dissabte, 22 de maig de 2010

Els legisladors i els polítics són com una tortuga al capdamunt d'un fanal

Un jove s'asseu en un banc ... al costat hi ha un senyor més gran i, amb tota naturalitat, comencen a conversar sobre el país, el govern i finalment sobre els polítics, els legisladors...

El senyor li diu al jove: - ¿Saps? Els legisladors i els polítics són com una tortuga al capdamunt d'un fanal.

Després d'un breu silenci, el jove respon: - No entenc l'analogia... Què significa això, senyor?

Aleshores, el senyor li explica: - Si vas caminant pel carrer i veus una tortuga dalt d'un fanal pal fent equilibris, què penses?

Veient la cara d'incomprensió del jove, el senyor continua la seva explicació:

- Primer: No entens com hi ha pujat.

- Segon: No pots creure que s'hi pugui mantenir.

- Tercer: Estàs convençut que no hi ha pogut pujar soleta.

- Quart: Penses que no hi hauria de ser.

- Cinquè: Estàs segur que no farà res de profit fins que la facis baixar.

Per tant, l'únic sensat és ajudar-la a baixar.

A LES PROPERES ELECCIONS DEL 2010, 2011 i 2012...

Fem-ho BÉ, mirem que CAP ANIMAL no s'enfili a cap fanal.

dissabte, 8 de maig de 2010

Manifest del 8 de maig de 2010 a la seu de l'ONU a Ginebra

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.

D’aleshores ençà la nació catalana ha patit moments dolorosos, guerra, dictadura i repressió. Al 1978 una constitució elaborada sota l’atenta mirada dels poders fàctics tampoc va permetre la nostra recuperació nacional. Alguns van veure un miratge, la possibilitat d’una relació bilateral, una confederació de nacions a mig termini com l’existent abans del segle XVIII. Falses il·lusions la crua realitat s’ha imposat al llarg d’aquests més de trenta anys. Els nostres drets no seran mai reconeguts a Espanya.


Avui catalans i catalanes, vinguts de terres catalanes i d’altres indrets d’Europa, som aquí per reivindicar de forma simbòlica davant del Consell de Drets Humans de Nacions Unides, el que ja vam fer dimecres de forma oficial, l’exercici del nostre inalienable dret d’autodeterminació. Durant els darrers mesos, sense el suport de cap administració, sense recursos, gairebé mig milió de catalans, en seguiran més, han expressat ja al Principat el seu desig que esdevinguem un estat independent i sobirà integrat al si de la Unió Europea. I igualment volem disposar d’un seient de ple dret al si de l’Organització de Nacions Unides.

Els catalans i catalanes estem farts de viure en un estat que no respecta els nostres drets. I en el cas del Principat, a hores d’ara està en discussió si la sobirania dels afers que ens afecten resideix en el conjunt dels ciutadans de l’actual Estat espanyol o bé rau en els catalans i catalanes.

La posició de l’Estat espanyol, expressada pel Tribunal Constitucional, en declarar-se competent per jutjar allò que afecta Catalunya ens ho ha deixat molt clar. Dins l’Estat espanyol la nació catalana no pot ser altra cosa que un conjunt de regions sense capacitat de decisió política. Mai com ara les coses han estat tan clares.

Nosaltres, uns convençuts de sempre, altres desenganyats, no creiem en cap estatut ni en cap pacte amb l’Estat espanyol perquè aspirem a tenir una Constitució catalana i, per això, esperem que quan abans millor els tribunals espanyols ens declarin regió sense dret a cap bilateralitat perquè d’aquesta manera acabarà aquesta patètica comèdia i es posarà en evidència que tots aquells que encara defensen l’encaix de la nació catalana dins de la gàbia espanyola i ens volen fer creure que això és possible, menteixen. Avui només els ximples poden creure que una nació catalana, exercint els seus drets històrics, té cabuda a l’Estat espanyol.

Des d’aquí, davant de la seu de les Nacions Unides a Ginebra volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic. Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret. Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar.

No volem cap Govern que no es comprometi amb la independència de la nostra nació. Volem que els nostres representants parlamentaris siguin de debò nacionalistes, és a dir compromesos amb aconseguir un Estat propi.

No volem candidats a les properes eleccions que no diguin amb claredat que si arriben al Govern promouran la declaració d’independència per tal que assolim ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Aquí i ara nosaltres ens comprometem a treballar plegats per declarar la independència, fer un referèndum sota la tutela de les Nacions Unides i construir un Estat propi.

Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:

Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!

Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

Reagrupament.cat

dimarts, 4 de maig de 2010

Per què volem la independència?

Perquè volem augmentar el nostre estat del benestar i no fer passos enrere com estem fent ara.

Perquè en moments de crisi l’única solució és l’assoliment del propi estat/nació. Sempre és estúpid delegar sobre les pròpies decisions però sempre ho és més fer-ho en un estat que es mostra incapacitat per fer-ho i incapacitat, també, per assumir la diversitat.

Per què delegar sobre la gestió dels nostres diners, les nostres infraestructures, els nostres aeroports, la nostra gent gran, les nostres escoles, el nostre sistema sanitari, la nostra justícia, la nostra immigració... quan són ells els incapaços per gestionar-ho correctament?

Continuar a Espanya, una Espanya predemocràtica i tancada en si mateixa és un llast massa feixuc.

No tenim altre sortida si volem sobreviure com a poble.

Feu-vos dues preguntes i trobareu la resposta si hem o no d’assolir la llibertat :

Quin dels nous estats que hi ha hagut en el darrer segle ha volgut tornar al seu antic estat?

Creieu que Dinamarca, Noruega, Suècia, Holanda, Bèlgica, Eslovènia o Croàcia voldrien viure l’espoli espanyol i l’actitud predemocràtica de les institucions espanyoles i ser una comunitat autònoma espanyola, en definitiva, ser una part d’Espanya?

Segur que no. Nosaltres tampoc.


Víctor Terradellas
Impulsor de la Plataforma per la Sobirania