diumenge, 15 de desembre de 2013

Sentència de 22 de juliol de 2010 de la Cort Internacional de Justícia de L'Haia


“Declarem que no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència (DUI). Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona, i declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui necessari, la legalitat vigent.”

dimecres, 13 de novembre de 2013

Signa un vot per la independència

http://signa.assemblea.cat

Benvolgudes, benvolguts,

Les campanyes de signatures i adhesions que ens van arribant  per acostar-nos a la tan desitjada independència són múltiples i ens plouen des de molts llocs. Que la impulsi l'ANC només n'hi ha una i se'n diu Signa un vot per la independència. Estem convençuts que serà l'aval que el nostre Parlament necessita per proclamar la independència. Es caracteritza perquè NO ES POT SIGNAR PER INTERNET, sinó que cal omplir una instància ("vot") davant d'un apoderat de l'ANC.

A Terrassa la campanya va començar ja fa uns quants mesos i fins ara ha obtingut uns resultats més aviat discrets, deguts en bona part al fet que encara no ha tingut la divulgació necessària a nivell nacional. Quan tot Catalunya compti amb la infraestructura de recollida necessària, la campanya rebrà un impuls que farà que cap independentista es vulgui quedar sense signar la seva petició. Com la Via Catalana però molt més útil encara.

En el moment que l'ANC tingui uns quants milions d'instàncies que pugui lliurar al Parlament sol·licitant la declaració unilateral la molt problemàtica consulta deixarà de ser necessària perquè ja estarà guanyada. El procediment és d'un rigor jurídic de tal magnitud que ningú el podrà impugnar. Aquesta campanya està destinada a ser la veritable via catalana cap a la independència. Cada nació que l'ha aconseguida ha tingut la seva pròpia via. La nostra por ser aquesta. Davant l'estat més tancat, el procediment més intel·ligent i original. Davant la possibilitat d'un pols amb l'estat, llarg i incert, guanyem des d'ara mateix la legitimitat d'una declaració d'independència.

Oi que cal que ens comptem, els que votaríem sí? Doncs Signa un vot permet fer-ho. És el referèndum sense fer-lo. Només necessitem que tothom s'assabenti que aquesta campanya existeix.

Així doncs us demanem:

  1. Que signeu la vostra instància ("voteu") ben aviat. A Terrassa hi ha una taula de recollida cada dia al Carrer Major tocant a Plaça Vella.
  2. Que ens ajudeu en la difusió de la campanya. Reenvieu aquest missatge a tots els vostres contactes. Feu boca orella. Retuitegeu les nostres piulades i compartiu els nostres posts. Pengeu aquest missatge al vostre Facebook.

Recordeu: cap independentista sense participar. Voteu ara mateix SÍ a la independència.

http://signa.assemblea.cat

diumenge, 27 d’octubre de 2013

És normal voler un paÍS normal

És normal voler un paÍS normal

Un país normal

Volem un país normal. Ens sembla ben normal voler-ho. Pensem que és normal que un país decideixi la seva educació, la seva sanitat, el seu model energètic, les seves infraestructures... perquè és normal que tots els que formem part d'un país decidim quin ha de ser el nostre present i com volem que sigui el nostre futur. Perquè estem convençuts que és normal viure amb normalitat. Si també ho penses, aquest lloc web també és teu. Comparteix lliurement els continguts i difon-los com millor et sembli. Perquè és normal que fem allò que ens ve de gust. I quan debatem, és normal que ho fem de la manera més oberta i plural possible. Amb normalitat. Amb tu. Amb tothom. Com es fa en un país normal.

dimecres, 2 d’octubre de 2013

El que li manca al programari lliure per ser popular

És ben sabut que el programari lliure i de codi obert, incloent-hi els sistemes GNU/Linux, actualment tenen presència a gairebé qualsevol lloc (servidors web, datacenters, dispositius mòbils, sistemes embedits...), excepte a l’escriptori. Però, per què? Si és un sistema tan adaptable i extensible, per què no té tanta acceptació? Explicaré uns quants punts al respecte.

Les bondats

Poc es debat actualment de la flexibilitat i adaptabilitat dels sistemes GNU/Linux (o fins i tot només Linux), el mateix del programari lliure en general. No només es poden adaptar a les necessitats de les persones o empreses que els instal·len, sinó que també adquirir el programari és molt més barat, en molts casos és gratis.
A més a més de totes aquestes bondats, es garanteixen les quatre llibertats bàsiques definides pel programari lliure, les quals són la llibertat d’ús, llibertat d’estudi del codi font del programa, llibertat de distribució del programa, i llibertat de modificació i distribució de les còpies modificades.
El programari lliure també busca utilitzar i incentivar l’ús d’estàndards lliures (formats de fitxer, protocols, etc.), per a que existeixi una major interoperabilitat entre els sistemes, no només aquells sistemes Linux sinó també els altres sistemes d’escriptori i qualsevol altre dispositiu.
Els sistemes lliures també són segurs, garantit sota l’argument de que, sent el codi lliure, el poden llegir i auditar diverses persones, descobrint qualsevol vulnerabilitat o porta del darrera que es trobi al codi. I des d’un punt de vista tècnic, el desenvolupament de les aplicacions lliures és molt més diversificat, esdevenint més fàcil com més col·laboradors i desenvolupadors hi hagin.

