diumenge, 15 d’agost de 2010

Finalitat de l'espoli a Catalunya. El què ningú explica sobre l’espoli legal espanyol

FINALITAT DE L'ESPOLI A CATALUNYA.

El què ningú explica sobre l’espoli legal espanyol.

Madrid vol ser la dècima regió econòmica del món amb 20 milions d’habitants i, per a aconseguir-ho, necessita que tota la península Ibèrica treballi per a Madrid. Aquest és el pla invariable que tant PSOE com PP porten en sistemàtica execució tot creant lleis que legalitzen totes les decisions governamentals que emprenen. L’objectiu és que Madrid sigui el centre de poder absolut, de coneixement avançat en totes les disciplines, econòmic, social i polític. En aquest marc, el Govern espanyol fa lleis que li permeten actuar impunement en les següents direccions:

· Aeroports: l’aeroport de Barajas és l’únic del món que s’ha remodelat amb el doble de sobredimensionament de la seva capacitat. Clarament això respon a l'expectativa que concentrarà tots els vols de la península, la resta han de passar per Barajas. Addicionalment s’han construït aeroports injustificables i en temps de crisi a ciutats petites.

Exemples: a Oviedo un aeroport completament nou (2009) amb tots els equipaments al 100% en funcionament i amb 4 vols diaris, accessos i serveis 100% nous també. A Ciudad Real un dels aeroports amb les pistes més llargues d’Europa, com anunciaven diversos mitjans europeus (juny 2010), amb 2 vols diaris, subvencionat per Caja Castilla, que va fer fallida i l’estat va rescatar amb els nostres diners, i a nosaltres no ens deixen ni gestionar el nostre aeroport del Prat. Aquest Juliol de 2010, addicionalment i en aquesta direcció, AENA ha anunciat que tot el registre postal aeri d’Espanya passarà per Barajas, malgrat que fins ara el de Barcelona anava directament a Barcelona i suposa un 40% del total de l’estat. La pèrdua contínua de vols internacionals directes de l’aeroport de Barcelona provoca directament la no instal·lació d’empreses grans a Catalunya i, per tant, la possibilitat de desenvolupar la xarxa de petites i mitjanes empreses i, així, amenaça directament els llocs de treball de la regió i la possibilitat de desenvolupament.

· Companyies Aèries: com a complement i per a rematar la centralitat total a Barajas, el pla que estan seguint és el següent: Vueling era catalana, Iberia va crear Click Air i la va situar a Barcelona per enfonsar-la fent-li competència directa des de casa en els mateixos vols i mateix segment de mercat, i ho va aconseguir amb la seva posició d’avantatge amb AENA. Ara Click Air i Vueling, que treballen per a Iberia, estan intentant enfonsar Spanair, que un grup d’empresaris van comprar per intentar aconseguir que el Prat no sigui tant esclau de Madrid. Click Air i Vueling no són catalanes, només tenen seu a Catalunya.

· Indústria Aeroespacial: Espanya inverteix discrecionalment 2.500 milions d'euros en projectes aeroespacials i de defensa europeus, en contrapartida Europa ha d’assignar determinats projectes a Espanya per un valor de certa importància. Aquest tipus d’indústria és considerat estratègic per tots els governs, entre altres raons perquè suposa treballar amb l'avantguarda tecnològica en moltes disciplines. A Espanya el 70% d’aquests projectes són assignats a empreses madrilenyes, 20% andaluses, 8% basques i 1% catalanes. No tenim cap opció ni mai la tindrem.

· Empreses d’energia: Enher era catalana fins que va ser comprada per inversionistes espanyols. La catalana Gas Natural va intentar recomprar-la, però va tenir una oposició política, econòmica i social anormal que van distorsionar tot el procés de compra que en un país normal hagués fructificat. Finalment ha estat a l'inrevés.

· Universitats: Barcelona té la major concentració de barracons escolars de la península mentre a Madrid no només estan creant universitats públiques noves sinó que estan rebent unes dotacions econòmiques tan importants que els permeten adquirir els equipaments més moderns i concentrar la major quantitat de beques d’arreu. La conseqüència immediata és que en pocs anys els millors estudiants i professors s’aniran concentrant a Madrid i cada vegada serà més justificable que tinguin més beques i més recursos. Els nostres estudiants, és a dir els nostres fills, no tindran cap possibilitat de competir amb els estudiants de Madrid, a no ser que hi vagin a estudiar, és a dir, que hi siguin admesos. En altres paraules: dependre d’ells. És vergonyós quan sempre havia estat Catalunya la referència del coneixement i amb la submissió a Madrid dels nostres polítics ja l’hem perdut en pocs anys.

