divendres, 26 de novembre de 2010

Vota INDEPENDÈNCIA, vota REAGRUPAMENT

El proper 28 de novembre els catalans podem dir al món que volem que Catalunya esdevingui un Estat pròsper i independent.

Les eleccions al Parlament de Catalunya són l'única oportunitat que té el nostre poble per a autodeterminar-se. Aprofita-les! El teu vot decideix entre autonomia o Estat propi.

Si vols que el nostre país gaudeixi d'un futur millor, de tots els nostres recursos econòmics, de més democràcia i d'una administració més eficient, fes de les properes eleccions el referèndum per la independència.

Reagrupament és l'opció seriosa i rigorosa per assolir aquest futur de llibertat.

Aquest és el nostre compromís amb Catalunya, ara només depèn de tu!

Vota INDEPENDÈNCIA
Vota REAGRUPAMENT

Joan Carretero i Grau
President

dijous, 25 de novembre de 2010

15 raons, o més, per a votar REAGRUPAMENT

Just hores abans d’emetre el vot en unes eleccions que es presenten cabdals per a les aspiracions nacionals d’aquesta nació, sobren raons per decidir que ara toca Reagrupament, que ara cal entendre el què ens hi juguem aquesta vegada, que ara toca assumir l’oportunitat històrica que tindrem a les nostres mans d’avançar no només nacionalment, sinó en la construcció d’una democràcia de qualitat, de fer el país que ens mereixem.
Quan tothom sospesa les raons que l’empenyen a decidir el seu vot, us voldria apuntar quinze de les moltes raons que us han de fer decidir donar suport a Reagrupament:

1.- Perquè només amb la independència, només si som capaços de bastir un estat propi, podrem sobreviure com a nació i com a societat econòmicament viable i socialment justa. I la independència només depèn de nosaltres, d’aconseguir una majoria al Parlament que la proclami. Un acte sobirà que ha estat avalat pel Tribunal Internacional de Justícia.

2.- Perquè cap nació no pot sobreviure amb un espoli fiscal del 10% del seu PIB. Catalunya envia a Espanya 60 milions d’euros cada dia que no tornen. Amb això podríem fer 15 escoles al dia. Amb això podríem ser la quarta nació d’Europa en benestar social, per sota d’Holanda. Ens hem de resignar als barracots o a les cues a l’hospital mentre subvencionem els qui tenen autovies de franc?

3.- Perquè no podem creure’ns la mentida de propostes impossibles. Ni el federalisme, ni el concert econòmic, ni un referèndum són possibles sense el vist-i-plau espanyol, sense reformar-ne la Constitució. Si no han acceptat un estatutet retallat, com pretenem que acceptin el seu suïcidi econòmic? Només la Proclamació Unilateral d’Independència depèn exclusivament de nosaltres.

4.- Perquè el vot útil és Reagrupament. Res no ens faria recular més que una majoria absoluta i anestèsica de CiU. Encara pitjor un govern encapçalat pel PSC-PSOE. Nosaltres garantim la investidura de Mas però sense haver de renunciar a defensar la independència i la regeneració democràtica.

5.- Perquè només Reagrupament proposa un règim d’incompatibilitats sever per evitar aprofitar-se del càrrec, especialment un cop s’ha deixat.

6.- Perquè només Reagrupament demana saber el patrimoni a l’inici i al final de la legislatura.

7.- Perquè només Reagrupament proposa una llei electoral catalana amb llistes obertes en petites circumscripcions on el diputat hagi de defensar el vot davant els ciutadans i no davant l’aparell del partit.

8.- Perquè només Reagrupament aposta pel finançament transparent dels partits, la limitació de la despesa electoral que eviti deutes als bancs que després es cobren políticament.

9.- Perquè exigim la limitació dels mandats per evitar eternitzar-se en xarxes de clientelisme i el control de l’escandalosa acumulació de càrrecs.

10.- Perquè no ens hem de creure enquestes manipulades per desanimar el vot a Reagrupament. Som més dels que voldrien i hi serem!

11.- Perquè només Reagrupament proposa legislar en contra de col·locar amics, parents i saludats. Prou de nepotisme i clientelisme.

12.- Perquè Reagrupament ofereix posar la política en mans de professionals que volen fer política i no de polítics professionals que només busquen viure’n.

13.- Perquè un cop el Tribunal Constitucional ha declarat que l’única llengua obligatòria a Catalunya és el castellà, només un estat propi ens permetrà salvar el català.

14.- Perquè només Reagrupament té la credibilitat suficient per fer allò que predica. Qui pot creure’s la regeneració democràtica en mans de candidats que han estat diputats tota la vida sense queixar-se? Qui pot confiar en qui ara predica la independència quan fa dos dies votava al costat de Montilla?

15.- Perquè ens ho mereixem. Reagrupament ha estat explicant la regeneració democràtica i la proclamació de la independència des de fa més de dos anys. Reagrupament no ha canviat el discurs. Altres que l’han copiat ara fan veure que se’l creuen. No podem creure’ns conversions interessades d’última hora a l’independentisme, sobretot quan no diuen res de canviar les regles de joc d’aquesta democràcia malalta.

Ara sí, ara toca independència. Ara toca Reagrupament.


Jaume Claramunt (Ja no ens alimenten molles)

dimarts, 2 de novembre de 2010

El 28-N, tu tries: o autonomia o INDEPENDÈNCIA

En el moment històric en què som ara ens toca triar, potser ja d’una manera definitiva, si el que volem per al nostre país és ser espanyols; és a dir, ser ja per sempre més una comunitat autònoma espanyola de règim comú, o si estem disposats a tenir un estat propi que pugui donar resposta als nostres reptes com a país.
Els catalans hem viscut alegrement d’il·lusions des de fa molts anys, però l’Estat espanyol s’ha encarregat de deixar-nos clar, en aquests últims mesos, que les nostres il·lusions –federalisme, concert econòmic, plurinacionalitat…- no seran mai possibles dins d’una Espanya cada dia més reforçada. En aquest sentit, el 28 de novembre serà un moment clau, en el qual els ciutadans d’aquest país podrem dir amb tota llibertat el que volem per a la nostra nació. Si aquell vespre el Parlament és ple de diputats autonomistes, això voldrà dir que ja ens està bé la situació d’espoli i humiliació a què ens tenen sotmesos. Si, en canvi, els independentistes som majoria, estarem en condicions d’esdevenir un poble lliure, un nou estat de la Unió Europea, en qüestió de poc temps.
De vegades sembla que els catalans estiguem afectats per una mena d’amnèsia col·lectiva. No fa gaire, el govern de la Generalitat i els partits que li donen suport ens volien convèncer que s’havia aconseguit el millor acord de finançament de la història. Ara, quan tan sols han passat uns mesos, la Generalitat ha d’emetre bons perquè està tècnicament en una situació de fallida. I tot això mentre es va generant un dèficit cada vegada més gran que, a la llarga, provocarà que els pocs recursos econòmics que som capaços de gestionar es destinin, gairebé exclusivament, a pagar aquest deute.
Un altre aspecte que demostra aquest nivell d’il·lusió en què hem viscut i que ara sembla que no vulguem reconèixer és el nombre rècord de tancament de fàbriques de “baix valor afegit”. Des de la Generalitat se’ns deia que això responia a un millor nivell de la nostra economia que no admetia ja treballs de baixa qualificació i sous reduïts; que nosaltres ja havíem entrat en l’etapa del R+D i que les fàbriques que necessitaven mà d’obra “poc qualificada” havien de marxar a països amb economies que nosaltres ja havíem superat. No fa gaire, però, el president de la Generalitat va haver d’anar a la Xina a suplicar que fàbriques d’aquesta mena –una cadena de muntatge de vehicles- tornessin a instal·lar-se a Catalunya en una demostració clara que el nostre nivell com a país està caient en picat.
Davant d’això, Reagrupament proposa un pla basat en tres receptes bàsiques que s’han resumit en l’eslògan “Independència, democràcia i treball”. D’una banda, la necessitat de la independència, ja que només amb un estat propi serem capaços de disposar de les eines necessàries per capgirar la situació i apostar per un sistema econòmic adequat al nostre teixit productiu. És vital, també, afrontar un procés de regeneració democràtica, amb accions legislatives que afavoreixin la transparència i el control de la gestió pública, la limitació de mandats, una llei electoral basada en circumscripcions petites, un règim dur d’incompatibilitats, una simplificació i racionalització de l’administració, una austeritat pressupostària i un llarg etcètera de mesures que ens donaran aquest plus de seriositat que ens permetrà anar pel món amb orgull. Finalment, cal recuperar l’exigència màxima en la feina ben feta, en els valors de l’esforç, l’excel·lència i la justa recompensa. Hem de treballar més i més bé, per poder ser un país millor i amb més qualitat de vida.
Ara per ara, però, el primer repte és entrar amb força al Parlament el 28 de novembre. O un Parlament autonomista o un d’independentista, o més Espanya o la llibertat, tu tries.

