Bloc del Toni Hortal

LibreOffice 3.5: "el millor paquet ofimàtic lliure de tots els temps"

2012-02-15T12:37:00.003+01:00

Berlín, 14 de febrer de 2012 - The Document Foundation anuncia el LibreOffice 3.5, la tercera versió del millor paquet ofimàtic lliure de tots els temps, que mostra als usuaris finals les millores derivades de l'estratègia de desenvolupament adoptada des del setembre de 2010. El LibreOffice 3.5 deriva de l'esforç combinat de programadors professionals a temps complet (el grup més gran de programadors de l'OpenOffice.org) i programadors voluntaris, coordinats pel Comitè de Direcció
d'Enginyeria.

Durant 18 mesos, una mitjana de 80 desenvolupadors cada mes han proporcionat un total de més de trenta mil modificacions en el codi, tot introduint noves i interessants característiques:

* Writer

- Un nou corrector gramatical incorporat per a l'anglès i altres idiomes.
- Característiques tipogràfiques millorades per tal de crear documents d'aspecte professional, incloent una millor representació de l'ela geminada en català.
- Una nova finestra de recompte de paraules interactiva que actualitza les dades en temps real.
- Una nova interfície d'usuari per a capçaleres, peus, i salts de pàgina.

* Impress / Draw

- Millor importació de formes personalitzades i Smart Art en els PPT/PPTX.
- Possibilitat d'incloure paletes de color i multimèdia en els documents ODF.
- Millores en la consola de presentació.
- Nous finals de línia per als diagrames.
- Filtre d'importació de documents Microsoft Visio.

* Calc

- Suport per a 10.000 fulls.
- Un nou sistema d'entrada de dades multilínia.
- Noves funcions del Calc que s'ajusten a l'especificació ODF OpenFormula.
- Millor rendiment en importar fitxers d'altres paquets ofimàtics.
- Selecció múltiple en el filtre automàtic.
- Nombre il·limitat de regles en el format condicional.

* Base

- Un nou controlador nadiu de PostgreSQL integrat.

A més, per primera vegada en la història del LibreOffice, s'han activat les comprovacions en línia, que informen als usuaris si hi hauna nova versió disponible.

"Hem heretat un codi que té 15 anys d'antiguitat on no s'implementaven noves característiques i alguns problemes no es solucionaven per tal d'evitar problemes i això, amb el temps, s'ha acabat convertint en un deute tècnic molt gran", diu Caolán McNamara, programador senior de RedHat i un dels fundadors i directors de The Document Foundation.
"Teníem dues opcions: una estratègia conservadora per tal de contentar a tots els usuaris, deixant el codi tal i com està, sense fer gaires modificacions; i una estratègia més agressiva per renovar el codi i implementar noves característiques, que ha provocat certa inestabilitat a curt termini, però que també està convertint el codi en un producte completament nou i millorat de manera substancial: el LibreOffice 3.5, el millor paquet ofimàtic lliure".

"En 16 mesos hem aconseguit uns resultats increïbles", comenta Michael Meeks, Enginyer Distingit de SUSE, que és també un dels fundadors i director de TDF. "Amb gairebé 300 nous desenvolupadors al projecte, atrets per una llicència més lliure, la falta d'assignació de drets d'autor i un entorn amigable. A més a més de les característiques visibles, han traduït centenars de milers de comentaris en alemany, eliminat milers de línies de codi que no s'utilitzen (fins i tot biblioteques senceres) i una sèrie creixent de tests automàtics. Tot i que encara tenim feina per fer, els usuaris (que en alguns casos s'hanqueixat de l'estabilitat del programari, ja que no coneixen el deute tècnic contra el que estem lluitant) es poden beneficiar d'un LibreOffice 3.5 molt més net, més eficient i ric".

El LibreOffice 3.5 és la primera versió on es reconeix les contribucions de comunitats i associacions locals com ALTA a Brasil.
Addicionalment, The Document Foundation reconeix de manera oficial aquests voluntaris que han posat tant d'esforç en la versió 3.5 amb un certificat. TDF vol formar un ecosistema global, obert i divers on les empreses, associacions, comunitats locals i voluntaris comparteixin l'objectiu de desenvolupar el millor paquet ofimàtic lliure mai creat.

The Document Foundation convida a tots els usuaris avançats a instal·lar el LibreOffice 3.5 i que els usuaris més conservadors continuïn utilitzant la branca LibreOffice 3.4. Recomanem als usuaris corporatius que despleguin el LibreOffice amb el suport de professionals i empreses que puguin assistir en la migració, formació dels usuaris i manteniment. The Document Foundation ben aviat proporcionarà una llista d'organitzacions certificades que poden realitzar aquests serveis professionals.

El LibreOffice 3.5 està disponible des de: http://www.libreoffice.org/download.