· Carreteres: Madrid té 5 anells de circumval·lació de 5 carrils cada un, el primer d’ells gairebé soterrat. Els darrers 20 anys s’han fet 250 km d’autovia a Madrid i 15 km a Catalunya. Espanya està construint un dels projectes més importants d’Europa, que connectarà Sevilla amb Oviedo, anomenat l´”Autovia de la Plata”, una autovia amb totes les comoditats i serveis integrals. A Catalunya ni tan sols tenim les carreteres nacionals més importants desdoblades.

Juliol de 2010: el govern espanyol acaba d’anunciar retallades a tot l’estat i la comunitat més afectada és, com sempre, la nostra. El trist Govern de la Generalitat ha demanat, sisplau, que al menys no sigui tant escandalós i a Madrid encara estan rient, de la Generalitat, i perquè ells a Madrid ja tenen totes les seves infraestructures necessàries i futuribles ben acabades. La retallada a Catalunya és especialment indecent perquè l’estat no havia previst partides addicionals amb l'Estatut que suposadament corregia el deute històric, en estar desmantellat. A més a més retallen les obres en construcció. Mentre, a Madrid han invertit per moure uns metres l’estàtua de Colom. Aquest bloqueig novament posa moltes dificultats a les empreses que volen desenvolupar-se a Catalunya que, a més, han de pagar peatges i no ho han de fer les que estan a Espanya.

· Tren: Renfe ha donat deliberadament totes les inversions en manteniment de la xarxa catalana, tots hem patit les conseqüències. El traspàs de Rodalies, tan anunciat pels poca-solta polítics catalans, és només de les estacions i de la gestió, però en absolut del control. La dotació pressupostària també és insuficient i es barreja quan interessa amb els diners que l’estat inverteix a Catalunya.

· AVE: respon perfectament al concepte de xarxa radial central. Òbviament el bitllet BCN-Madrid és el més car (€/km) de tota la península. Ni Renfe ni el govern espanyol no tenen en projecte l’eix del mediterrani, tan obvi per a la nostra economia. El darrer luxe madrileny és anar a menjar entre setmana i en horari laboral el “cochinillo” a Salamanca per 20 € que costa el bitllet i tornar a la capital per la tarda tot fent la “siesta”. L’altre luxe madrileny és l´AVE per a anar a esquiar a Baqueira: els deixa a Osca en 2 hores.

· Corredor de la Mediterrània: la Unió Europea vol que el futur eix de comunicacions de mercaderies passi per Barcelona, València i acabi a Sevilla, amb un ramal a Madrid des de València o Barcelona. Aquest tema és clau per a Catalunya, el seu port i la seva petita i mitjana indústria, i ens situa centralment a Europa. Malgrat tot, Madrid vol que l’eix passi pel centre i d’allà fer un ramal al port de València.

El govern espanyol vol fer l’enllaç amb Europa pel nord o fent un túnel gegant pels Pirineus a l’Aragó. No només ho vol sinó que molt recentment ja ha invertit 1.300 milions d'euros en expropiacions de terrenys, estudis i informes. Ho ha aprovat el govern espanyols amb els vots a favor del PSOE i del PP. On eren els 25 diputats del PSC que ens havien de defensar?

· Port de Barcelona: un esclau de Madrid vs València. Es potencia descaradament el port de València per tal de restar competitivitat al de Barcelona. L’última drassana de Barcelona ha estat traslladada al port de València.

· Indústria de l'automoció: Nissan Fasa. L’estat està potenciant i afavorint de forma descarada les fabriques d’automoció instal·lades fora de Catalunya. Tots els nous projectes d’inversió de les cases matrius dels fabricants intenten portar-los a les plantes de producció no catalanes.

· Model industrial espanyol: Espanya aposta per les grans empreses de construcció, la gran banca, el mercat de Sud Amèrica, les grans multinacionals. Mentre que a Catalunya li interessa la seva petita i mitjana empresa, el nostre model dels autònoms no interessa a cap govern espanyol. Són dos models oposats.

· Funcionariat: els percentatges de funcionaris a Espanya són extraordinaris en comparació a Catalunya (8%): Extremadura 28%, Andalusia 20%,… aquests són bona part del vot captiu però també un estil de vida per a molta gent, que veu la vida resolta entrant en una administració i plegar cada dia a les 3 de la tarda, després d’haver esmorzat durant una hora i tenir un reguitzell de prestacions addicionals. Aquesta improductivitat l’estem pagant en bona part nosaltres.

· Concentració de multinacionals de Barcelona a Madrid.

· Banca: intent per enfonsar el Banc de Sabadell. Llei de caixes d’estalvi contrària a les caixes catalanes.