Els inconvenients

Ara, no tot són flors i violes. Veient com el programari lliure té tants punts al seu favor, per què no s’ha adoptat tant? En els aspectes tècnics tenim falta de compatibilitat, tant en els formats de fitxers i programes com de maquinari. Aquest tema realment es pot rebatre, ja que GNU/Linux té compatibilitat amb una quantitat de maquinari important.
Falla en el moment que no es coneixen les especificacions del maquinari en concret, pel que la comunitat ha de fer enginyeria inversa a l’hora de donar suport a aquest maquinari; el mateix amb els formats de fitxer que no són lliures o no tenen especificacions publicades.
A partir d’aquest punt es pot veure que també els sistemes lliures semblen estar una mica més endarrerits respecte a les seves contrapartides privatives o comercials. Això és degut a que els altres sistemes o dispositius són creats per empreses a les que només els interessa vendre’ls, i és feina de les comunitats assolir els desenvolupaments d’aquests sistemes o dispositius.
Això actualment està canviant gràcies als projectes creats per comunitats lliures, o fins i tot empreses, que aporten al món del programari lliure (per exemple Raspberry Pi, Ubuntu Touch, etc.).
I, com un últim aspecte tècnic, tenim l’experiència de l’usuari. L’experiència de l’usuari en GNU/Linux, en molts casos, es pot sentir una mica fragmentada, frustrant i, fins i tot, difícil. Això és en gran part gràcies a que l’educació actual, o part d’ella, en el que respecta a l’ús de sistemes informàtics, no té prevists els sistemes lliures.
Això està sent remeiat pels entorns d’escriptori, com per exemple GNOME i KDE, per anomenar-ne dos de molt coneguts, fent que l’experiència es torni menys frustrant i més amigable per als usuaris.
Malgrat es troben inconvenients tècnics en els sistemes lliures, els punts de major inconvenient es troben fora de l’espai tècnic, entrant en l’espai humà i social.
El primer d’ells és el mercadeig. Encara que el programari lliure sigui tan fàcil d’aconseguir (Internet, esdeveniments de programari lliure, etc.), les persones no el coneixen per les agressives campanyes de les empreses creadores de sistemes privatius, que s’encarreguen d’omplir tots els passos de la cadena de distribució i venda amb els seus productes per a que la majoria de persones només n’aconsegueixin aquests.
Poques comunitats de programari lliure han emprès campanyes com aquestes. Perquè, encara que s’hagin fet campanyes de mercadeig en el passat (Novel, Canonical, FSF), les comunitats respecten la llibertat que ells mateixos desenvolupen.
Un altre inconvenient dels sistemes lliures és tota la por, incertesa i dubte que es crea al voltant d’ells. La majoria de les persones han sentit alguna cosa negativa sobre Linux, o algun altre sistema lliure, i d’una vegada el marquen.
També les persones estan molt acostumades amb el que coneixen i no ho volen canviar, malgrat que li estigui fallant o li produeixi molèsties constants. Això té a veure, en gran part, amb l’educació, la qual és un altre dels més grans inconvenients dels sistemes lliures.
L’educació, en el que fa referència a ús de la tecnologia, actualment, està molt mal enfocada. Quan les persones reben una educació sobre l’ús d’un ordinador, normalment aprenen a utilitzar una sèrie de programes específics (Windows, Microsoft Office...), però no la lògica ni els fluxos de treball generals que s’han de seguir en el moment d’utilitzar un ordinador.
A més a més d’això, el programari causa dependència, i si una persona aprèn a utilitzar només programari privatiu, sempre el preferirà per sobre de qualsevol altra alternativa, sigui lliure o no.
S’ha de canviar el model d’educació actual per a que la gent comú no desenvolupi aquesta dependència. Richard Stallman ho explica molt bé en aquest vídeo: http://youtu.be/aRvorE9PJso
Actualment, l’única forma per a posar remei a aquests inconvenients és fent el programari lliure més visible per a totes les persones, no només fent campanyes de desprestigi del programari privatiu, sinó també mostrant les bondats descrites anteriorment.
Havent dit això, hi ha altres aspectes dels sistemes lliures que són inherents a ells mateixos, però amb els quals cal tenir cura o, si no, es poden convertir en espases de doble fil.