Les noves característiques i millores estan descrites a la pàgina web específica:
http://www.libreoffice.org/download/3-5-new-features-and-fixes/.

Quan direm prou?

2012-02-05T02:14:00.001+01:00

Catalans i catalanes, per què ens entestem a conviure amb algú que ens deu 759 milions d’euros de l’addicional tercera prevista a l’Estatut, que ens deu 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat, que ha recorregut l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional, que no ens deixa gestionar ni internacionalitzar l’aeroport del Prat en un greuge comparatiu descomunal amb el de Barajas, que no dóna suport al corredor mediterrani, que ha presentat una interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la immersió lingüística, que no ens deixa parlar en català ni al Congrés ni a Europa, que talla les ales a la selecció catalana de qualsevol esport, que no ens deixa etiquetar en català, que no accepta ni acceptarà el pacte fiscal a Catalunya, que vol ressuscitar el Pla Hidrològic Nacional i que, per acabar-ho d’adobar, vol declarar la tauromàquia Patrimoni Immaterial de la Humanitat?
Quan direm prou? Que no s’adonen els polítics del que vol la societat catalana? ERC enfonsada, el PSC contra el pacte fiscal, Artur Mas lligat de peus i mans per les geometries variables...

Prou de plorar, despertem ara i marxem d’Espanya!

OSVALD CALZADA
LLEIDA

Si vols la independència, ANC!

2012-02-03T19:58:00.000+01:00

Benvolguda / Benvolgut,

Des de Terrassa per la Independència-Assemblea NacionalCatalana tenim un missatge molt important per donar-te. Si vols veure Catalunya independent, et demanem que segueixis llegint.En qualsevol cas, t’agrairíem molt que el fessis arribar a tots els teuscontactes.

Segur que has pensat alguna vegada quina ha de ser la viaper aconseguir la llibertat nacional de Catalunya o dels Països Catalans i, hi estaremd’acord, passa perquè hi hagi una majoria parlamentària al Principat disposadaa impulsar el procés. Nosaltres, com molts opinadors, creiem que caldrà elconcurs dels partits majoritaris que, actualment, no contemplen la via de laindependència. També farà falta que organitzacions empresarials, sindicats itota mena de poders fàctics facin seva la causa.

La qüestió clau és:creiem en el poder de la societat civil per influir en el debat polític, perdeterminar quina és la centralitat política en cada moment, per canviar el cursde la història? Pensem que seria útil que totes les persones que desitgen laindependència es presentessin unides per empènyer els actors polítics enaquesta direcció i per escampar el missatge dels beneficis de l’Estat propi?

L’Assemblea NacionalCatalana, que es constitueix el 10 de març, és l’únic moviment organitzat capaç de representar la societat civilcatalana unida en la lluita pel seu alliberament nacional. Ha estatdissenyada amb l’objectiu d’articular totes les voluntats individuals en aquestsentit, i hi cap tothom perquè no ha d’entrar mai en la cursa electoral. Si has conegut el moviment de la Consultasobre la independència ja coneixes la naturalesa de l’Assemblea, atès que n’éshereva i en conserva l’esperit. L’ANC és talment el resultat naturald’aquell procés. Per a què havien de servir les consultes sinó per despertarles vocacions activistes latents i crear el germen d’un moviment que passésdels símbols als fets?

Les consultes van ser com un somni fet realitat, un fenomeninèdit en el món occidental benestant, però no hauran servit de res si els voluntaris que les van fer possibles ila gent que hi va votar les consideren una acció que comença i acaba en ellamateixa. Permetràs que quedin com una simple rebequeria? Gràcies a lesconsultes i a la manifestació del 10 de juliol de 2010 sabem que som molts.Deixarem malbaratar tot aquest capital?

Et demano que et plantegis molt seriosament fer-te membre del’ANC. Assolir la independència mésaviat o més tard, o mai, depèn, en gran mesura, de la força de l’ANC, iaquesta rau en el nombre dels seus membres. Cada persona compta, i a partird’aquí cadascú s’hi pot implicar en la mesura de les seves possibilitats, talmentcom el voluntariat de les consultes. Et necessitem. El país et necessita.

Totes les persones que s’adhereixin a l’ANC abans del 8 de febreri satisfacin l’aportació de 45 euros (*) podran participar amb tots els drets ala sessió constituent del 10 de març. Un cop constituïda hi haurà algun tipusde quota pendent de determinar. Qui només en vulgui ser simpatitzant (per rebreinformació) en té prou amb donar les seves dades. En tots dos casos potscomplimentar aquest PDF i enviar-lo adjunt a un correu adreçat a terrassa@assemblea.cat.

A www.assemblea.cathi trobaràs molta informació, però a Terrassa per la Independència podemorganitzar trobades perquè preguntis tot el que vulguis saber sobre l’Assemblea;qualsevol detall, inclosos els econòmics. Per fer-ne la planificació, envia'ns un correu a terrassa@assemblea.cat si hi estàs interessat/da.