· Esports: Fórmula 1. No han parat fins a prendre’ns-la i emportar-se- la a València, sense cap tradició automobilística, només per un arranjament polític.

· Moda: no han parat fins a prendre’ns el saló Gaudí vs Cibeles. La guerra de fires té l’objectiu clar de deixar Barcelona sense cap Saló Ferial important.

· Patrimoni cultural de la Corona d’Aragó: les peces més importants han estat robades i emportades al Prado. La resta està a un edifici de Barcelona que és propietat de l’estat. Fins i tot ens han près el nostre patrimoni antic.

· Arxiu de Salamanca: encara hi ha més del 30% dels nostres documents a Salamanca.

· Capitalitat de Madrid: per si encara no n’hi hagués prou, el govern espanyol ha aprovat una llei que li permet assignar discrecionalment mots milions d'euros anuals a Madrid pel sol fet de ser capital.

Addicionalment, el boicot que fa molta població i empreses espanyoles al productes catalans, pel sol fet de ser-ne, és evident, i ha obligat a molts empresaris catalans a cercar mercats a altres països. I ho han aconseguit, per tant la suposada dependència del mercat espanyol està disminuint. A més a més, és prou conegut l’odi, mitjançant mentides i/o informacions esbiaixades i que estan fomentant tots els mitjans de comunicació afins al PP en contra nostra, amb la complicitat i beneplàcit dels afins al PSOE. Espanya només ens compra el que no pot comprar a ningú més. No hi ha cap altre país al món on això passi: un país fent boicot als productes d’una de les seves “regions” per tal d’enfonsar-la econòmicament.

Internament també tenim problemes. Aquest tipus de documentació i informació ha estat vetada de ser publicada a Catalunya Ràdio, en mans del PSC-PSOE, que encara defensa la possibilitat de sostenir Catalunya dintre d’Espanya, una veritable estafa per a nosaltres i un benefici per a alguns polítics que no estan al servei de la nostra nació. Per això l’hem imprès i l’estem difonent obertament. Veient la conxorxa general en contra nostra, estem segurs que hi ha moltes altres àrees que desconeixem i també ens estan robant des de Madrid. La Constitució Espanyola equival a la perpetuïtat d’aquest model, ni PP ni PSOE-PSC tenen cap interès en canviar-la. Els partits catalans que li donen suport son còmplices de l'espoli i la davallada econòmica.

Qui finança aquest pla de desenvolupament de Madrid?: els ciutadans de Catalunya. L’estat espanyol ens pren més del 10% del PIB, més de 22.000 milions d’euros cada any. Aquesta és la balança fiscal negativa per a Catalunya, aquest és l’espoli espanyol: 60 milions d'euros cada dia, 3.000 euros/any per cada habitant de Catalunya. Catalunya ha iniciat la seva davallada i cada vegada s’enfonsa més ràpidament i té menys possibilitats de sortir-ne. Per això cal marxar d’Espanya tan aviat com sigui possible.

Extret d'un PDF anònim

dissabte, 14 d’agost de 2010

Espanya, un mal negoci!

L'augment de l'independentisme a Catalunya no és casual ni tampoc respon a una sèrie de circumstàncies difícils d'explicar.

Mentre l'independentisme català de principis dels 80 i dels 90, malgrat ser portador de l'actual flama, responia en molts casos a qüestions identitàries, que en alguns casos impossibilitava una major aglutinació; podem dir que a dia d'avui es pot constatar que l'independentisme català del segle XXI és transversal, plural, cívic i, sobre tot, democràtic, per això no deixa d'augmentar. L'independentisme català creix perquè les raons per a apostar per un nou estat són moltes i molt diverses; la qüestió econòmica, la supervivència cultural, l'aprofundiment a nivell democràtic, el dret inalienable que tenen els pobles a decidir el seu futur, les qüestions històriques, els greuges comparatius amb Espanya, la voluntat de viure millor, etc.

Per això el ventall de raons són nombroses i perquè l'actitud de l'estat espanyol cap a Catalunya no ha fet res més que contribuir i augmentar la desafecció dels catalans cap a l'Espanya monolingüe i centralista. Per contra, l'espanyolisme o unionisme a Catalunya només respon a dia d'avui a pures raons identitàries, però més enllà d'aquestes raons no s'exposa cap argument que justifiqui l'actual dependència de Catalunya amb Espanya. I aquí, malgrat que el discurs economista no entusiasmi a certs col·lectius independentistes, és on podem teixir complicitat amb certs sectors de la societat catalana que fins ara no mostraven massa simpaties cap a l'independentisme. Al final, no només la situació cultural mostra l'esperit colonialista d'Espanya amb Catalunya, l'aspecte econòmic diria que és on actualment es visualitza de manera clara i rotunda la política colonial que fomenta l'Espanya constitucional respecte a Catalunya.