L’espasa de doble fil

El primer d’aquests punts és la diversificació. Aquesta és una de les fortaleses, però alhora una debilitat, dels sistemes lliures. El fet de que sigui lliure, i que respecti les 4 llibertats, fa que es creïn moltes versions lleument diferents entre elles, creant així una quantitat molt gran de programes, o altres, mitjanament diferents entre ells.
Això pot causar confusió a algú que no estigui acostumat a aquest fenomen. És per això que existeixen tantes distribucions GNU/Linux disponibles. La diversificació també produeix el fenomen delforking (ramificat), el qual, en alguns casos, pot dividir per complet comunitats senceres.
Un altre punt a tenir en compte és la personalització. Els sistemes lliures són coneguts per tenir un grau de personalització a una granularitat impressionant, que és el que els fa força flexibles, però alhora pot causar confusió a algú que no conegui aquestes opcions. Moltes vegades les persones prefereixen utilitzar alguna cosa rígida, però usable, en lloc d’alguna cosa tan flexible que requereixi sempre una mica de configuració.
El següent punto se surt una mica de la part tècnica i entra en la part social, que tracta sobre les comunitats. Els sistemes lliures no existirien sense les comunitats i, alhora, són les comunitats les que poden destruir els projectes de programari lliure.
Depèn dels creadors d’aquests projectes crear i nodrir comunitats sanes, no sigui que després el seu projecte mori per una mala “administració de la comunitat” i es quedi sense seguidors, o acabi creant una comunitat verinosa, refusant qualsevol crítica o similar al projecte original, evitant que aquest millori i evolucioni adequadament junt amb l’avenç del moment en el que respecta a tecnologia.
Les millors comunitats són aquelles que no són fanàtiques, contribuint amb el cap fred al projecte i a la mateixa comunitat.
L’últim punt  és el més delicat de tots, ja que tracta sobre la llibertat. No només la llibertat del programari, sinó també la llibertat dels usuaris. És absurd pensar que ambdós conceptes siguin contraris, però actualment ho són.
Dur a terme les quatre llibertats del programari lliure a cabalitat ens restringeix el potencial de la tecnologia que estem utilitzant, fins i tot en un dels objectius principals de la tecnologia, que és ajudar-nos a comunicar-nos d’una forma més eficient entre nosaltres mateixos.
És que per imposar aquestes llibertats hem de coartar les llibertats d’aquells que utilitzen aquests sistemes? Per paradoxal que soni, en el nostre món actual aquest sembla ser el cas.
Per a concloure, veient que els sistemes lliures tenen tantes bondats, també tenen molts punts on millorar, punts que van més enllà d’allò tècnic i resideixen en allò social.
Per a resoldre aquests punts el millor que podem fer és crear consciència del funcionament d’aquests sistemes lliures, i poc a poc canviar i adaptar la cultura actual a una que estigui més oberta al programari lliure.


Traduït al català de l’original en castellà Lo que le falta al programari lliure para ser popular de l’autor HaPK a DesdeLinux.

dijous, 1 d’agost de 2013

GNU/Linux és realment tan dolent?


Entenc que GNU/Linux no funciona igual en diferent maquinari, però això de que un es passa la vida configurant i, doncs, perdent temps fent-ho, no és del tot cert. Ara, si cada 5 minuts et poses a instal·lar alguna cosa nova i experimentar, lògic que hi hagi quelcom que es pugui trencar.
Us parlo des de la meva experiència personal. Sóc un usuari que utilitza l'ordinador principalment per a treballar. Treballo amb servidors, amb codi, editors de text, navegadors, gairebé mai jugo i, en el meu temps lliure, per suposat que gaudeixo d'una bona sèrie o una bona pel·lícula. Per tant, no sóc exigent, no necessito targetes de vídeo avançades i amb una d'Intel vaig "sobrat".
Sempre he utilitzat targetes gràfiques senzilles; han passat per les meves mans discs durs de totes les mides i marques, així com tot tipus de maquinari i mai, MAI, la meva distribució de GNU/Linux m'ha deixat "penjat".
Porto utilitzant Ubuntu diversos anys i, encara actualitzant tots els dies, no he tingut cap problema. És més, només he de “configurar” algunes coses quan instal·lo per primer cop i ja no he de tocar res més. El meu portàtil, que utilitzo a la feina, funciona amb tot.
És cert que moltes aplicacions que es troben als nostres repositoris no tenen la qualitat o les opcions que trobem als seus homòlegs de Windows o OS X. Hi ha moltes aplicacions específiques per a treballs específics que en GNU/Linux no arriben a tenir un bon acabat, però COMPTE!, a vegades ho veiem així perquè volem que les aplicacions de GNU/Linux siguin iguals a les de Windows.
Però també és cert que moltes de les aplicacions que utilitzem dia a dia superen a les disponibles en altres sistemes operatius. Okular/evince, Ark, Nautilus/Dolphin..., per només esmentar-ne algunes, no tenen res a envejar a Acrobat Reader, WinRAR o Files (a.k.a Windows Explorer).
Però no es tracta a vegades de les aplicacions i les opcions que tinguin, sinó de l'ús que sapiguem donar-li. He vist coses fetes amb Gimp que res tenen a envejar a coses fetes amb eines més potents, per posar un exemple.
Els que utilitzen OS X o Windows, reben actualitzacions (o Service Pack) cada mil anys i no protesten. Per què no fer el mateix amb GNU/Linux? Si alguna cosa et funciona, per què actualitzar? Però, és clar, molts a vegades actualitzem, alguna cosa es trenca i, de seguida, GNU/LINUX NO SERVEIX. Doncs sapigueu que en els altres sistemes operatius passa exactament el mateix.
Crec que també el problema pot estar en la distribució que utilitzem. És lògic que algú que no té temps no s'instal·li un Gentoo, però per a instal·lar i utilitzar tenim moltes distribucions: Chakra, Manjaro, Linux Mint, Ubuntu, Mageia, Fedora, OpenSUSE, Caixa Mágica , Linkat edu i un llarg etc. O sigui, mireu quantes opcions i dubto molt que totes tinguin els mateixos problemes.
Ara mateix tinc instal·lat GNU/Linux en més de 10 ordinadors diferents i en cap d'ells no hi ha res que no funcioni: xarxa, wifi, webcam, àudio, vídeo... Tot funciona! Serà que he tingut sort o que GNU/Linux ha crescut?
Per tant, i tornant al tema inicial, si voleu utilitzar Windows, OS X o algun altre sistema operatiu perquè us agrada, perquè el necessiteu o simplement perquè us ve de gust, feu-ho, però no em vingueu a dir a aquestes alçades que és millor utilitzar OS X o Windows perquè és més fàcil, o perquè tot funciona, perquè... endevineu què?: a mi amb GNU/Linux també tot em funciona!