Moltes gràcies per haver llegit aquest escrit. No tinguiscap dubte que l’ANC farà història. No en vulguis quedar al marge. T’hi esperem.

Molt cordialment,

Margarida Boada

Coordinadora de Terrassa per la Independència-ANC

www.assemblea.cat

http://terrassaperlaindependencia.wordpress.com

(*)Equivalent a 3 quotes trimestrals d'una associació tipus partit polític.Aportacions especials per joves, jubilats, aturats i famílies.

Catalonia 2014 - Next State in Europe

2012-02-02T21:49:00.003+01:00

After almost 300 hundred years after the violent and bloody dissolution of the Catalan Corts by Spain and France, Catalonia is still being treated as a colony by Spain. Today Catalonia have the dubious honor of maintaining the highest tax in the EU. Not only that but besides paying taxes the money never goes back to Catalonia. Spain and Spanish nationalism seem to don't understand Catalonia is a nation ( as stated on the constitution) and they constantly attack the language of Catalonia, it's traditions, history and economy. It's time for a change.
This is CATALONIA:

Dóna la cara per la Independència!

2012-01-05T00:12:00.005+01:00

VOTEM A FAVOR DE CATALUNYA!

2011-11-19T12:52:00.001+01:00

Els catalans som uns extraordinaris doctors quan diagnostiquem els nostres mals. Hem analitzat les nostres circumstàncies en infinitat de llibres, articles, estudis i manifestos. Hem organitzat innombrables reunions, jornades i assemblees per descriure el per què, el quan i el com de la necessària independència de Catalunya. Els webs, organitzacions i grups de tota mena al voltant de la independència de Catalunya es compten per milers.

Tanmateix, ara ja toca que algú en faci el tractament. Ara cal que ens posem en mans del cirurgià, si no haurem fet el millor diagnòstic, però el malalt no se’n sortirà.

I aquesta és la part que a alguns els fa més por, aquesta és la part que a alguns els serveix per admetre el diagnòstic però no el tractament. Dit d’una altra manera, són independentistes però voten Duran i Lleida... Cal que aquests catalans i catalanes reflexionin, ara ja no hi ha excuses i en aquestes eleccions tenen una ocasió perfecta per fer un pas endavant i manifestar la seva voluntat de veure Catalunya com un país lliure i pròsper.

A l’altre extrem alguns diuen que aquestes eleccions no són les nostres... Mentre ens obliguin a continuar fent part de l’Estat espanyol aquestes eleccions són tan nostres com les eleccions municipals o les autonòmiques, perquè això és el que som i el que alguns volen que siguem encara: una simple autonomia espanyola de règim comú.

Si ho volem canviar, hem de ser a totes les batalles, sense deixar cap flanc al descobert: per votar contra unes lleis i pressupostos estatals que ens espolien, perquè el nostre missatge arribi als catalans i catalanes que només consumeixen des-informació dels mitjans de comunicació espanyols, per legitimar-nos davant totes les instàncies internacionals, que han de saber que un nou estat europeu malda per néixer.

L’independentisme ha de fer la seva feina a Catalunya, però si a Madrid hi ha un altaveu per convèncer més catalans de la necessitat de la nostra independència, quin sentit té renunciar-hi? Quin?

Sortosament, en aquesta campanya hem pogut copsar la satisfacció de moltes persones per l’esforç que tots hem fet per recuperar la unitat independentista, per l’audàcia de plantar els fonaments d’un projecte polític de plena llibertat nacional que té la vocació d’esdevenir majoritari.

Hem sentit com el país ens demana, gairebé diria que ens reclama i ens exigeix, que construïm un projecte transversal de llibertat per a Catalunya en el qual càpiga tothom, on allò que ens condueixi sigui el dret de Catalunya a tenir un futur digne i lliure, un futur que ara ja tanta i tanta gent veu que només pot passar per la nostra independència.

La campanya electoral s’acaba, la lluita per la nostra llibertat i dignitat com a poble continua, per això votem! I votem a favor de Catalunya!

Joan Carretero i Grau
President de Reagrupament Independentista

Espanya ens escanya

2011-11-04T13:31:00.003+01:00

Fa 300 anys que l’Estat Espanyol ens roba, ens enganya i ens perjudica. Es de pura lògica doncs, que en l’enquesta del CEO surti que un 45% dels catalans vulgui separar-se d’Espanya i disposar d’un Estat propi que defensi els interessos de tots els ciutadans de Catalunya. El que resulta estrany, és que un 17% encara vulgui continuar sent la última colònia d’Espanya, sense cap més raó, que els deliris nacionalistes espanyols.