Joan Carretero - 28 octubre 2010

diumenge, 31 d’octubre de 2010

La visita del Papa a Catalunya

L’Estat espanyol continua amb la seva folla obsessió de subjugar, assimilar i espoliar Catalunya. D’una forma sanguinària, com va perpetrar el criminal Franco, o de forma democràtica, com ho continua fent l’Estat borbònic.

Els partits espanyolistes s’han repartit la feina. El PSOE, des del govern espanyol, en nom de la solidaritat, ens espolia, ens empobreix, ens escanya amb infraestructures tercermundistes i ens discrimina en els serveis socials. Amb la complicitat evident del PP. En canvi, el PP, utilitzant els tribunals, les lleis, unes sentències espúries i en nom de la sagrada unitat d’Espanya, intenta dividir i ofegar la nostra llengua, marginar la nostra cultura i destruir la nostra identitat nacional. Amb la complicitat encoberta del PSOE i la col·laboració entusiasta i estúpida dels socialistes catalans.

Mutilat i tergiversat l’Estatut, burlada la transició i fracassat l’Estat de les autonomies, no ens queda altre camí que la INDEPENDÈNCIA. Hem de saber aprofitar qualsevol esdeveniment o circumstància per a preparar i fer possible aquest objectiu. Un element bàsic per a preparar la independència és enfortir els nostres signes d’identitat nacionals. La nostra identitat és percebuda i coneguda si la fem visible als demés. L’hem de donar a conèixer nosaltres, ja que ningú, ni cap ONG, ens ajudarà a fer-ho. Ans al contrari, el Govern espanyol i els partits colonialistes faran tot el possible per impedir-ho.

D'aquí a pocs dies, el Papa Benet XVI visitarà la capital de Catalunya, per beneir el Temple de la Sagrada Família de Barcelona. El món sencer estarà pendent d’aquesta visita i milions de persones seguiran l’esdeveniment per la premsa, la ràdio i la TV. És un esdeveniment històric important que ens permet donar a conèixer les nostres reivindicacions. Una forma de fer-ho, que només depèn de nosaltres, és mostrar al món, també al Papa, els nostres signes d’identitat nacionals i també el nostre civisme i educació. És nefast i aberrant que gent que forma part del govern tripartit facin campanya en contra d’aquesta visita. En canvi, és important i oportuna la iniciativa d’Òmnium Cultural de facilitar banderes als veïns per on ha de passar el Papa. Per la nostra part exhortem a tots els catalans que l’hi donin la benvinguda amb la bandera de Catalunya, la nacional o l’estelada, símbol de la lluita per la independència.

És una oportunitat única que no podem deixar perdre. És un gest molt simple, però d’una gran transcendència.

Llorenç Canyadell i Xapel·lí
President de la Unió Catalanista de Sabadell

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Carta al president Obama

Traducció al català de la carta de la ciutadana americana
establerta a Catalunya, Susan M. di Giacomo

Benvolgut President Obama,

Em dirigeixo a vostè no només en la seva qualitat de president dels
Estats Units, sinó també en la seva qualitat d'antic professor de dret
constitucional. M 'impressiona molt la seva visió d'aquest document,
expressada al seu llibre The Audacity of Hope, que contempla la
democràcia nord-americana, no com una casa a construir, sinó
com una conversa a mantenir. La constitució nord-americana, en
paraules seves, organitza la manera com debatem el nostre futur,
i implícit a la seva estructura s'hi troba un rebuig a la veritat absoluta,
la infal.libilitat de qualsevol idea o ideologia o teologia que obligaria
a futures generacions a seguir una única i inalterable via.

Em dirigeixo a vostè, doncs, perquè en el país on jo visc i treballo
hi ha hagut exactament aquest intent de tancar la conversa
al.legant que la casa ja està constitucionalment construïda i
parlar-ne més no és ni necessari ni legítim. En un estat europeu
formalment democràtic, un tribunal constitucional totalment
polititzat, quatre membres del qual tenen els mandats caducats,
inclosa la presidenta, ha trigat quatre anys a fer una sentència.
Ha utilitzat la constitució espanyola per esclafar les legítimes
aspiracions nacionals d'un poble i tancar, d ' una vegada per
sempre més, el procés d 'autogovern que s'esmenta al seu estatut
d 'autonomia aprovat tres cops : pel seu Parlament, pel parlament
de l'estat, i pel poble amb un referèndum, apel.lant a la indissoluble
unitat de l'estat.

Un atropellament de la democràcia. L 'estat en qüestió és l 'Estat
espanyol. El poble en qüestió i el país on visc i treballo és Catalunya.
Als Estats Units, quan la voluntat del poble no ha quedat reflectida
a la constitució, la constitució s 'ha modificat: 27 esmenes des de
l'any 1791.

Això que ha fet el Tribunal Constitucional espanyol és exactament
el contrari. Consideren que la constitució espanyola és intocable,
i n'han fet una interpretació tan restrictiva que la democràticament
expressada voluntat del poble català no hi té cabuda. Aquí no hi
ha ni debat ni conversa, sinó una involució democràtica.

Què és Catalunya? Vostè ja se 'n va fer alguna idea fa molts
anys quan va passar per Barcelona. Catalunya és una antiga
nació europea, amb una tradició de govern representatiu igual
d 'antic. El Parlament català i el document sobre el qual es
basa són d 'abans de la Magna Carta anglesa. Només Islàndia
té un parlament més antic. A l'Edat mitjana Catalunya era una
entitat política independent, i més endavant, la Confederació
Catalano-Aragonesa tenia un imperi mediterrani que arribava
fins a Grècia.
Al segle XV, el matrimoni de Ferran d ' Aragó i Isabel de Castella
va integrar Catalunya a les Espanyes, però Catalunya no va
perdre les seves institucions polítiques fins l'any 1714, per la
força de les armes. No les va recuperar fins més de 200 anys
més tard, amb l ' arribada de la II República espanyola, i les
va tornar a perdre al final de la Guerra Civil espanyola de
1936-39. Tot i aquesta història, Catalunya no ha perdut mai
el seu caràcter lingüísticament, culturalment, socialment,
i econòmicament diferenciat de la resta de l'Estat espanyol.
Amb la mort del General Franco i la seva dictadura l'any
1975, Catalunya va començar a recuperar les pròpies
institucions polítiques i competències d'autogovern derogades
pels feixistes victoriosos després de la Guerra Civil , i a
refer la seva narrativa nacional en llengua pròpia.

I per què m'ha d'afectar la sentència del Tribunal Constitucional,
si malgrat viure i treballar aquí conservo la nacionalitat
americana ? Perquè conec aquest país des que hi vaig
arribar per primer cop a les acaballes de la dictadura,
i vaig viure com a antropòloga el procés de resistència
cultural, sindical i política i l'inici del procés de reconstrucció
nacional catalana durant la transició a la democràcia.
Perquè amb el pas del temps m'he convertit en professora
d'una universitat catalana on hi faig classes, i escric articles
en català. I per tant, aquí tinc coses en joc. Moltes coses,
començant per la llengua en la qual ensenyo i escric,
reconeguda per l'Estatut català com a preferent i vehicular
d ' aprenentatge a l'ensenyament, i ara amenaçada per la
sentència del Tribunal Constitucional.