Adaptat de l'original en castellà "GNU/Linux es realmente tan malo?" de l'autor elav al blog DesdeLinux.

dimarts, 16 de juliol de 2013

5 motius per apuntar-se a la Via Catalana

La inscripció a la Via Catalana ha arrencat amb força. En Roger Buch (politòleg) ens presenta 5 motius per apuntar-nos a un projecte que posarà a prova l'independentisme català:

1. És una demostració de força amb ressò internacional. La capacitat de mobilització recorda la via bàltica i generarà simpaties.
A més, degut a la seva espectacularitat, és absolutament noticiable. Hi ha dies que cadenes humanes de 30 quilòmetres a altres països apareixen als nostres Telenotícies. Imagineu-vos una de tan llarga i que pretén fer la foto més llarga del món!

2. És un repte col·lectiu. Fer una cadena humana de 400 quilòmetres sense forats és un repte logístic molt gran. Aconseguir-ho demostrarà una capacitat d'organització i maduresa del moviment. Ser capaços de concentrar totes les forces en un projecte demostrarà la unitat d'acció de l'independentisme civil, lluny ja del període de capelletes i escissions i iniciatives descoordinades.
La cadena només té un protagonista: el poble!

3. Demostra el caràcter cívic i cohesionador del sobiranisme català. La imatge que donem és la donar-nos la mà, la del somriure i la il·lusió en el futur. Tots som benvinguts per fer de baules. La cadena només té un protagonista: el poble!

4. Marca l'agenda. Que la diada sigui a principi de curs condiciona el calendari polític dels següents mesos. Aquest curs que acaba ara va començar amb la multitudinària manifestació i ha acabat amb el Concert per la Llibertat. L'independentisme no es desinfla i, en contra del que voldrien alguns poders fàctics, continua marcant la centralitat mediàtica i política.

5. És escriure la història del nostre país. Els dies anteriors a la concentració, els dirigents polítics seran preguntats sobre el seu posicionament envers l'acte i s'hauran de mullar. Apuntar-se és lliure però formar part de la història i escriure-la també.



dimarts, 4 de juny de 2013

Signa un vot per la independència

 

“No se'ns atorgarà la llibertat externa més que en la mesura exacta en què haguem sabut, en un moment determinat, desenvolupar la nostra llibertat interna”.

Mahatma Gandhi

dijous, 30 de maig de 2013

Jo treballo per l'Estat propi. I tu?


- Parla amb els amics, familiars i coneguts de la necessitat de tenir un Estat propi perquè Catalunya pugui seguir endavant.
 
- Llegeix i segueix mitjans de comunicació que parlin de l’Estat propi d’una forma natural, atès el creixement de l’independentisme.

- Interessa’t per la nostra història. Hi ha proves per afirmar que l’han manipulada i que el nostre passat és envejable.

- Penja una estelada al balcó o terrassa. Aquest fet ajuda a internacionalitzar el nostre cas als milers de turistes que ens visiten.

- Llueix distintius nacionals de Catalunya, com fan moltes altres nacions sense cap mena de por. Ens fa més visibles.

 -Parla d’Espanya com un país estranger, amb plena normalitat, ajuda a prendre consciència que el nostre país és un altre.

 -Enganxa el CAT a la matrícula sobre la “E”. Si tens algun problema posa’t en contacte amb el CCN.

 -A l’estranger defineix-te sempre com a català i explica què ens diferencia, què perseguim, i perquè ho necessitem.

 -Actua per tal que els tertulians de ràdio, televisió i els diaris parlin de l’Estat propi. Escriu i truca sempre que puguis en directe.

- Transmet als polítics coneguts que no els votaràs si no treballen d’una forma decidida per l’Estat propi. Exigeix-los explicacions.

- Associa’t i col·labora amb el CCN, tenim clar que a part de les nostres empreses hem de treballar pel país, ens hi juguem molt.

- Ves al cinema només en català o VO, és una qüestió de mercat, quan la majoria ho fem, traduiran sense més, com en altres llengües.

- Quan compris, prioritza que el producte o servei s’ofereixi en català, i que tingui origen a Catalunya.

- Viu com si fóssim en un Estat català en tot allò que sigui possible, si cal desobeint els tòpics i autolimitacions.

- No acceptis plantejaments de peix al cove. Cal fer entrar en contradicció els que continuen defensant l’establishment i l’espoli.

 - Difon en tot moment el greuge de l’espoli fiscal que porta a la decadència econòmica. El CCN et dóna arguments.

- Defensa els teus drets lingüístics davant de qualsevol estament de l’administració o entitat que presti servei a Catalunya.

- Difon tan com puguis els greuges, insults, mofes i abusos que Espanya fa dels catalans. Fes-ho amb rigor, és intolerable.

- Agafa la família i tothom que tinguis al voltant i informa’ls dels avantatges  econòmics de l’Estat propi. El CCN t’hi ajuda.

- Difon les sentències del TC tant com puguis. Són un exemple de manca de voluntat democràtica de l’Estat espanyol.

- No malbaratis esforços per convèncer que Espanya ens millori els nostres drets. No ho ha fet en 30 anys, es el seu tarannà.

- No diguis més que no ens deixaran ser Estat propi. Només depèn de nosaltres. Allibera’t de la por.

- Difon el JO TeP per les xarxes socials i per tots els mitjans que et sigui possible. L’establishment no ho farà per nosaltres.

- Envia al CCN altres propostes per sumar a la llista del JO TeP. Tots hi podem dir la nostra.

