més que focs d’encenalls. Ja podem seguir xiulant a l’aire per tots els estadis del món, perquè mentre seguim consumint les energies en protestes estètiques, ells seguiran controlant l’aixeta de la nostra indignació...i la dels nostres recursos i, si cal arribar-hi, també de la nostra sang.

Mentrestant, nosaltres seguirem bevent mansament de la font de la Santa Paciència, mentre Espanya es fot de nosaltres amb aquell deix de condescendència petulant que neix del seu antic menyspreu cap a nosaltres.

Perquè seva és l’ofensa i nostra la vergonya.

Miquel Estruch
Empresari i dirigent esportiu
*Dilluns, 18 de maig de 2009* ! 18:49 h