El dia 10 de juliol, més d'un milió de catalans (segons la Guàrdia
Urbana, 1.100.000, i segons els organitzadors de la manifestació
un milió i mig; la població total és de 7 milions i escaig) vam
omplir els carrers més cèntrics de Barcelona, la nostra capital,
per rebutjar aquesta sentència antidemocràtica i fer sentir la
nostra veu: "Som una nació. Nosaltres decidim !!". A la
manifestació va quedar palès que cada vegada més catalans
optarien per la plena sobirania, un procés pacífic i negociat de
separació de l'estat espanyol i establiment d'un nou estat
català dins del marc de la Unió Europea. La història de
Kosovo és diferent de la de Catalunya, però al dret internacional
no hi ha res que prohibeixi que els representants
democràticament elegits d'un poble declarin unilateralment la
independència.

No fa gaire, l'expresident Jimmy Carter va venir a Barcelona per
acceptar de mans del president de la Generalitat el Premi
Internacional Catalunya, en reconeixement de la seva defensa
de la pau, la democràcia i els drets humans. La visita va
coincidir de prop amb la sentència del Tribunal Constitucional,
que el president Carter va qualificar d'error, i va oferir d'enviar
observadors internacionals del Carter Center en cas d ' un
referèndum per la independència de Catalunya. Més de mig
milió de catalans ja han votat a favor de la independència
en consultes municipals no vinculants arreu del país.
D'aquestes consultes se'n faran més.

No li demano que intervingui en aquest procés. Només demano
que se n'informi, que s'interessi pel que està passant aquí,
que en parli amb els seus assessors i que comenci a establir
contactes amb el govern català que surti de les eleccions
de la tardor. Si en això el puc servir, només m'ho ha de
demanar. Catalunya necessita interlocutors i visibilitat
internacional.

Respectuosament,

Susan M. Di Giacomo

dimecres, 22 de setembre de 2010

Reflexions sobre les nostres actituds lingüístiques amb els nouvinguts

L'hora catalana



Reunió de veïns



Catalans anònims



Posar-ho difícil



Nen traductor

diumenge, 15 d’agost de 2010

Finalitat de l'espoli a Catalunya. El què ningú explica sobre l’espoli legal espanyol

FINALITAT DE L'ESPOLI A CATALUNYA.

El què ningú explica sobre l’espoli legal espanyol.

Madrid vol ser la dècima regió econòmica del món amb 20 milions d’habitants i, per a aconseguir-ho, necessita que tota la península Ibèrica treballi per a Madrid. Aquest és el pla invariable que tant PSOE com PP porten en sistemàtica execució tot creant lleis que legalitzen totes les decisions governamentals que emprenen. L’objectiu és que Madrid sigui el centre de poder absolut, de coneixement avançat en totes les disciplines, econòmic, social i polític. En aquest marc, el Govern espanyol fa lleis que li permeten actuar impunement en les següents direccions:

· Aeroports: l’aeroport de Barajas és l’únic del món que s’ha remodelat amb el doble de sobredimensionament de la seva capacitat. Clarament això respon a l'expectativa que concentrarà tots els vols de la península, la resta han de passar per Barajas. Addicionalment s’han construït aeroports injustificables i en temps de crisi a ciutats petites.

Exemples: a Oviedo un aeroport completament nou (2009) amb tots els equipaments al 100% en funcionament i amb 4 vols diaris, accessos i serveis 100% nous també. A Ciudad Real un dels aeroports amb les pistes més llargues d’Europa, com anunciaven diversos mitjans europeus (juny 2010), amb 2 vols diaris, subvencionat per Caja Castilla, que va fer fallida i l’estat va rescatar amb els nostres diners, i a nosaltres no ens deixen ni gestionar el nostre aeroport del Prat. Aquest Juliol de 2010, addicionalment i en aquesta direcció, AENA ha anunciat que tot el registre postal aeri d’Espanya passarà per Barajas, malgrat que fins ara el de Barcelona anava directament a Barcelona i suposa un 40% del total de l’estat. La pèrdua contínua de vols internacionals directes de l’aeroport de Barcelona provoca directament la no instal·lació d’empreses grans a Catalunya i, per tant, la possibilitat de desenvolupar la xarxa de petites i mitjanes empreses i, així, amenaça directament els llocs de treball de la regió i la possibilitat de desenvolupament.

· Companyies Aèries: com a complement i per a rematar la centralitat total a Barajas, el pla que estan seguint és el següent: Vueling era catalana, Iberia va crear Click Air i la va situar a Barcelona per enfonsar-la fent-li competència directa des de casa en els mateixos vols i mateix segment de mercat, i ho va aconseguir amb la seva posició d’avantatge amb AENA. Ara Click Air i Vueling, que treballen per a Iberia, estan intentant enfonsar Spanair, que un grup d’empresaris van comprar per intentar aconseguir que el Prat no sigui tant esclau de Madrid. Click Air i Vueling no són catalanes, només tenen seu a Catalunya.

· Indústria Aeroespacial: Espanya inverteix discrecionalment 2.500 milions d'euros en projectes aeroespacials i de defensa europeus, en contrapartida Europa ha d’assignar determinats projectes a Espanya per un valor de certa importància. Aquest tipus d’indústria és considerat estratègic per tots els governs, entre altres raons perquè suposa treballar amb l'avantguarda tecnològica en moltes disciplines. A Espanya el 70% d’aquests projectes són assignats a empreses madrilenyes, 20% andaluses, 8% basques i 1% catalanes. No tenim cap opció ni mai la tindrem.

· Empreses d’energia: Enher era catalana fins que va ser comprada per inversionistes espanyols. La catalana Gas Natural va intentar recomprar-la, però va tenir una oposició política, econòmica i social anormal que van distorsionar tot el procés de compra que en un país normal hagués fructificat. Finalment ha estat a l'inrevés.

· Universitats: Barcelona té la major concentració de barracons escolars de la península mentre a Madrid no només estan creant universitats públiques noves sinó que estan rebent unes dotacions econòmiques tan importants que els permeten adquirir els equipaments més moderns i concentrar la major quantitat de beques d’arreu. La conseqüència immediata és que en pocs anys els millors estudiants i professors s’aniran concentrant a Madrid i cada vegada serà més justificable que tinguin més beques i més recursos. Els nostres estudiants, és a dir els nostres fills, no tindran cap possibilitat de competir amb els estudiants de Madrid, a no ser que hi vagin a estudiar, és a dir, que hi siguin admesos. En altres paraules: dependre d’ells. És vergonyós quan sempre havia estat Catalunya la referència del coneixement i amb la submissió a Madrid dels nostres polítics ja l’hem perdut en pocs anys.

· Carreteres: Madrid té 5 anells de circumval·lació de 5 carrils cada un, el primer d’ells gairebé soterrat. Els darrers 20 anys s’han fet 250 km d’autovia a Madrid i 15 km a Catalunya. Espanya està construint un dels projectes més importants d’Europa, que connectarà Sevilla amb Oviedo, anomenat l´”Autovia de la Plata”, una autovia amb totes les comoditats i serveis integrals. A Catalunya ni tan sols tenim les carreteres nacionals més importants desdoblades.

Juliol de 2010: el govern espanyol acaba d’anunciar retallades a tot l’estat i la comunitat més afectada és, com sempre, la nostra. El trist Govern de la Generalitat ha demanat, sisplau, que al menys no sigui tant escandalós i a Madrid encara estan rient, de la Generalitat, i perquè ells a Madrid ja tenen totes les seves infraestructures necessàries i futuribles ben acabades. La retallada a Catalunya és especialment indecent perquè l’estat no havia previst partides addicionals amb l'Estatut que suposadament corregia el deute històric, en estar desmantellat. A més a més retallen les obres en construcció. Mentre, a Madrid han invertit per moure uns metres l’estàtua de Colom. Aquest bloqueig novament posa moltes dificultats a les empreses que volen desenvolupar-se a Catalunya que, a més, han de pagar peatges i no ho han de fer les que estan a Espanya.