- Comença a pensar que tu ets necessari per arribar a l’Estat català, no esperis ningú. Treballa des d’avui per l’Estat propi.

Envia el teu #jotep a info@jotep.cat
 

#jotep
 

dilluns, 20 de maig de 2013

El cicle de l'entusiasme de Gartner i la independència de Catalunya

Després dels resultats sorprenents de les eleccions al parlament de Catalunya de l’any passat, hi ha hagut un canvi important pel que fa a la independència. Encara que era obvi que les reaccions de Madrid que minimitzaven la qüestió de la sobirania ja al novembre eren prematures, també és innegable que l’eufòria que s’havia sentit a Catalunya durant els dos mesos anteriors s’ha refredat molt, i tot just es pot dir que comença a recuperar-se.

Observo un pessimisme i una angoixa persistent en els articles als diaris, així com a Facebook i a Twitter. “Tenim pressa”, diuen molts, repetint les paraules de l’ex-president d’Esquerra, Heribert Barrera. “S’ha aturat el procés? Hauríem de declarar la independència unilateralment?” diuen d’altres. Fa pocs dies, a la presentació de What’s up with Catalonia? a Nova York, una dona es va aixecar, va dir que havia nascut el 1933, que havia patit els anys de Franco, i estava decidida a viure prou anys com per veure la independència. Però li sortien les llàgrimes dels ulls mentre ho deia.
Sóc una escriptora de llibres de tecnologia, així que potser no és d’estranyar que els esdeveniments increïbles dels darrers anys, des de la sentència del Tribunal Constitucional el 2010 fins la constitució del Comitè Parlamentari pel Referèndum fa una setmana em facin pensar en un cicle que es fa servir en el món de la tecnologia: el cicle de l’entusiasme de Gartner.
El cicle de l’entusiasme de Gartner traça la ubiqüitat i l’adopció de noves tecnologies al llarg del temps, segons van madurant, i mostra com primer passen ràpidament al punt de mira de la premsa a mesura que el públic s’hi entusiasma, i més tard  gairebé desapareixen del mapa quan les expectatives topen amb la crua realitat i la frustració es generalitza. Per exemple, recordem l’entusiasme al voltant d’internet a finals dels 90 i el crash de les dot.com el 2001. Tammateix, aquelles idees més apaivagades i que no tenen la pressió dels inversors poden acabar desenvolupant-se de manera més tranquil·la i racional, la qual cosa sovint produeix resultats més sòlids i determinants en el món de la tecnologia. Així, per exemple, Inktomi i Geocities fa temps que han desaparegut i ningú no se’n recorda, però d’internet en tindrem per estona.
Al meu parer, la independència va tocar el cim de les expectatives excessives l’onze de setembre del 2012, als volts de les 8 del vespre, hora local. En aquells moments hi havia 1,5 milions de persones al carrer darrera d’una sola pancarta on es podia llegir “Catalunya: Nou Estat d'Europa”. Segons el que tothom comentava, s’hi respirava una atmosfera pacífica, democràtica i alegre. Precisament en aquell moment els catalans es van sentir invencibles, com si tot fos possible. Durant els dies següents el president Mas es va adreçar als organitzadors i manifestants i va deixar molt clar que havia rebut el missatge. Sense perdre temps, va dur aquest missatge a Madrid, i quan el primer ministre espanyol Rajoy va desentendre’s del pacte fiscal, Mas va convocar eleccions anticipades per tal que el missatge dels manifestants quedés reflectit en els vots per un parlament bolcat a organitzar un referèndum per veure si Catalunya havia de tenir un “estat propi”. Catalunya anava a totes.

El Cicle de l'Entusiasme de Gartner i la Independència de Catalunya

La baixada va ser vertiginosa. La combinació de les declaracions contradictòries del líder d’Unió, Josep Antoni Duran, els informes de la policia, sense autoria, que no es basen en res, els atacs sense rebatre del PP durant la campanya, i la campanya electoral malaurada de Mas (en la qual se’l veia com una mena de Moisès duent el seu poble a la terra promesa), a més a més de la seva reticència a l’hora de dir la paraula “independència”, tot això plegat va fer que les aspiracions cap a un estat català s’assemblessin al vaporware, un terme del món de la tecnologia que vol dir un producte que mai no veurà la llum del dia. El dia 26 de novembre, després que el partit d’en Mas perdés 12 escons a les eleccions, i malgrat la pujada d’ERC, clarament independentista, els catalans es van trobar al fons del pou de la desil.lusió.
Tot i així, en el món de la tecnologia, és precisament quan tornes a l’anonimat que les coses es posen més interessants. Les expectatives inassolibles escampades per la premsa deixen pas als projectes pràctics que produeixen aplicacions concretes en situacions reals. Això és precisament el que li ha passat a la independència. Mentre que Catalunya ja ni apareix a la premsa internacional, el govern i el parlament de Catalunya han anat fent via inexorablement endavant, cap a la independència.
Tot just després de les eleccions, CiU i ERC van unir forces i van arribar a un acord legislatiu per tal de garantir el referèndum sobre el futur de Catalunya i l’estabilitat del govern. Amb aquest nou govern es va crear l’oficina d’afers exteriors depenent de l’executiu. Al gener el Parlament de Catalunya va aprovar la Declaració de Sobirania, que ratifica el dret dels catalans de decidir el seu futur. Al febrer, es va establir el Consell Assessor per a la Transició Nacional, compost de 14 personalitats que tenen la feina de fer recerca per tal de desenvolupar les estructures d’estat necessàries, entre d’altres coses. A més, aquesta mateixa setmana tots els partits polítics del Parlament, excepte els anticatalanistes PP i Ciutadans, han votat a favor de crear un comitè sobre el dret a decidir que estudiarà i prepararà les estratègies per fer un referèndum d’independència.
A mi em sembla que tots aquests passos són fites en el camí de pujada fins a la il·luminació a la curva de Gartner. En tecnologia, aquestes fites són molt menys espatarrants que l’entusiasme fora de mida de les expectatives superinflades, però tenen efectes a llarg termini, no són volàtils, i serveixen de plataforma vers el futur.
En una entrevista de la setmana passada el Ministre d’Afers Estrangers de Catalunya, Roger Albinyana, va dir que “ningú a la UE dubta que Catalunya pugui ser un estat viable”. Certament, molts economistes i líders estrangers així ho han afirmat. Ja comencen a entreveure el final de la curva quan els guanys es consoliden i el producte es comercialitza de manera generalitzada. Ara cal que els catalans tinguin confiança i que s’adonin que aquest ascens final, més gradual, més tranquil, vers la planura de la productivitat no és res més que la imminent i definitiva independència de l’estat català.
 