Perquè si deixem les raons identitàries a un costat i ens centrem en el dia a dia, qui pot defensar l'espoli que patim tots els catalans, independentment de si se senten espanyols o catalans?

Qui pot defensar per raons identitàries que Espanya robi a Catalunya 60 milions d'euros al dia a partir del dèficit fiscal?

Qui pot defensar que els estudiants catalans rebin només el 5% de totes les beques de l'estat i els estudiantes de Madrid rebin el 58%?

Qui no voldria veure augmentada per simples qüestions identitàries la renda per càpita anual dels catalans en uns 2.400€ l'any si tinguéssim seguretat social pròpia?

Qui pot defensar que el Ministerio de Cultura faci una despesa anual per cada espanyol de 47€ i per cada català només de 5€?

Qui voldria viatjar per pures qüestions identitàries amb el 40% dels trens construïts per l'estat durant la dècada dels 70 que es van considerar obsolets i que encara circulen per Catalunya, mentre que Madrid només té el 4%?

Qui no voldria veure el seu país 7 vegades més ric com va dir el Premi Nobel d'Economia Aplicada a la UB el passat mes de maig?

Qui pot defensar per causes identitàries que 1 de cada 3 anys el Ministerio de Fomento no inverteixi res de res a Catalunya?

Qui vol, malgrat ser català i sentir-se espanyol, que cada any ens robin 20.000.000.000 d'euros (11% del PIB), sent així la regió del món que pateix més dèficit per part del seu govern? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa això?

Com a resident a Catalunya, qui pot tolerar, per qüestions identitàries, que per cada 12,7 milions d'euros que s'inverteixen en medi ambient a l'aeroport del Prat, s'inverteixin 300 milions al de Barajas?

Per molt espanyolista que un sigui a Catalunya, es pot defensar que entre 1985 i 2005 només s'hagin construït a Catalunya 20km d'autovies mentre que a Madrid s'hagin fet prop de 900 en idèntic període?

Per motius identitaris, es pot acceptar i no protestar quan a Catalunya només s'inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual malgrat aportar el 22% del mateix PIB espanyol?

Realment les raons identitàries compensen el greuge que hem patit per exemple amb l'AVE? A Catalunya, per l'AVE el govern espanyol va invertir 316€ per català, però en el mateix any va invertir 1.198€ per andalús, 894€ per madrileny, 574€ per aragonès i 407€ per castellano-manxec.

Justifica el sentiment d'identitat pagar peatges i més peatges?

Cal ser estúpid per a defensar la dependència de Catalunya amb Espanya quan nosaltres els catalans, independentment de si ens sentim espanyols o catalans, si anem amb "la roja" o no, estem perdent l'oportunitat de viure millor. Estem perdent l'oportunitat de donar un futur millor als nostres fills per una qüestió identitària i si un es para a pensar fredament arriba a la conclusió que ningú no podria arribar a tolerar per una qüestió identitària tal contradicció. Aquells que són tan identitaris acceptarien patir un greuge al revés?

Espanya és un mal negoci a nivell cultural però sobre tot a nivell econòmic, i ho és perquè tractar a Catalunya com una colònia forma part del seu leitmotiv nacional.

Traduït al català de l'original en castellà de David García | 03/08/2010 a La Vanguardia

dissabte, 7 d’agost de 2010

Adéu, Espanya...

Escolta Espanya, hem arribat al final de camí.
Vull separar-me.
No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem, però això nostre no té futur.
Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m'explota.
No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació,
però tu m'has tingut sempre com una propietat.

T'he servit i has presumit de mi.
M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi.
És ben trist, després del que jo he fet perquè anéssim millor.

Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho.
Per exemple la teva preciosa llengua castellana.
Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.

Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu.
Conec bé les teves estratègies.
Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem.
Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc.

Te n'adones?
Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu.
Em sap greu.

Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills.
Tinc clar que t'hauré de passar una pensió.
Cap problema.

Parlem-ne i fem números.
Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu.
Amb la generositat que t'he demostrat sempre.
Que absurd!

Podria fer-te retrets.
Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera.
Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu.

Si pot ser, civilitzadament.
Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però ja no és problema meu.
Què faràs?

Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots.
Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes.
No et dic aquella frase que tant t'agrada, que s'atribueix a la mare de l'últim rei musulmà de Granada: llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre, perquè a més de masclista, deu ser falsa.

Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te.

Que tinguis sort!
Adéu, Espanya!

Autor anònim