· Tren: Renfe ha donat deliberadament totes les inversions en manteniment de la xarxa catalana, tots hem patit les conseqüències. El traspàs de Rodalies, tan anunciat pels poca-solta polítics catalans, és només de les estacions i de la gestió, però en absolut del control. La dotació pressupostària també és insuficient i es barreja quan interessa amb els diners que l’estat inverteix a Catalunya.

· AVE: respon perfectament al concepte de xarxa radial central. Òbviament el bitllet BCN-Madrid és el més car (€/km) de tota la península. Ni Renfe ni el govern espanyol no tenen en projecte l’eix del mediterrani, tan obvi per a la nostra economia. El darrer luxe madrileny és anar a menjar entre setmana i en horari laboral el “cochinillo” a Salamanca per 20 € que costa el bitllet i tornar a la capital per la tarda tot fent la “siesta”. L’altre luxe madrileny és l´AVE per a anar a esquiar a Baqueira: els deixa a Osca en 2 hores.

· Corredor de la Mediterrània: la Unió Europea vol que el futur eix de comunicacions de mercaderies passi per Barcelona, València i acabi a Sevilla, amb un ramal a Madrid des de València o Barcelona. Aquest tema és clau per a Catalunya, el seu port i la seva petita i mitjana indústria, i ens situa centralment a Europa. Malgrat tot, Madrid vol que l’eix passi pel centre i d’allà fer un ramal al port de València.

El govern espanyol vol fer l’enllaç amb Europa pel nord o fent un túnel gegant pels Pirineus a l’Aragó. No només ho vol sinó que molt recentment ja ha invertit 1.300 milions d'euros en expropiacions de terrenys, estudis i informes. Ho ha aprovat el govern espanyols amb els vots a favor del PSOE i del PP. On eren els 25 diputats del PSC que ens havien de defensar?

· Port de Barcelona: un esclau de Madrid vs València. Es potencia descaradament el port de València per tal de restar competitivitat al de Barcelona. L’última drassana de Barcelona ha estat traslladada al port de València.

· Indústria de l'automoció: Nissan Fasa. L’estat està potenciant i afavorint de forma descarada les fabriques d’automoció instal·lades fora de Catalunya. Tots els nous projectes d’inversió de les cases matrius dels fabricants intenten portar-los a les plantes de producció no catalanes.

· Model industrial espanyol: Espanya aposta per les grans empreses de construcció, la gran banca, el mercat de Sud Amèrica, les grans multinacionals. Mentre que a Catalunya li interessa la seva petita i mitjana empresa, el nostre model dels autònoms no interessa a cap govern espanyol. Són dos models oposats.

· Funcionariat: els percentatges de funcionaris a Espanya són extraordinaris en comparació a Catalunya (8%): Extremadura 28%, Andalusia 20%,… aquests són bona part del vot captiu però també un estil de vida per a molta gent, que veu la vida resolta entrant en una administració i plegar cada dia a les 3 de la tarda, després d’haver esmorzat durant una hora i tenir un reguitzell de prestacions addicionals. Aquesta improductivitat l’estem pagant en bona part nosaltres.

· Concentració de multinacionals de Barcelona a Madrid.

· Banca: intent per enfonsar el Banc de Sabadell. Llei de caixes d’estalvi contrària a les caixes catalanes.

· Esports: Fórmula 1. No han parat fins a prendre’ns-la i emportar-se- la a València, sense cap tradició automobilística, només per un arranjament polític.

· Moda: no han parat fins a prendre’ns el saló Gaudí vs Cibeles. La guerra de fires té l’objectiu clar de deixar Barcelona sense cap Saló Ferial important.

· Patrimoni cultural de la Corona d’Aragó: les peces més importants han estat robades i emportades al Prado. La resta està a un edifici de Barcelona que és propietat de l’estat. Fins i tot ens han près el nostre patrimoni antic.

· Arxiu de Salamanca: encara hi ha més del 30% dels nostres documents a Salamanca.

· Capitalitat de Madrid: per si encara no n’hi hagués prou, el govern espanyol ha aprovat una llei que li permet assignar discrecionalment mots milions d'euros anuals a Madrid pel sol fet de ser capital.

Addicionalment, el boicot que fa molta població i empreses espanyoles al productes catalans, pel sol fet de ser-ne, és evident, i ha obligat a molts empresaris catalans a cercar mercats a altres països. I ho han aconseguit, per tant la suposada dependència del mercat espanyol està disminuint. A més a més, és prou conegut l’odi, mitjançant mentides i/o informacions esbiaixades i que estan fomentant tots els mitjans de comunicació afins al PP en contra nostra, amb la complicitat i beneplàcit dels afins al PSOE. Espanya només ens compra el que no pot comprar a ningú més. No hi ha cap altre país al món on això passi: un país fent boicot als productes d’una de les seves “regions” per tal d’enfonsar-la econòmicament.

Internament també tenim problemes. Aquest tipus de documentació i informació ha estat vetada de ser publicada a Catalunya Ràdio, en mans del PSC-PSOE, que encara defensa la possibilitat de sostenir Catalunya dintre d’Espanya, una veritable estafa per a nosaltres i un benefici per a alguns polítics que no estan al servei de la nostra nació. Per això l’hem imprès i l’estem difonent obertament. Veient la conxorxa general en contra nostra, estem segurs que hi ha moltes altres àrees que desconeixem i també ens estan robant des de Madrid. La Constitució Espanyola equival a la perpetuïtat d’aquest model, ni PP ni PSOE-PSC tenen cap interès en canviar-la. Els partits catalans que li donen suport son còmplices de l'espoli i la davallada econòmica.

Qui finança aquest pla de desenvolupament de Madrid?: els ciutadans de Catalunya. L’estat espanyol ens pren més del 10% del PIB, més de 22.000 milions d’euros cada any. Aquesta és la balança fiscal negativa per a Catalunya, aquest és l’espoli espanyol: 60 milions d'euros cada dia, 3.000 euros/any per cada habitant de Catalunya. Catalunya ha iniciat la seva davallada i cada vegada s’enfonsa més ràpidament i té menys possibilitats de sortir-ne. Per això cal marxar d’Espanya tan aviat com sigui possible.

Extret d'un PDF anònim

dissabte, 14 d’agost de 2010

Espanya, un mal negoci!

L'augment de l'independentisme a Catalunya no és casual ni tampoc respon a una sèrie de circumstàncies difícils d'explicar.

Mentre l'independentisme català de principis dels 80 i dels 90, malgrat ser portador de l'actual flama, responia en molts casos a qüestions identitàries, que en alguns casos impossibilitava una major aglutinació; podem dir que a dia d'avui es pot constatar que l'independentisme català del segle XXI és transversal, plural, cívic i, sobre tot, democràtic, per això no deixa d'augmentar. L'independentisme català creix perquè les raons per a apostar per un nou estat són moltes i molt diverses; la qüestió econòmica, la supervivència cultural, l'aprofundiment a nivell democràtic, el dret inalienable que tenen els pobles a decidir el seu futur, les qüestions històriques, els greuges comparatius amb Espanya, la voluntat de viure millor, etc.

Per això el ventall de raons són nombroses i perquè l'actitud de l'estat espanyol cap a Catalunya no ha fet res més que contribuir i augmentar la desafecció dels catalans cap a l'Espanya monolingüe i centralista. Per contra, l'espanyolisme o unionisme a Catalunya només respon a dia d'avui a pures raons identitàries, però més enllà d'aquestes raons no s'exposa cap argument que justifiqui l'actual dependència de Catalunya amb Espanya. I aquí, malgrat que el discurs economista no entusiasmi a certs col·lectius independentistes, és on podem teixir complicitat amb certs sectors de la societat catalana que fins ara no mostraven massa simpaties cap a l'independentisme. Al final, no només la situació cultural mostra l'esperit colonialista d'Espanya amb Catalunya, l'aspecte econòmic diria que és on actualment es visualitza de manera clara i rotunda la política colonial que fomenta l'Espanya constitucional respecte a Catalunya.