(Aquest article va publicar-se originalment a Catalan Views. La traducció és d'Andreu Cabré.) 

dimarts, 30 d’abril de 2013

Necessitem la Declaració Unilateral d'Independència 2013

La Declaració Unilateral d'Independència és l’única via possible:

· El Congrés dels Diputats i el govern espanyols ja han votat i rebutjat permetre una consulta sobre la independència.
· Qualsevol consulta convocada pel Parlament de Catalunya serà impugnada i aturada al Tribunal Constitucional.
· La Declaració Unilateral d'Independència per part del Parlament és perfectament democràtica i és la via que han emprat el 90% dels estats per esdevenir lliures.
· El Tribunal de Justícia de les Nacions Unides ha establert que la Declaració Unilateral d'Independència és un procediment perfectament legal.
· I, sobretot, la Declaració Unilateral d'Independència és l'única via que només depèn dels catalans i que podem exercir ara mateix.

La independència és urgent, no podem esperar més:

· Per a recuperar els 16.000 milions d'euros d'espoli fiscal a mans d’Espanya i evitar la fallida econòmica de la Generalitat. 
· Per a reduir l’atur, que afecta a 885.000 persones, com a mínim a la meitat, en la línia dels estats independents que tenen un PIB per càpita similar al nostre.
· Per a posar fi a les retallades als salaris, i a la sanitat, l'educació, l’habitatge i els serveis socials.
· Per a sortir de la crisi invertint en una economia basada en el coneixement i l’exportació, amb infraestructures de qualitat.
· Per a construir una democràcia avançada amb llistes obertes i persecució de la corrupció.
· Per a protegir i promoure la llengua i la cultura catalanes, a l’escola i arreu.

dissabte, 6 d’abril de 2013

La independència és urgent

La independència és urgent.
Catalunya es troba en una situació límit. L'ofegament a què ens sotmet el govern espanyol, a través de l’espoliació fiscal, els deutes impagats i una gestió nefasta de la crisi porta a l’esfondrament econòmic del país: 885.000 homes i dones sense feina i milers d’autònoms i empreses que tanquen.
Els hospitals, les farmàcies, el tercer sector de serveis socials i els treballadors públics i les empreses no poden cobrar allò que els deu la Generalitat, que trontolla, al caire de la fallida econòmica.
I encara es preveuen més retallades socials a la sanitat, l'ensenyament o a la ràdio i televisió públiques, cosa que significa un atac a la dignitat i a l'ànima de la nostra voluntat de ser com a país.
La independència és urgent.

diumenge, 17 de febrer de 2013

Ponència d'en Jordi Fornas (batlle de Gallifa) a l'AMI per la sobirania fiscal dels ajuntaments catalans