Cada any, 22 mil milions d’euros de Catalunya se’n van a Espanya per no tornar. Que es destinen a fer trens que no porten gent ni mercaderies, aeroports fantasmes sense avions, subsidis als espanyols que no penquen i a engreixar un exèrcit que cada 50 anys bombardeja Barcelona per escarmentar als separatistes. Sense aquest espoli, Catalunya seria una de les set nacions més riques del món. Les pensions i les prestacions socials estarien garantides. Catalunya estalvia, perquè Espanya pugui malbaratar.

S’acosten eleccions i els partits nacionalistes espanyols, socialistes i populars, manipulen falsifiquen i ens enganyen. Diuen que si els votem ens faran un corredor mediterrani que sistemàticament han impedit. Persegueixen la nostra llengua de totes les maneres possibles. Impedeixen que l’aeroport de Barcelona pugui ser internacional. Retallen l’Estatut tan com poden. A sobre ens diuen que som uns avars i uns insolidaris. No ens deixen gestionar les xarxes de comunicacions i a sobre ni les reparen ni les conserven. El PP i el PSC, quan es tracta d’Espanya, són exactament el mateix. Són la quinta columna que lluita contra Catalunya, fent veure que la defensen.

Si els catalans fóssim mínimament intel·ligents i una mica conseqüents, no donaríem ni un sol vot als partits espanyols, causants de la nostra ruïna. Per corroborar el que estem dient, us adjuntem alguns articles de la premsa catalana, que ho exemplifiquen. Votar als partits catalans, enforteix la Generalitat de Catalunya i les Institucions pròpies del País. Ens permet resistir en millors condicions les escomeses de les forces centrípetes i els atacs contra Catalunya. Ens situa en una millor situació per superar la crisi econòmica i poder eixugar els deutes heretats de la disbauxa. I per damunt de tot, serveix per avançar cap a la independència.

Els vots en blanc, nuls o l’abstenció, no serveixen per res, en tot cas per afeblir-nos. No escolteu als profetes de la desgràcia, ni als grupuscles que es creuen dipositaris de les essències pàtries, la puresa ideològica i la possessió de la veritat absoluta, que de penedits d’haver votat tripartit, els abocadors n’estan plens.

Per coherència i per Catalunya,

VOTEU PARTITS INEQUÍVOCAMENT CATALANS

Unió Catalanista de Sabadell

Construir la nostra llibertat

2011-09-26T11:42:00.000+02:00

Espanya és un Estat, per això aquells qui en defensen la seva continuïtat actuen per protegir-lo. Què hi ha d’estrany en aquest comportament?

Hem vist com el Tribunal Constitucional espanyol ha actuat en defensa de la unitat d’Espanya, negant l’existència de la nació catalana. Més recentment observem com el Tribunal Suprem espanyol actua també amb aquesta intencionalitat, dictant unes sentències d’evident contingut polític sobre el català a l’escola. Per la seva part els mitjans de comunicació espanyols s’han situat també a l’avantguarda de la defensa de la unitat de l’Estat.

El poder legislatiu, el poder executiu, el poder judicial i el quart poder que representa la premsa ja han entès perfectament que Catalunya camina amb pas ferm cap a la independència. Ara només sembla que d’això ens n’assabentem també els catalans.

Hem vist perfectament com la manifestació en contra de la sentència del TC sobre l’Estatut, tot i ser tan massiva, ha tingut la transcendència que se’n podia preveure: cap, res, ni s’han immutat. Calia fer-la? Sens dubte, però només amb manifestacions no anirem enlloc, a Madrid se’n foten de les nostres manifestacions i dels nostres escarafalls, el dia següent els diputats catalans a les Corts es posen a negociar els pressupostos de l’Estat i tot torna a l’ordre.

És per això que el nostre projecte, la independència de Catalunya, ha de tenir fonaments positius, no reactius, perquè només un projecte de país (i no de partit!) respon a les necessitats que ara situen Catalunya en una situació de no retorn en la seva història: o caminem cap a la llibertat o caminem directes a la desaparició com a poble. Independents o residuals? es pregunta el President Pujol, cal respondre malgrat l’obvietat!

No volem destruir, ni rebentar, ni fer mal a res ni a ningú, volem proclamar el nostre dret a existir com a catalans i catalanes i com a tal ostentar una organització sobirana que faci de nosaltres un poble normal en el món.

Raons per a que els centres educatius facin servir programari lliure

2011-09-17T17:25:00.002+02:00

L'accés al programari determina qui pot participar en la societat digital. Les llibertats d'utilitzar, estudiar, compartir i desenvolupar programari permeten a tothom participar en igualtat de condicions. Hi ha moltes raons per utilitzar programari lliure en qualsevol àmbit. Recollim aquí algunes que són particularment importants per als centres educatius:

Compartir: L'ús de programari lliure permet que els centres educatius ensenyin als alumnes, sumant-se així a tota una comunitat que comparteix coneixement.