Perquè si deixem les raons identitàries a un costat i ens centrem en el dia a dia, qui pot defensar l'espoli que patim tots els catalans, independentment de si se senten espanyols o catalans?

Qui pot defensar per raons identitàries que Espanya robi a Catalunya 60 milions d'euros al dia a partir del dèficit fiscal?

Qui pot defensar que els estudiants catalans rebin només el 5% de totes les beques de l'estat i els estudiantes de Madrid rebin el 58%?

Qui no voldria veure augmentada per simples qüestions identitàries la renda per càpita anual dels catalans en uns 2.400€ l'any si tinguéssim seguretat social pròpia?

Qui pot defensar que el Ministerio de Cultura faci una despesa anual per cada espanyol de 47€ i per cada català només de 5€?

Qui voldria viatjar per pures qüestions identitàries amb el 40% dels trens construïts per l'estat durant la dècada dels 70 que es van considerar obsolets i que encara circulen per Catalunya, mentre que Madrid només té el 4%?

Qui no voldria veure el seu país 7 vegades més ric com va dir el Premi Nobel d'Economia Aplicada a la UB el passat mes de maig?

Qui pot defensar per causes identitàries que 1 de cada 3 anys el Ministerio de Fomento no inverteixi res de res a Catalunya?

Qui vol, malgrat ser català i sentir-se espanyol, que cada any ens robin 20.000.000.000 d'euros (11% del PIB), sent així la regió del món que pateix més dèficit per part del seu govern? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa això?

Com a resident a Catalunya, qui pot tolerar, per qüestions identitàries, que per cada 12,7 milions d'euros que s'inverteixen en medi ambient a l'aeroport del Prat, s'inverteixin 300 milions al de Barajas?

Per molt espanyolista que un sigui a Catalunya, es pot defensar que entre 1985 i 2005 només s'hagin construït a Catalunya 20km d'autovies mentre que a Madrid s'hagin fet prop de 900 en idèntic període?

Per motius identitaris, es pot acceptar i no protestar quan a Catalunya només s'inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual malgrat aportar el 22% del mateix PIB espanyol?

Realment les raons identitàries compensen el greuge que hem patit per exemple amb l'AVE? A Catalunya, per l'AVE el govern espanyol va invertir 316€ per català, però en el mateix any va invertir 1.198€ per andalús, 894€ per madrileny, 574€ per aragonès i 407€ per castellano-manxec.

Justifica el sentiment d'identitat pagar peatges i més peatges?

Cal ser estúpid per a defensar la dependència de Catalunya amb Espanya quan nosaltres els catalans, independentment de si ens sentim espanyols o catalans, si anem amb "la roja" o no, estem perdent l'oportunitat de viure millor. Estem perdent l'oportunitat de donar un futur millor als nostres fills per una qüestió identitària i si un es para a pensar fredament arriba a la conclusió que ningú no podria arribar a tolerar per una qüestió identitària tal contradicció. Aquells que són tan identitaris acceptarien patir un greuge al revés?

Espanya és un mal negoci a nivell cultural però sobre tot a nivell econòmic, i ho és perquè tractar a Catalunya com una colònia forma part del seu leitmotiv nacional.

Traduït al català de l'original en castellà de David García | 03/08/2010 a La Vanguardia

dissabte, 7 d’agost de 2010

Adéu, Espanya...

Escolta Espanya, hem arribat al final de camí.
Vull separar-me.
No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem, però això nostre no té futur.
Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m'explota.
No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació,
però tu m'has tingut sempre com una propietat.

T'he servit i has presumit de mi.
M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi.
És ben trist, després del que jo he fet perquè anéssim millor.

Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho.
Per exemple la teva preciosa llengua castellana.
Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.

Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu.
Conec bé les teves estratègies.
Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem.
Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc.

Te n'adones?
Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu.
Em sap greu.

Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills.
Tinc clar que t'hauré de passar una pensió.
Cap problema.

Parlem-ne i fem números.
Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu.
Amb la generositat que t'he demostrat sempre.
Que absurd!

Podria fer-te retrets.
Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera.
Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu.

Si pot ser, civilitzadament.
Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però ja no és problema meu.
Què faràs?

Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots.
Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes.
No et dic aquella frase que tant t'agrada, que s'atribueix a la mare de l'últim rei musulmà de Granada: llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre, perquè a més de masclista, deu ser falsa.

Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te.

Que tinguis sort!
Adéu, Espanya!

Autor anònim

diumenge, 11 de juliol de 2010

Podem viure en català?

Recupero i actualitzo una entrada de fa un parell d'anys:

Quan ens fan i ens fem la pregunta: què podem fer pel català? ens vénen al cap tota una sèrie d’heroïcitats i coses transcendentals que sovint esperem inconscientment que facin els altres. És clar que s’han de fer coses importants, i tant! però a mi em sembla que el primer que cal és fer un petit examen de consciència i veure si abans estem disposats a fer tot allò que està al nostre abast, tot allò que és fàcil i relativament econòmic. Ja n’hi ha prou de dir: això no és important, la realitat del país és la que és.
Comencem per les coses de cada dia, les coses que només depenen del nostre esforç i sobretot del nostre interès. Ser capaços de fer tot allò que representa la normalitat del país és un pas importantíssim per a demostrar a tothom que volem viure en català. Per exemple:

· Ens hem canviat el nom en català? només cal anar al registre i demanar-ho. I a continuació renovar el carnet d'identitat amb el nom correcte.

· Tenim l’ordinador en català? És una cosa ben fàcil, però fa mandra, oi? No sabeu el gust que dóna veure retalla i enganxa en comptes de “corta y pega”.

· Tenim la nostra adreça electrònica amb el domini .CAT? no és tan difícil trobar una entitat que ens el proporcioni. Si no, es pot tenir un domini propi, encara que això no és de franc. És un dels pocs reconeixements internacionals que tenim. (Jo tinc registrats 10 dominis .cat)

· Tenim el contestador del telèfon en català? I el del mòbil? només cal demanar-ho i sovint només anar seguint els passos que et va dient el propi telèfon. La gent jove bé que té temps de posar-se una música nova cada setmana i nosaltres enviem missatges escrits que ens prenen una gran quantitat de temps perquè no som tan àgils.

· Tenim el GPS en català? les botigues sovint fan creure que no n’hi ha, però hi ha el Tom Tom o el Garmin i segur que d’altres. Ha de ser ben pesat anar sentint: "gire a la izquierda, gire a la derecha" en comptes de "gira a l'esquerra, gira a la dreta".

· Tenim la bústia en català? això només depèn de nosaltres. Agafar una tarja i posar-la-hi.

· Exigim les factures en català de l’aigua, del gas i de l’electricitat i el telèfon? això tampoc costa gens, nosaltres som els clients i ho podem exigir.

· Demanem les escriptures notarials en català? els notaris tenen l’obligació de fer-ho.

I per ser conseqüents amb nosaltres mateixos encara us diré:
· Ens dirigim a tothom en català? I hi responem? sembla fàcil però no ho fem. Tenim mal entès el respecte cap al nou vingut i parlar-li en castellà és més aviat un greuge que li fem. És com si li diguéssim tu no ens entens, no ets dels nostres. També és veritat que quan ens parlen català no cal que els donem les gràcies. És el que toca fer.

· Demanem la carta en català al restaurant? Cada vegada la donen més en castellà i això és perquè no l’exigim.

· I comprem els nostres productes? els que etiqueten en català? els de casa nostra? castiguem els qui s’anuncien a TV3 en castellà sense respectar els altres que fan l’esforç de fer-ho en català? han de notar que a nosaltres ens agrada. Ho han de saber.

· Comprem als supermercats que tenen marca pròpia en català? cal recompensar l’esforç que fan i la deferència cap a nosaltres.