Jordi Fornas és batlle de Gallifa per Solidaritat Catalana per la Independència i membre de Catalunya Acció.
Ponència d’en Jordi Fornas a l’Assemblea de Municipis per la Independència (AMI) feta a Vilanova i la Geltrú el 15 de febrer del 2013, per tal que els ajuntaments de Catalunya, exercint la seva sobirania fiscal, deixin de pagar impostos a la hisenda espanyola. La seva proposta de sobirania fiscal va ser aprovada per unanimitat de l’Assemblea.
Jordi Fornas 02Hola a tothom,
L’ objectiu que ens reuneix aquí i de l’assemblea que ens agrupa és la independència. Per tant, som aquí per avançar cap a la plena sobirania i la consecució d’un Estat propi.
Fins ara, la nostra finalitat era la de promoure la celebració d’un referèndum d’autodeterminació des dels ajuntaments. Això, potser semblava un fita prou ajustada als nostres objectius fa uns mesos, quan vem posar en marxa l’AMI, però el temps passa de pressa i la situació política ha canviat substancialment.
A dia d’avui el nou Parlament de Catalunya ja es planteja fer un referèndum i té importants impediments per tirar endavant, tants que sembla poc probable que ho pugui arribar a fer.
El Govern de l’Estat també s’ha començat a moure per bloquejar qualsevol iniciativa i farà tots els possibles per fer encallar tot el procés.
És previsible que bloquegin el Parlament i l’autonomia catalana sencera. També estan actuant contra les declaracions de sobirania que prop de 200 ajuntaments ja han fet. Fins i tot s’entretenen mirant si tenim penjada la bandera espanyola al lloc “preferente y de honor” de les nostres Cases de la Vila.
No ens podem quedar mirant el que passa, hem de passar a l’acció. Si algú s’havia imaginat que això era qüestió d’anar deixant passar el temps i que ja arribaria el moment de poder fer una consulta democràtica, penso que anava molt errat.
Hem de prendre la iniciativa i donar una empenta al procés, i cal fer-ho ara, ja no podem esperar més. No hi ha temps per perdre, la situació en que es troba el país i els nostres compatriotes ens demana respostes urgents. No podem continuar impassibles mentre els nostres joves han de marxar a treballar a fora, les nostres empreses tanquen les portes, la nostra gent continua perdent la feina i la vivenda, els nostres avis segueixen en la misèria i cada cop tenim més pobresa.
Per si això us sembla poc, ja sabeu els que veu assistir a la darrera assemblea de l’ACM, on vam aprovar per unanimitat una moció en contra, que l’Estat pretén eliminar la majoria dels ajuntaments, per tal de desmantellar tot el nostre sistema democràtic.
Mentre tant, s’entretenen mirant de carregar-se el nostre sistema educatiu i fins i tot pretenen tornar-nos a imposar les curses de braus. Pel que fa a les infraestructures que ens calen... no hi ha pressa. Sembla mentida, però només tenen pressa per destruir-nos.
No dic que serà fàcil, però per això ens vam presentar a les eleccions i ens van escollir. Per resoldre això i el que pugui venir. Ens hem de fer dignes de la confiança que els electors han dipositat en nosaltres i actuar en conseqüència.
El poble de Catalunya es va manifestar prou clarament el darrer 11 de setembre i us recordo que va ser l’ANC i l’AMI els qui vem encapçalar aquella diada històrica. Per tant, ara ens toca donar sentit a la confiança que els ciutadans han dipositat en nosaltres com a càrrecs electes i a nosaltres mateixos com a integrants i impulsors d’aquesta organització política.
L’Estat espanyol es troba en hores molt baixes, la seva economia està en bancarrota. Ara, ja els tocava ser contribuents a la UE i en canvi han hagut de demanar continuar subsidiats. Com sabeu, això ho presenten com un èxit de la seva política exterior, “parar la mà” és el seu esport preferit. L’altre esport que practiquen és el de “ficar la mà”: a la nostra butxaca, a la dels europeus i a la dels seus propis ciutadans.
Amb tot això i els escàndols de corrupció que afecten el “Gobierno” i tota la seva classe política, el seu desprestigi és immens tant a dins com a fora, el món sencer mira incrèdul cap a Espanya i es pregunta com és possible tanta i tant generalitzada corrupció.
També saben que el poble català vol la independència i potser es pregunten com és que els polítics catalans no fem res per sortir d’aquest Estat corrupte. Què estem esperant? Si triguem gaire pensaran que és perquè som com ells i ja ens està bé de viure en mig de tota aquesta disbauxa. Permetrem que això passi?
Davant d’aquest panorama no ens podem quedar esperant a veure què passa, hem d’actuar. L’imperi s’enfonsa i cal donar-li l’empenta final, amb fermesa democràtica, no ens podem permetre dubtar.
És hora d’obrir un segon front que empenyi el procés amb força!
Com? Declarant tots els pobles i ciutats de Catalunya “Territori Català Lliure i Sobirà” emprant la fórmula dels que ja ho han fet.
Això no pot ser una declaració d’intencions, ha d’anar acompanyat de la “Sobirania Fiscal”, que consisteix en ingressar els nostres impostos a l’Agència Tributària Catalana. Així, l’endemà de declarar la independència, ja podrem disposar de bona part dels nostres recursos.
Cal fer-ho de la manera més immediata i massiva possible, convocant Plens extraordinaris per tal de deixar sense capacitat de resposta l’Estat i engrescar els municipis que encara no s’han adherit a la nostra associació, a fer-ho i seguir-nos.
No cal témer res, la Sobirania Fiscal és una acte completament legal, tal com hem demostrat els que ja fa temps que l’exercim, sense que haguem rebut cap requeriment de cap institució estatal.
Pel que fa a les declaracions de “Territori Lliure” si bé és cert que és un pas més compromès, també ho és que és totalment democràtic i a dia d’avui no hi ha jurisprudència al respecte.
Si que hi ha hagut requeriments i amenaces de la “Delegación del Gobierno” contra alguns dels que s’hi han declarat, però la cosa va per llarg i el millor que podem fer per donar-los suport és fer el mateix de manera massiva.
