dilluns, 26 de setembre de 2011

Construir la nostra llibertat

 
Espanya és un Estat, per això aquells qui en defensen la seva continuïtat actuen per protegir-lo. Què hi ha d’estrany en aquest comportament?
 
Hem vist com el Tribunal Constitucional espanyol ha actuat en defensa de la unitat d’Espanya, negant l’existència de la nació catalana. Més recentment observem com el Tribunal Suprem espanyol actua també amb aquesta intencionalitat, dictant unes sentències d’evident contingut polític sobre el català a l’escola. Per la seva part els mitjans de comunicació espanyols s’han situat també a l’avantguarda  de la defensa de la unitat de l’Estat.
 
El poder legislatiu, el poder executiu, el poder judicial i el quart poder que representa la premsa ja han entès perfectament que Catalunya camina amb pas ferm cap a la independència. Ara només sembla que d’això ens n’assabentem també els catalans.
 
Hem vist perfectament com la manifestació en contra de la sentència del TC sobre l’Estatut, tot i ser tan massiva, ha tingut la transcendència que se’n podia preveure: cap, res, ni s’han immutat. Calia fer-la? Sens dubte, però només amb manifestacions no anirem enlloc, a Madrid se’n foten de les nostres manifestacions i dels nostres escarafalls, el dia següent els diputats catalans a les Corts es posen a negociar els pressupostos de l’Estat i tot torna a l’ordre.
 
És per això que el nostre projecte, la independència de Catalunya, ha de tenir fonaments positius, no reactius, perquè només un projecte de país (i no de partit!) respon a les necessitats que ara situen Catalunya en una situació de no retorn en la seva història: o caminem cap a la llibertat o caminem directes a la desaparició com a poble. Independents o residuals? es pregunta el President Pujol, cal respondre malgrat l’obvietat!
 
No volem destruir, ni rebentar, ni fer mal a res ni a ningú, volem proclamar el nostre dret a existir com a catalans i catalanes i com a tal ostentar una organització sobirana que faci de nosaltres un poble normal en el món.