· Exigim els catàlegs en català? cada vegada són més escassos perquè molta gent diu "m’és igual", i això no pot ser. Cada vegada costa més tenir el catàleg en català a les grans superfícies, als museus, a les botigues sempre diuen que s’han acabat. Tant de bo!!

· Busqueu els DVD que tinguin pista en català? això no us diré que sigui fàcil, però en alguns casos és possible i s’ha de demanar, s’ha d’empipar el dependent de la botiga.

· Aneu a veure les pel·lícules al cinema en versió doblada al català? a vegades ens hem de desplaçar a una altra població, però si ens conformem a veure-les sempre en castellà sempre diran que en català no tenen audiència.

· Ens subscrivim als diaris i revistes en català? no puc dir que això sigui de franc però almenys ho podem fer amb alguns. El més trist són els diaris gratuïts que en català només hi ha el títol (QUÈ, a dins tot en castellà i a més amb una òptica completament espanyolista). No tan sols és la llengua sinó l’esperit.

· Fem cursets de reciclatge en català? per què tothom té temps de fer anglès, Pilates i la dansa del ventre i ningú troba el moment de fer un curs de conversa o de qualsevol cosa en català? potser s’haurien de donar més facilitats, però el cas és que no ho fem.

· Fem de voluntaris per la llengua? no sabeu com n’és d’agraïda aquesta feina.
I no parlem de les trucades per telèfon en les que exigir el català és tota una heroïcitat, però aquí sí que s’ha de ser contundent. Nosaltres som els clients una vegada més.
Tot plegat és senzill tot i que pot ser cansat, però cal pensar-hi, estar alerta, i anar-ho fent a poc a poc. Hem de fer patent que som catalans i volem viure en català.

Autora del text original: Montserrat Guardiet Cruïlla de Debat- Penya de l’Ateneu Barcelonès

dissabte, 10 de juliol de 2010

I després de la manifestació del 10J, què?

Avui ha sigut un gran dia: més d'un milió de persones, catalanes i d'altres indrets del món, ens hem manifestat a Barcelona amb el lema "Som una NACIÓ. Nosaltres DECIDIM".
Ha estat la resposta del poble català a la sentència vergonyosa, indignant, humiliant... d'un tribunal espanyol que, mogut per interessos polítics, ha esmenat el que el poble de Catalunya va aprovar democràticament en referèndum (encara que molts no estéssim d'acord, però així ho va voler la majoria que el va votar, i s'ha de respectar).
I la meva sensació, després d'estar més de 3 hores a la manifestació, és que la majoria dels que hi érem NO demanàvem que ens respectessin l'estatut (de fet, ja no el volem, aquest ni cap altre estatut; com diu el Víctor Alexandre, els estatuts són per a les comunitats de veïns!), sinó que demanàvem simplement la INDEPENDÈNCIA.
I és per aquesta fita que hem de començar a treballar a partir d'avui mateix. I creieu-me que és molt senzill: només ens cal tenir un mínim de 68 diputats al Parlament de Catalunya que estiguin disposats a proclamar unilateralment la INDEPENDÈNCIA de Catalunya l'endemà de la constitució del Parlament.
La LLIBERTAT no te la donen, te la prens tu!
I en el món que vivim, la decisió democràtica d'un Parlament d'un país democràtic s'ha de respectar.
Ni consultes populars (amb tots els respectes als organitzadors) ni referèndums que l'actual status quo NO ens permet dur a terme: proclamació unilateral de la INDEPENDÈNCIA per part del Parlament de Catalunya, elegit democràticament en unes eleccions democràtiques.

Per a aconseguir aquests 68 diputats cal conformar una candidatura electoral transversal que uneixi momentàniament tot l'espectre independentista català (tan fragmentat i enfrontat entre si) i desar per a l'endemà de la proclamació de la INDEPENDÈNCIA les pugnes partidistes. Serà llavors quan es dissoldrà aquesta candidatura i cada partit o associació es podrà presentar, ara sí, per separat, i si volen, a les primeres eleccions de l'Estat Lliure de Catalunya.

I de moment què podem anar fent? Us ho explico a la següent entrada del bloc...

Som una NACIÓ. Nosaltres DECIDIM

El beneficis de la INDEPENDÈNCIA (segons el CCN)


Rendes immediates de la independència
A què destinarem els 22.000 milions que ja no ens espoliaran:

2.700 milions d’EUR en Competències d'Estat
(1.000 milions en Contribució a la Unió Europea, 200 milions en Ambaixades i 1.500 milions per a Imprevistos, el "roc a la faixa")
2.600 milions d’EUR en Noves infraestructures
(Ports, aeroports, trens, metros, carreteres, escoles, universitats, centres d’investigació, plataformes logístiques,...)
8.200 milions d’EUR en Reduir impostos
(l'Impost de Societats al 20%, l’IRPF, en els seus diferents trams, del 24% al 15%, del 28% al 20%, del 37% al 28% i del 43% al 35%)
2.100 milions d’EUR en Polítiques socials
(Salut, educació, beques, més hospitals, Centres d'Assistència Primària, metges, R+D+i, ajudes per a la dependència, centres de dia, llars de jubilats, ...)
6.400 milions d’EUR en Pensions
(Increment de les pensions en un 10%; Constitució d’un Fons Català de Reserva de Pensions -el 1% del PIB per llei-; Reducció de cotitzacions, empresa i treballador, a la Seguretat Social del 10%)
Proposta per als Pensionistes
Amb 7 anys de fons generem les pensions d’un any
Amb l’Estat propi podrem:
1. Millorar les pensions el 10% “La Paga de la Independència
2. Incrementar les pensions de les vídues un 25%
3. Nodrir un fons de reserva del 1% del PIB per cobrir les pensions futures
Compte d’Explotació Català
26% d’increment dels beneficis de les empreses catalanes
El Compte d’Explotació Català és un exercici -simulació- de com milloraria el Benefici Net d’una empresa catalana PIME promig, si tinguéssim un Estat Català i apliquéssim dues de les condicions de la nostra proposta:
1. Reduir l’impost de societats fins al 20%
2. Reduir un 10% les cotitzacions socials
L’estudi descansa en una mostra de 81.000 empreses amb un promig de 11,5 treballadors.
Amb això, el que passaria és que els beneficis de les empreses catalanes incrementarien un 26%.
La Nòmina Catalana
Per a conèixer el que costa pertànyer a Espanya
La Nòmina Catalana és una manera de mesurar el dèficit fiscal, que pot entendre tothom. És una simulació que permet veure quina nòmina tindria cada assalariat català, si no fos pel dèficit fiscal que patim pel fet de ser catalans.
La Nòmina Catalana simula quin podria ser el salari net de qualsevol treballador, basant-se en el supòsit d’imaginar que ja fóssim un Estat i tot el dèficit que patim, enlloc de donar-lo sense retorn a Espanya, l'utilitzéssim per reduir tots els impostos equitativament, a excepció de l'IVA, ja que existeix a tot Europa amb valors similars als que tenim nosaltres.
El resultat d'aquesta simulació poden calcular-lo entrant a la web www.ccn.cat i a l'apartat de Nòmina Catalana introduir-hi les dades bàsiques de la seva nòmina actual.
Es trobaran que en funció de quin sigui avui el seu salari, podria disposar de fins a un 25% més de salari net.

dissabte, 22 de maig de 2010

Els legisladors i els polítics són com una tortuga al capdamunt d'un fanal

Un jove s'asseu en un banc ... al costat hi ha un senyor més gran i, amb tota naturalitat, comencen a conversar sobre el país, el govern i finalment sobre els polítics, els legisladors...

El senyor li diu al jove: - ¿Saps? Els legisladors i els polítics són com una tortuga al capdamunt d'un fanal.

Després d'un breu silenci, el jove respon: - No entenc l'analogia... Què significa això, senyor?

Aleshores, el senyor li explica: - Si vas caminant pel carrer i veus una tortuga dalt d'un fanal pal fent equilibris, què penses?