Igualtat a la llar: Amb el programari lliure els professors poden proporcionar una còpia dels programes a cada estudiant. D'aquesta manera, els pares no han de prendre la decisió de gastar més i els nois de famílies amb menys recursos poden aprendre amb les mateixes eines que els altres alumnes.

Aprendre a programar: La possibilitat d'explorar i experimentar motiva els alumnes a aprendre més. El programari lliure permet a aquests alumnes entendre els ordinadors en profunditat.

Aprendre a usar el programari: El programari lliure permet que els alumnes aprenguin com funciona el programari i, com a conseqüència, s'assimilen idees subjacents a qualsevol tipus de programari. A partir d'aquí, ells estan preparats per adaptar-se a qualsevol entorn, una cosa que està considerada com una habilitat bàsica avui dia.

Aprendre en la llengua pròpia: Les aplicacions del programari lliure poden ser traduïdes a qualsevol idioma. D'aquesta manera, cada estudiant pot aprendre i centrar-se en qualsevol assignatura sense barreres culturals o lingüístiques.

Independència: Ensenyar als alumnes a confiar en programari propietari els fa dependents de les empreses de programari. Si els ensenyem a confiar en el programari lliure, els nois poden continuar fent servir aquest recurs quan siguin adults mentre ensenyen a altres compartint. Usar i ensenyar programari lliure fa a l'escola independent de les empreses de programari.

Retallar despesa en equips: El programari lliure no necessita d'equips molt potents i funciona amb la majoria dels ordinadors. Pot donar-li una nova utilitat a equips antics, fomentant així l'estalvi de diners i la conservació del medi ambient.

Oblidar els costos de les llicències: Sense despeses en llicències, els centres educatius estalvien diners i poden utilitzar-lo per formar els seus professors o per contractar assistència tècnica que faciliti el treball dels docents.

No preocupar-se per les llicències: Amb el programari lliure, no cal preocupar-se per la data de caducitat de la llicència d'un programa o el cost d'aquesta. El programari lliure és sempre lliure en tots els sentits. Tots els estudiants tenen accés a còpies absolutament legals.

Administrar amb facilitat: El programari lliure és estable, segur i fiable. La seguretat i les actualitzacions es len ràpidament. El manteniment és automàtic i per tant ens estalvia molt de temps.

Traduït al català de l’original en castellà “Razones para que los centros educativos usen el software libre” publicat a CEDEC.

Desobediència

2011-09-13T23:32:00.000+02:00

"- Si jo ordenés a un general que volés d'una flor a una altra com si fos una papallona, o que escrivís una tragèdia, o que es transformés en ocell marí, i el general no executés l'ordre rebuda, qui en tindria la culpa, ell o jo?
- Seríeu vós -va dir el petit príncep convençut.
- Exactament. A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir -va continuar el rei-. L'autoritat reposa, en primer lloc, sobre la raó. Si ordenes al teu poble que vagi a llançar-se a mar, farà la revolució. Jo tinc dret a exigir obediència perquè les meves ordres són raonables."
El petit príncep. Antoine de Saint-Exupéry

Si un jutge ordena a un poble que actuï en contra de la seva llengua i de la seva cultura, que renunciï que els seus fills coneguin la seva manera d'interpretar el món i que la gran majoria acati el resultat de la intolerància i el menyspreu d'una minoria cap a la seva cultura, i aquest poble no executa l'ordre rebuda, qui en té la culpa, el jutge o el poble català?

Maria Gas de Cid (Barcelona)
Diari Ara, dissabte 10 de setembre de 2011

Per un país de tots, l'escola en català

2011-09-08T00:08:00.006+02:00

Somescola.cat crida a la mobilització per al proper 12 de setembre

Tal com anunciava la coordinadora Somescola.cat en la reunió d’urgència d’aquest dilluns dia 5, la plataforma fa una crida a la mobilització per al proper 12 de setembre, dia d’inici del curs escolar.

Amb aquesta finalitat, Somescola.cat posa a partir d’avui a disposició dels centres educatius el cartell amb el lema ‘Per un país de tots, l’escola en català’, amb l’objectiu de refermar el suport de tots a l’escola catalana i al model de cohesió social que aquesta representa. El cartell es pot descarregar des d'aquí. Animem tothom a imprimir-lo i fer-lo córrer.

Somescola.cat també ha reforçat les accions empreses fins ara, com és la signatura per part dels ajuntaments catalans de la moció en favor de l’escola en català i l’adhesió de centres escolars, particulars i entitats al manifest de Somescola.cat, que ja supera les 21.000 adhesions.

Recordem que el proper dia 12 de setembre Somescola.cat ha convocat concentracions a les 19 h davant els ajuntaments de totes les viles i ciutats.

Campanya d'estelades als balcons de Terrassa

2011-08-30T23:08:00.001+02:00

La plataforma ciutadana Terrassa per la Independència - Assemblea Nacional Catalana, formada principalment per voluntaris que van participar en l’organització de la Consulta sobre la Independència a Terrassa (23-G), està promovent una penjada massiva d’estelades, o, en el seu defecte, de senyeres, als balcons i finestres de la ciutat amb motiu de la Marxa de Torxes del dia 4 de setembre i la Diada Nacional de Catalunya.

