divendres, 20 de juliol de 2012

El futur que ens espera

Si lluitem i aconseguim un estat català independent:
Si els ciutadans ens mobilitzem per la nostra llibertat d'expressar la voluntat del poble català democràticament, i per donar suport per al referèndum sobre la independència de Catalunya que l'estat espanyol vol impedir, aconseguirem que el nostre nou estat català sigui reconegut per Europa. Per aconseguir que ens reconeguin caldrà acceptar una part del deute espanyol molt més gran de la que ens tocaria per just cia. Això voldrà dir molts anys de treballar fort i viure amb austeritat per tal d'aconseguir pagar el deute i tots els interessos que s'hauran acumulat. Però gestionant el nostre propi treball i esforç aconseguirem sortir del forat on som, viure en un país productiu, innovador i que progressi, i recuperar l'esperança i l'alegria. Com més tardi a arribar la independència, més creix el deute i més s'acumulen els interessos, i més anys les passarem magres després per anar pagant el deute que ens quedarà de l'espoli espanyol.

Si ens quedem amb els braços creuats, dient que tot això no ens interessa:
Seguirem essent ciutadans espanyols. El deute el tindrem igualment i l'espoli continuarà.
Igualment haurem de treballar molt, emigrar per treballar i enviar remeses als familiars que quedin al nostre país, i viure en l'austeritat. Però el nostre treball seguirà produint beneficis que seran gestionats per l'estat espanyol, que ens seguirà espoliant. Seguirem vivint sota estructures corruptes i un estat recentralitzat que impedeix que Catalunya pugui tenir en cap àmbit més dinamisme que Madrid, tallant la inversió en les infraestructures que necessitem els catalans. L'estat intervindrà Catalunya, suprimirà les comunitats autònomes i farà servir la crisi d'excusa per eliminar l'escola en català, la televisió pública catalana i tota la subvenció a la cultura catalana. Ens convertiran en una altra província castellana i en la indústria i la platja de Madrid.

I tu què faràs?
Et mobilitzes i lluites,
o et quedes amb els braços creuats?


Jordi Miralda