Veient la cara d'incomprensió del jove, el senyor continua la seva explicació:

- Primer: No entens com hi ha pujat.

- Segon: No pots creure que s'hi pugui mantenir.

- Tercer: Estàs convençut que no hi ha pogut pujar soleta.

- Quart: Penses que no hi hauria de ser.

- Cinquè: Estàs segur que no farà res de profit fins que la facis baixar.

Per tant, l'únic sensat és ajudar-la a baixar.

A LES PROPERES ELECCIONS DEL 2010, 2011 i 2012...

Fem-ho BÉ, mirem que CAP ANIMAL no s'enfili a cap fanal.

dissabte, 8 de maig de 2010

Manifest del 8 de maig de 2010 a la seu de l'ONU a Ginebra

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.

D’aleshores ençà la nació catalana ha patit moments dolorosos, guerra, dictadura i repressió. Al 1978 una constitució elaborada sota l’atenta mirada dels poders fàctics tampoc va permetre la nostra recuperació nacional. Alguns van veure un miratge, la possibilitat d’una relació bilateral, una confederació de nacions a mig termini com l’existent abans del segle XVIII. Falses il·lusions la crua realitat s’ha imposat al llarg d’aquests més de trenta anys. Els nostres drets no seran mai reconeguts a Espanya.


Avui catalans i catalanes, vinguts de terres catalanes i d’altres indrets d’Europa, som aquí per reivindicar de forma simbòlica davant del Consell de Drets Humans de Nacions Unides, el que ja vam fer dimecres de forma oficial, l’exercici del nostre inalienable dret d’autodeterminació. Durant els darrers mesos, sense el suport de cap administració, sense recursos, gairebé mig milió de catalans, en seguiran més, han expressat ja al Principat el seu desig que esdevinguem un estat independent i sobirà integrat al si de la Unió Europea. I igualment volem disposar d’un seient de ple dret al si de l’Organització de Nacions Unides.

Els catalans i catalanes estem farts de viure en un estat que no respecta els nostres drets. I en el cas del Principat, a hores d’ara està en discussió si la sobirania dels afers que ens afecten resideix en el conjunt dels ciutadans de l’actual Estat espanyol o bé rau en els catalans i catalanes.

La posició de l’Estat espanyol, expressada pel Tribunal Constitucional, en declarar-se competent per jutjar allò que afecta Catalunya ens ho ha deixat molt clar. Dins l’Estat espanyol la nació catalana no pot ser altra cosa que un conjunt de regions sense capacitat de decisió política. Mai com ara les coses han estat tan clares.

Nosaltres, uns convençuts de sempre, altres desenganyats, no creiem en cap estatut ni en cap pacte amb l’Estat espanyol perquè aspirem a tenir una Constitució catalana i, per això, esperem que quan abans millor els tribunals espanyols ens declarin regió sense dret a cap bilateralitat perquè d’aquesta manera acabarà aquesta patètica comèdia i es posarà en evidència que tots aquells que encara defensen l’encaix de la nació catalana dins de la gàbia espanyola i ens volen fer creure que això és possible, menteixen. Avui només els ximples poden creure que una nació catalana, exercint els seus drets històrics, té cabuda a l’Estat espanyol.

Des d’aquí, davant de la seu de les Nacions Unides a Ginebra volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic. Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret. Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar.

No volem cap Govern que no es comprometi amb la independència de la nostra nació. Volem que els nostres representants parlamentaris siguin de debò nacionalistes, és a dir compromesos amb aconseguir un Estat propi.

No volem candidats a les properes eleccions que no diguin amb claredat que si arriben al Govern promouran la declaració d’independència per tal que assolim ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Aquí i ara nosaltres ens comprometem a treballar plegats per declarar la independència, fer un referèndum sota la tutela de les Nacions Unides i construir un Estat propi.

Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:

Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!

Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

Reagrupament.cat

dimarts, 4 de maig de 2010

Per què volem la independència?

Perquè volem augmentar el nostre estat del benestar i no fer passos enrere com estem fent ara.

Perquè en moments de crisi l’única solució és l’assoliment del propi estat/nació. Sempre és estúpid delegar sobre les pròpies decisions però sempre ho és més fer-ho en un estat que es mostra incapacitat per fer-ho i incapacitat, també, per assumir la diversitat.

Per què delegar sobre la gestió dels nostres diners, les nostres infraestructures, els nostres aeroports, la nostra gent gran, les nostres escoles, el nostre sistema sanitari, la nostra justícia, la nostra immigració... quan són ells els incapaços per gestionar-ho correctament?

Continuar a Espanya, una Espanya predemocràtica i tancada en si mateixa és un llast massa feixuc.

No tenim altre sortida si volem sobreviure com a poble.

Feu-vos dues preguntes i trobareu la resposta si hem o no d’assolir la llibertat :

Quin dels nous estats que hi ha hagut en el darrer segle ha volgut tornar al seu antic estat?

Creieu que Dinamarca, Noruega, Suècia, Holanda, Bèlgica, Eslovènia o Croàcia voldrien viure l’espoli espanyol i l’actitud predemocràtica de les institucions espanyoles i ser una comunitat autònoma espanyola, en definitiva, ser una part d’Espanya?

Segur que no. Nosaltres tampoc.


Víctor Terradellas
Impulsor de la Plataforma per la Sobirania

diumenge, 11 d’abril de 2010

Projecte de restitució tipogràfica de la ela geminada


La ela geminada (l·l) és un signe propi i exclusiu del català.
Malauradament, amb la introducció de les tecnologies digitals, la seva correcta composició s'ha anat desvirtuant i en més d'un 99% dels casos s'escriu malament.
Una colla de professionals s'han proposat normalitzar-la.

http://www.l·l.cat

dilluns, 22 de març de 2010

Organitzant el nostre futur lliure - 01

PROPOSTA PER A UNA CATALUNYA INDEPENDENT
FULL DE RUTA DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA

Començo avui la publicació en 13 lliuraments del full de ruta de Reagrupament de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

El Full de Ruta de Reagrupament ha estat elaborat pensant en els REPTES que tenim com a país i des de la premissa que hem de CONSTRUIR UN ESTAT SENSE ESTAT.
Reagrupament treballarà des d'una exigència radical, democràtica i independentista, fins a l’assoliment d’un Estat propi per Catalunya.

Lliurament 01: Presentació i sumari

divendres, 19 de març de 2010

Catalunya tindria el benestar de Suècia si fos lliure

Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, el PIB per càpita del nostre país, és a dir, allò que Catalunya produeix per habitant, és lleugerament superior al de Suècia, el nivell de benestar del qual és ben conegut. Com que produïm com Suècia, tenim dret a gaudir d'un benestar com el de Suècia. La conclusió és clara: per a gaudir d'aquest benestar ens cal ser independents com Suècia.


Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya (Dossier IDESCAT desembre 2009 d'indicadors comparatius Catalunya-Europa 2000-2008), el PIB per habitant de Catalunya (calculat en paritat de poder de compra perquè les dades siguin comparables amb la resta de països) és de 122.0 punts, mentre que el d'Espanya és de 103.9. La referència és 100 i correspon a la mitjana de la Unió Europea.

El PIB per càpita de Catalunya supera lleugerament el de Suècia (121.4) i gairebé arriba al d'Àustria (123.1). El Regne Unit (117.4), Alemanya (116.0), França (107.3) o el Japó (110.9) queden per sota.

En canvi Luxemburg (271.2), Noruega (190.0), Suïssa (141.4) i els Estats Units (154.3) queden per damunt.

Més informació: Dossier en PDF

dimarts, 23 de febrer de 2010

Pla Independència

Tesi d'un independentista independent (Carles Lladó) brindada als col•lectius que la vulguin liderar amb voluntat unitària.

De moment, Pla independència queda resumit en aquest extracte i detallat al manuscrit original en recerca d’una editorial amb una mica d'ànsia pel tema.
Mentrestant, l’autor queda a disposició de tots els que estiguin interessats en ampliar informació, en col•loquis o conferències.
Presentació oficial: a comunicar properament.