Possiblement molts i moltes de vosaltres desitgeu la independència de Catalunya, i potser fins i tot vau votar afirmativament el 23-G. No esteu disposats a fer alguna cosa més per avançar cap a aquest objectiu? Permetreu que haver votat quedi com un gest aïllat? Per començar, us convidem a participar en la penjada d’estelades entre el 4 i l’11 de setembre. Ara pot ser el moment de sortir de l’armari. Tenint en compte que, a Terrassa, 18.000 persones van votar SÍ a la Independència, per poc que ens hi posem segur que superem de llarg el nombre d’estelades de l’any passat.

Només disposem del correu electrònic, les xarxes socials i el boca-orella per tirar endavant aquesta acció. Us demanem que reenvieu aquest missatge al màxim de terrassencs, que en parleu...

Moltes gràcies.

Visca Catalunya lliure!

Terrassa per la Independència (TxI)

www.terrassaperlaindependencia.wordpress.com

www.assemblea.cat

Honorem Heribert Barrera, el President patriota

2011-08-28T01:01:00.002+02:00

Avui tota la nostra pàtria plora la mort d'un dels seus grans homes: el Molt Honorable N'Heribert Barrera i Costa (1917-2011), qui fou primer President del Parlament de Catalunya des de la fi de la dictadura franquista.

Participem del dolor per aquesta pèrdua i expressem el nostre condol a la família, als amics i a tots els ciutadans.

Cal recordar que Heribert Barrera va expressar públicament el seu acord amb la idea d'una candidatura transversal i unitària –que proclami la independència al Parlament de Catalunya– per mitjà d'un article publicat el 20 de maig de 2009 a l'Avui titulat Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero on mostrava el seu suport a l'article que el president de Reagrupament Independentista va publicar al mateix diari el 18 d'abril de 2009 titulat Patriotisme i dignitat.

Amb Barrera desapareix un patriota d'alta qualitat intel·lectual i humana i un lluitador infatigable per les llibertats que la nació catalana encara no ha recuperat. Fins als seus darrers dies el president Barrera ha continuat treballant per la nostra llibertat i la constitució d'un estat propi per a la nostra nació.

Descanseu en pau, President.

Nosaltres continuarem la vostra lluita.

El proper 9J sortim al carrer per Catalunya

2011-06-30T23:17:00.000+02:00

Els últims anys la societat civil Catalana ha sortit diverses vegades al carrer per reivindicar les diferents situacions que han afectat i que afecten encara les nostres llibertats com a poble.

Res no canvia, seguim sense poder decidir, i anem veient les conseqüències que això comporta per la nostra cultura, per la nostra manera de fer, per nosaltres, els catalans, que som tots aquells que treballem vivim i estimem aquest país.

Se’ns menysprea la cultura, no podem gestionar els nostres diners, que són el fruit del nostre treball i de la nostra consciència de societat constructiva, se’ns nega el dret a decidir, se’ns obliga a acatar les lleis d’un estat imposat que només té en compte allò que li convé sense mirar ni un moment el que ens convé a nosaltres, vivim una situació constant de submissió i no tenim eines per combatre-la.

Som un poble madur, pacífic i amb seny, tal i com hem sentit a dir tantes vegades, però ja som també un poble cansat, estem tips de no poder avançar, de no poder créixer, de no poder ser lliures i de no poder construir el nostre futur, d’haver de jugar les regles del joc d’un altre.

Tornarem a sortir al carrer per fer sentir la nostra veu, i ho farem com sempre, pacíficament, amb seny, però cada cop amb més força, amb la força de la gent que diu Prou!! I cada cop ho direm més alt fins que el nostre crit esdevingui realitat i no defallirem ocasió rere ocasió, any rere any fins que assolim l’objectiu que cada cop és l’objectiu de més persones. El respecte que mereixem i la nostra llibertat.

Com ens diu el Dr. Moisès Broggi:

PER CATALUNYA, NO PAREU!