Senyors, aquesta és una organització independentista, per tant no ens podem deixar atemorir per cap estructura de l’Estat que ens amenaci. Si volem la independència de la nació, hem de fer passes fermes i decidides i demostrar coratge i determinació. No hi ha lloc per a la por, cal avançar o estem perduts, els espanyols no miraran prim per fer miques les nostres parcel·les de poder democràtic, tal com ja ens anuncien que pensen fer .
D’altra banda, actuant amb fermesa i decisió, podem comptar amb el recolzament dels nostres compatriotes i organitzacions civils que esperen que algú, amb plena legitimitat democràtica, prengui la iniciativa en el procés d’alliberament nacional.
Tindrem tot el suport de l’altra gran plataforma que hi ha ara al país, l’ANC, que té una capacitat de mobilització i convocatòria prou gran i ens ajudarà a fer la pressió ciutadana necessària sobre els ajuntaments indecisos i aconseguir el més aviat possible la majoria política i social que ens cal, per tal d’assolir l’objectiu.
Un cop la tinguem, ens dirigirem als nostres diputats, al President de la Generalitat i el seu Govern i al mateix Ple del Parlament de Catalunya, per tal de que ens acompanyin en la Declaració Conjunta i Unilateral d’Independència, que ens posarà al mapa del món. Això, serà definitiu!
Per si algú en té algun dubte heu de saber que:
El Tribunal Internacional de Justícia de la Haia en sentència del 22 de juliol del 2010 va sentenciar:
- Que no existeix en el Dret Internacional cap norma que prohibeix-hi les Declaracions Unilaterals d’Independència.
- Que en cas de contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval la segona.
- Que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui necessari, la legalitat que sigui vigent.
L’any vinent, farà 300 anys de la derrota de l’onze de setembre que ens ha dut a aquesta situació.
Cal recordar que, ara fa 300 anys, el 1713, es va signar el Tractat d’Utrecht, pel qual es posava fi a la Guerra de Successió.
En aquest tractat es reconeixien els drets de Felip V de Borbó sobre la Corona de les Espanyes. Aquest, es comprometia, pel mateix document, a respectar els drets i les constitucions dels catalans. No va trigar ni 15 dies a incomplir-lo, posant setge a Barcelona.
Llavors, es van reunir els Braços del Consell i van decidir continuar la guerra, sabent el que s’hi jugaven. Això ens pot semblar que va ser una temeritat i que ja sabien que no tindrien cap possibilitat de victòria. No era així. Tot i el bombardeig que va caure sobre la capital, aquesta continuava resistint, mentre els exèrcits que actuaven al territori, castigaven els exèrcits castellans.
La situació es va fer insostenible per a Felip V i va haver de demanar auxili al seu avi, Lluís XIV de Borbó, que li va enviar un exèrcit amb el Duc de Berwick. Va ser així que va aconseguir entrar a Barcelona i guanyar la guerra.
Si us explico aquesta història és per mostrar-vos els paral·lelismes que existeixen amb el moment actual.
La declaració de dret a la sobirania que ha fet el nostre Parlament, és comparable a la dels nostres avantpassats de fa 300 anys i suposa una declaració de guerra.
Es tracta d’una guerra que ja estava en marxa des de feia temps per part de l’Estat, tal com va passar fa tres segles.
Aquesta guerra però no es fa de la manera tradicional, amb exèrcits armats, sinó amb representants elegits pel poble.
Les nostres armes són els actes de sobirania, les mobilitzacions populars, els nostres drets col·lectius i les lleis internacionals.
Les dels espanyols, l’espoli i l’ofec econòmic, la Constitució, el tracte discriminatori en tots els terrenys, el boicot als nostres productes, els intents de deslocalitzar les nostres empreses.
I no són armes que pensin usar a partir d’ara, ja fa temps que ens estan laminant i és ben clar ens volen dur a la ruïna, i ara el més aviat possible. Per tant, nosaltres també hem d’actuar amb celeritat.
Aquesta vegada les ajudes exteriors no seran determinants, només un arma mediàtica més. Per guanyar només hem de fer un pas, el pas de proclamar la independència per majoria democràtica.
No cal comptar gaire amb els Estats europeus abans de proclamar la independència però, un cop fet, la majoria d’ells ens reconeixeran, perquè els tractats internacionals ens emparen.
Els darrers tres segles, la humanitat en general i Europa en particular han avançat notablement en el camí dels drets col·lectius i hi ha nombrosos precedents arreu del món.
Curiosament, en lloc del Tractat d’ Utrecht, ara tenim la Declaració de La Haia que, casualitats de la història, també és a Holanda.
Per tant, el que es va perdre a Utrecht, es guanyarà a La Haia.
Ara ens falta mirar d’estar a l’alçada dels nostres avantpassats. Ells varen demostrar un coratge i un amor per la pàtria sense límits i van lluitar fins al final i fins a les últimes conseqüències.
Nosaltres mai els podrem igualar, però, si ens fem mínimament dignes del seu exemple, ens en sortirem.
Al 1714 la guerra la van guanyar els castellans, ara la guanyarem els catalans!
Aquesta moció que us demano que aproveu ha de ser el punt de referència de l’AMI a partir d’ara. Aprovant-la, demostrarem que creiem en el procés d’independència i estem disposats a liderar-lo.
L’èxit dependrà en gran part de la rapidesa amb la que actuem.
Això, incentivarà els més indecisos a l’hora de seguir –nos, motivarà les organitzacions socials i farà créixer el suport popular.
Potser alguns representeu partits que no tenen una actitud prou clara i decidida en el procés i que no us donaran suport, o fins i tot us pressionaran perquè no feu el pas. Haureu de mostrar el coratge al que feia referència abans i anteposar les necessitats i els anhels del poble català, als dels partits on militeu.
Ha arribat el moment de demostrar que els catalans si que podem actuar de manera unitària, deixant de banda qualsevol diferència, i si algú és capaç d’aconseguir-ho som nosaltres, els representants del món municipal.
Cal recordar que la darrera República Catalana que es va proclamar va venir d’unes eleccions municipals.
Va ser la primavera del 31 i ara s’acosta la primavera del 13, els números estan invertits i la situació política a Europa també, llavors els règims totalitaris eren els que dominaven el continent, ara ho fa la democràcia.
Ha arribat l’hora de la veritat!
Per Catalunya!
Tots units cap a la victòria final!
Visca Catalunya Lliure!