Pla dedicat als catalans amb sentiments de catalanitat i als col•lectius que el vulguin liderar amb voluntat unitària.

D’entrada haig de dir que, havent estat perjudicat pels polítics durant tota la meva vida, ara haig de sofrir dos governs que em perjudiquen alhora i que persisteixen en l’intent d’anihilar la
identitat del meu país. En aquesta lamentable situació, allò que ens convé és desempallegar-nos primer i d'una vegada dels polítics que ens perjudiquen des de lluny per, després, obligar als d'aquí a que es facin mereixedors de la nostra confiança. A partir d’aquesta reflexió, el manuscrit Pla Independència –del que aquest bloc n'és sols un extracte– planteja l’estratègia per resoldre el contenciós amb Espanya i, tot desempallegant-nos d’ella, assolir un dels béns naturals més preuat: la llibertat.

POSSIBLES VIES PER ASSOLIR LA SOBIRANIA

Descartada la possibilitat impossible d’un pacte bilateral a les bones i considerades les variants d’un pacte bilateral forçat així com l'arriscada declaració unilateral, el Pla augura que la sobirania nacional ha d’arribar mitjançant un referèndum d’autodeterminació sota els auspicis de la UE, conjuminat amb el cúmul d’arguments que abonen els nostres drets nacionals. A partir d’aquesta convicció us exhorto a considerar les possibilitats dels 10 fronts estratègics del Pla.

ELS 10 FRONTS DEL PLA

I. Persistència en l’activisme de creació d’ambient
II. Exercici del sentiment de catalanitat
III. Front unitari de la societat civil sobiranista
IV. Exigència als partits nacionalistes catalans
V. Campanya pedagògica de cara als no convençuts
VI. Compliment de la legalitat espanyola
VII. Internacionalització del cas català
VIII. Provocacions per patentitzar i maximitzar els greuges
IX. El front estratègic internacional
X. Creació de l’Estat català

Després de considerar els antecedents nacionals i d’alertar contra els perjudicis del domini espanyol, el manuscrit encoratja el vigorós activisme actual així com l’exercici del sentiment de catalanitat, proposa una campanya pedagògica sobre els no convençuts, crida a la unitat i finalment planteja els quatre fronts definitius per fer realitat la nostra sobirania. Aquests:

VII FRONT. Internacionalització del cas català
Persistència en la divulgació internacional dels greuges de Catalunya sota el domini espanyol.
–Què us semblaria, per exemple, una campanya de donació de sang sota el lema “Ja no ve d’una mica”? I presentar els dèficits fiscals dels Països Catalans com a candidats al rècord mundial Guinness? I si, un dia, el Cinca es despertés tenyit d’un vermell ben ecològic, reivindicatiu i català?

VIII FRONT. Provocacions
Provocar per fer-los caure en el parany de la seva protèrvia. Si dir-ho pot semblar políticament incorrecte, no ho ha de ser pas fer-ho i per tant convé exposar sense embuts l'estratègia del Pla: els hem de ficar el dit a l'ull i, sense contemplacions, posar-los a parir, valent-nos de les seves pròpies lleis. Ara, això sí, sempre, malgrat tot, amb molt més respecte del que ells no ens han tingut mai.

Amb l'estratègia de la provocació, maximitzar els greuges de la dominació espanyola i exhibir la seva il•legitimitat a la consideració del món

Primera provocació: Sol•licitud del referèndum
La primera i més contundent de les provocacions ha de ser la sol•licitud del referèndum amb aquesta subtil intenció: Sol•licitar el referèndum, “precisament perquè el prohibeixin”.
Amb la finalitat de poder recórrer a les instàncies internacionals s’haurà de complir –malgrat pesi– amb la legalitat espanyola i per tant, d'entrada, caldrà sol•licitar a Madrid la convocatòria de referèndum. I, atès que com més ingènua sembli la pregunta més profit se’n podrà treure, què us sembla aquesta:
M’agradaria poder donar la meva opinió sobre el meu país?
En ser la seva prohibició tant presumpta com segura, allò més transcendent no és pas la pregunta, ni el resultat, sinó la il•legitimitat de la prohibició. I si no fos prohibida: oli en un
llum! Llavors ja podríem anar per la delimitació del territori, el cens, la participació, la majoria reforçada, o no, així com a preparar una altra pregunta de més transcendència.

VIII FRONT. Possibilitats d'èxit del referèndum
Una altra provocació expeditiva: esmena de la Constitució
Sol•licitar la interpretació –i esmena, naturalment– de l’article 8 de la Constitució, que atorga a les Fuerzas Armadas la missió de defensar la integritat territorial d’Espanya: “Precisament perquè el ratifiquin”.
El fet que siguin ells mateixos els que ratifiquin per escrit els perjudicis que ens infligeixen és la millor arma per posar en la màxima evidència la seva il•legitimitat. D'aquesta manera, les
provocacions acuradament activades i els reiterats recursos al Tribunal Constitucional perquè refermin la desraó espanyola aniran perfilant el Memorial de greuges per poder encetar el novè front amb les màximes garanties d'èxit.

IX FRONT. L'estratègia internacional
Un cop superats els vuit primers fronts, haurà arribat el moment de recórrer als tribunals internacionals dels Drets Humans i a la UE, en sol•licitud d’empara perquè ens reconeguin els nostres drets i ens facin justícia.
Dossier a lliurar a les institucions internacionals:

1. Acord del Parlament de sol•licitud d’arbitratge i empara.
2. Apologia dels orígens i dels drets històrics de Catalunya.
3. Demostració de la il•legitimitat de la Constitució.
4. Acords internacionals que emparen els drets de Catalunya.
5. Documents sobre el fracàs de les gestions amb Espanya.
6. Memorial de Greuges.

Resolts favorablement –com és d'esperar, per rigorosa lògica democràtica– els recursos internacionals a favor de la llibertat d’expressió i dels nostres drets, Catalunya quedarà legitimada per realitzar el referèndum d’autodeterminació i, d’acord amb el resultat,
proclamar la seva sobirania. O, en el cas que a la primera no hi hagi la majoria necessària, deixar la porta oberta per tornar-ho a intentar posteriorment.
Riscs? Encara que el novè sigui de resolució internacional, tots els fronts són de gestió exclusivament catalana. O sigui que el Pla és cosa nostra i, com més entrebancs hi posi Espanya, més arguments a favor dels nostres drets tindrem. En aquestes condicions, gestionar
Pla no sols no en presenta cap, de risc, sinó que brinda l’oportunitat de poder aconseguir l’objectiu d'una manera cívica, legal, planera i fins i tot festiva i exultant.
Amb aquest optimisme contingut però esperançat alhora, el Pla proposa institucionalitzar ja, ara, l'11 de setembre com a: “Dia de la Independència”.
I, arribat el moment, el podrem celebrar a plena satisfacció per sempre més com a ciutadans de l’Estat Català.

X FRONT. Creació de l'Estat Català
Tan cert com és que si anem pujant s’abaixa el cim, si l'anem esquarterant, la utopia deixarà de ser irrealitzable i el manuscrit del Pla, tot dissenyant les gestions bàsiques per a la creació de
l’Estat Català, proposa anar superant etapes amb tanta prudència com sigui necessària però amb tanta celeritat com desitgem els més inquiets. La gestió és ben simple. L'objectiu: difícil però posible.
=================================================
Aquest és el compendi de Pla Independència.
Possiblement l’únic segur i segurament l’únic possible.
I ara, per aconseguir el tremp vital de la nostra nació, us vull abrivar l'orgull i l’anhel de llibertat amb l’arenga emesa el 1986 a “Catalunya Independent!”:
Territori, llengua i dret; història, cultura, art; himne i bandera; llegenda i mites d’arrels llunyanes; consciència nacional; sentiment i orgull i ràbia i gent amb ganes: nosaltres catalans!

Si esteu a favor, reenvieu el missatge a com més millor. Gràcies.

Article escrit pel Carles Lladó