Carta al President de la Generalitat de Catalunya

2011-06-17T18:23:00.001+02:00

Antoni Hortal i Martínez
Professor i Coordinador TIC de l’Institut de Terrassa
Rambla d’Ègara, 331
08224 Terrassa
toni@hortal.cat

Molt Honorable Senyor Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya
Palau de la Generalitat, plaça de Sant Jaume
Barcelona

Terrassa, 17 de juny de 2011

Molt Honorable Senyor Artur Mas

M’adreço a vós en tant que president de la Generalitat de Catalunya, perquè entenc que des d’aquesta posició de responsabilitat podeu treballar molt en benefici del país.
És, precisament, amb el desig d’aportar-hi el que estigui en les meves mans que avui m’adreço a vós com a professor i coordinador TIC d’un centre d’ensenyament públic. I és des de la condició de treballador de la Generalitat que vull compartir amb vós la meva inquietud per un aspecte que em sembla que s’està menystenint per part de l’Administració. M’explico:
Suposo que sou conscients que en un món ple d’intercanvis de tota mena cal instaurar un sistema d’estandardització que garanteixi que allò que s’ha fet en un lloc és d’aplicació en un altre, és així que neix l’Organització Internacional d’Estandardització, ISO [1]. És aquest organisme qui s’ocupa de regular com s’han de fer les coses seguint estàndards internacionals assumits per tothom; i aquests estàndards són d’aplicació a les coses més diverses, també als formats de documents ofimàtics, pels quals s’han adoptat els formats de documents oberts ODF (és l’estàndard ISO 26300, aprovat el 30 de novembre de 2006).

Probablement haureu sentit parlar del programari lliure, que, seguint la definició de la Free Software Foundation, és aquell que, a través de la seva llicència, atorga a l’usuari les anomenades quatre llibertats:

0. La llibertat d’executar el programa per a qualsevol propòsit;
1. La llibertat d’estudiar com funciona el programa i d’adaptar-lo a les pròpies necessitats;
2. La llibertat de distribuir-ne còpies;
3. La llibertat de millorar el programari i de publicar-ne les millores.

El programari lliure, que sí segueix els estàndards, permet que hi hagi empreses d’aquí que investiguin i desenvolupin programari atenent aquests estàndards que he esmentat.

Des del meu càrrec, en tant que educatiu, valoro per damunt de tot els beneficis ètics del programari lliure i dels sistemes GNU/Linux en particular i considero que són raons suficients per impulsar-ne l’ús; cosa que he dut a terme en la meva tasca docent per qüestions educatives i formatives, però no només. Tanmateix, sóc conscient que qui té la responsabilitat d’administrar el país pot estar més interessat en els beneficis econòmics que aquest recurs pot aportar a la societat, i que jo he pogut experimentar en la meva tasca docent.

A més a més, l’ús del programari lliure i dels formats oberts aporta altres aspectes molt positius, tant pel que fa a l’administració pública o privada com per a l’usuari individual: garanteix l’accés als documents en el futur, fins i tot si hom decideix canviar el programari amb què s’elaboren; permet canviar en qualsevol moment de proveïdors de programari o de serveis d’assistència tècnica, ja que no ens lliga a cap programari de propietat ni a cap format tancat de documents; dificulta els monopolis de facto i fomenta la lliure competència; permet adaptar el programari a les necessitats reals de l’usuari sense cap tipus d’impediment legal o tècnic.

Són moltes les administracions públiques d’arreu del món (Extremadura, Andalusia, Mèxic, Veneçuela, Brasil, Equador, Índia, Xina, Viena, Munic, Birmingham, França, Itàlia, Tirol del sud, Unió Europea) que ja han descobert aquests avantatges i van migrant progressivament cap al programari lliure, exercint, així, el seu paper de lideratge de la societat.

A casa nostra, en canvi, ha quedat reduït de forma testimonial a la Linkat, que, a més, no ha aprofitat la gran ocasió d’implantar-se que se li presentava amb el projecte eduCAT1x1. Entenc que aquest és un luxe que no ens podem permetre, ja que s’hi han dedicat molts esforços tècnics i econòmics per al seu desenvolupament, i paral·lelament s’estan pagant molts diners en llicències de programes propietaris que no fan sinó crear dependència d’una única empresa i per a una única plataforma (propietat de la mateixa empresa), sense aportar cap benefici afegit al programari lliure.

És aquest el tema que em preocupa, ja que en la meva tasca docent faig servir aquest tipus de documents, en format obert, seguint aquesta reglamentació, i atenent la normativa estatal [2] i les recomanacions del nostre Departament [3], però em trobo que des del propi Departament se’ns fa arribar molta documentació en formats no estàndards; que vol dir que els Departaments de la Generalitat no segueixen la normativa, cosa del tot denunciable, i que a més de la despesa econòmica que això representa, als ens i treballadors de la Generalitat que fan l’esforç d’adaptar-se a normatives i recomanacions i creuen en el futur del programari lliure, ens genera un seguit de contratemps que ara intentaré desglossar:

El fet que el programari privatiu no està fet seguint els estàndards ens provoca incompatibilitats, les quals només poden resoldre’s seguint-los, altrament entrem en una espiral que no ens podem permetre, ja que cada nova versió d’un programa presenta alguna incompatibilitat amb l’anterior que obliga a comprar la nova versió, suposant una despesa innecessària, tant de diners com de recursos humans i temporals per a l’adaptació dels sistemes informàtics a aquesta nova «realitat»; a més de suposar una despesa de temps no només dels tècnics sinó també dels usuaris per a adaptar-s’hi.

