dimecres, 14 d’octubre de 2009

FINS QUAN, LA LLENGUA CATALANA?

FINS QUAN, LA LLENGUA CATALANA?

Una refexió sobre l’ús del català i llur supervivència com a eina de comunicació

Quan un immigrant arriba a l’Espanya castellana sense tenir nocions de la llengua castellana, la gran majoria dels ciutadans, sinó tots, s’adrecen a aquesta persona en la seva llengua pròpia, el castellà, tot esperant, malgrat que d’entrada l’immigrant potser no els entengui, que serà a través d’escoltar-los-la de manera reiterada que l’immigrant l’acabarà aprenent. Al copsar aquesta actitud, l’immigrant entén que fer l’esforç d’escoltar la llengua pròpia del territori de destí és quelcom útil per a ell, de manera que prova d’aprendre-la, intenta parlar-la, i, quan ho aconsegueix, se sent gratament realitzat.

En canvi, en motiu del mal costum que té la població catalana, fruit d’una humiliació lingüística constant des del segle XVI fins avui, la majoria dels catalans no actuen tal com ho fan les cultures lliures del món, entre les quals sí que es troba la cultura castellana. Així, quan un immigrant arriba a Catalunya sense nocions de la llengua pròpia de Catalunya, la gran majoria dels ciutadans, sinó tots, no s’adrecen a aquesta persona en la seva llengua pròpia, sinó que utilitzen preferentment la llengua castellana entenent que el seu deure no és preservar la llengua de Catalunya, sinó respectar la preeminència constitucional del castellà i, sobretot, facilitar la comprensió del missatge a aquell que acaba d’arribar, donant per descomptat la idea, del tot discutible, que, utilitzant la llengua de Catalunya, l’immigrant tindrà una càrrega afegida.

Al copsar aquesta actitud, l’immigrant que arriba a Catalunya entén que fer l’esforç d’escoltar i aprendre la llengua propia del territori de destí és quelcom inútil per a ell, de manera que, si bé les primeres setmanes potser prova d’aprendre-la, de seguida se n’adona que es tracta d’una llengua que li és absolutament prescindible, ja que els catalans renuncien sistemàticament a utilitzar-la davant seu. El resultat és que a Catalunya els immigrants s’inclinen automàticament per aprendre només el castellà i renuncien a prendre’s seriosament l’aprenentatge i l’ús de la llengua pròpia de Catalunya. La casuística no és uniforme per a tots els nou vinguts, però el resultat majoritari, amb molta diferència, és aquest. En els casos més crítics, que per desgràcia nostra cada dia que passa són més freqüents, algunes persones que acaben d’arribar a Catalunya arriben a molestar-se, impúnement, amb els catalans que no volen renunciar a parlar en la llengua del país amb ells. Sorprenent? No gens. Culpa de l’immigrant? No pas.

No podem ignorar el fet que, de seguir amb aquesta actitud, els catalans ens estem cavant la nostra pròpia tomba. La llengua de Catalunya, que fins als anys seixanta del segle XX (i durant deu segles!) havia estat la llengua que marcava la pauta lingüística dominant a Catalunya, avui es troba en una situació precària, cada cop més arraconada per l’ús del castellà. Estem disposats, els catalans i les catalanes, a suïcidar-nos com a cultura? De moment tot indica que sí.

Si no canviem radicalment la nostra actitud lingüística i l’equiparem a l’actitud lingüística estàndard dels països europeus, que Déu ens agafi confessats.

Autor: Bernat Bosch i Folch

Data de Publicació: 13 d'octubre de 2009