Aquesta actitud tampoc facilita la implantació al lloc de treball ni la difusió a les famílies, a les quals representaria un estalvi en l’adquisició de programari, doncs com sempre n’hi ha de detractors.

Aquest fet per si sol ja és maquiavèl·lic, i genera una despesa innecessària a l’Administració que pot evitar-se fàcilment seguint els estàndards, els quals garanteixen, entre altres coses, la compatibilitat de versions; a més, deslliura l’usuari d’un programa concret… i d’una plataforma concreta; encara més si, com en el cas que ens ocupa, són fets amb codi obert, és a dir, accessible, i per tant, estudiable, desenvolupable, modificable, adaptable, traduïble,… Aquest detall és d’importància cabdal per al país, ja que permet el seu desenvolupament científico-tecnològic, donat que el coneixement és lliure i no és propietat de cap empresa multinacional, la qual, en tenir la seu fora de Catalunya, no deixa cap pòsit al país. En permetre aquesta compatibilitat, i no haver d’estar contínuament comprant noves versions de programes suposa un gran estalvi econòmic, d’importància cabdal en aquests moments de crisi que sovint ens recordeu.

És en aquesta línia d’estalvi econòmic i de desenvolupament científic-tecnològic per al país que em permeto fer-vos un suggeriment que, des del meu punt de vista, permet resoldre-ho tot plegat:

Crec, doncs, que l’adopció i la implantació del programari lliure (i dels sistemes GNU/Linux en particular) per part de la Generalitat de Catalunya aportaria grans beneficis al nostre país, encara més importants en un moment de crisi com l’actual. Tenir un major control del que realment fan els programes dels nostres ordinadors; poder adaptar aquests programes a les necessitats reals de la nostra societat; garantir l’accés, ara i en el futur, a tota la documentació de l’administració pública en formats digitals; garantir la presència de la llengua catalana als nostres ordinadors sense dependre d’empreses estrangeres; reduir costos en llicències i manteniment; impulsar el sector informàtic català i molts altres avantatges, no són pas luxes ni capricis, sinó necessitats reals de la societat catalana: només la iniciativa del Govern de Catalunya hi pot fer front.

A més, en una època de restriccions econòmiques, segons que ens descriviu diàriament, seria un malbaratament de recursos no fer aquesta opció.

Senyor President, us proposo que, en l’àmbit de les administracions de Catalunya, lidereu la implantació dels sistemes lliures, del programari lliure i dels formats oberts. Valoro positivament el pas que heu fet en aquest sentit fent públiques certes dades [4], algunes d’elles en formats oberts [5], però em sembla un primer pas del tot insuficient de cara a garantir totalment la seguretat i la llibertat esmentades al llarg de tot l’escrit (per cert, volia aprofitar per dir-vos que si bé el format pdf com bé esmenteu és lliure, l’adreça que hi poseu com a referència apunta a un lector propietari, de manera que em permeto donar-vos-en una altra on podeu trobar-ne de lliures [6]).

Aprofito l’avinentesa per a saludar-vos ben atentament.

Antoni Hortal i Martínez
Professor i Coordinador TIC de l’Institut de Terrassa

[1] http://www.iso.org/iso/home.html
[2] http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-1331
[3] http://www.xtec.cat/guies/estandards/
[4] http://dadesobertes.gencat.cat/
[5] http://dadesobertes.gencat.cat/ca/formats.html
[6] http://pdfreaders.org/

Per què ningú ens defensa dels atacs dels espanyols????

2011-02-18T16:12:00.006+01:00

Últimament la ferum de la catalanofòbia que desprenen els espanyols es fa més evident en els mitjans de comunicació, constantment ens informen d’episodis de violència, d’irrespectuositat, de menyspreu i d’apologia espanyolista contra tot allò que fa olor de català.

Crec que faríem bé de cridar severament l’atenció als “venerables” dirigents del govern català davant la passivitat d’intervenció que mostren per defensar als seus ciutadans dels cruels atacs espanyolistes que es van succeint constantment .

Com sinó s’explica que un entrenador de bàsquet català pateixi una agressió física a Madrid per part d’uns fills de puta que impunement l’acusen d’independentista a crits de “catalufo o perroflauta”?

Com s’explica que “Pa negre” una pel·lícula catalana collonuda sigui condecorada amb uns premis cinematogràfics de forma merescuda i la caverna casposa la miri de reüll titllant-la de ser un “lobby catalanista i gay”?

Com s’explica que uns bastards encaputxats puguin assaltar una mesa de la consulta per la independència de Terrassa per robar una urna, agredir els que la custodiaven i finalment exposar-la en una web tan frescament ?

Com s’explica que l’entrenador del Girona, el Sr. Raül Agné hagi de renunciar a fer una roda de premsa perquè una sèrie de “gargotaires de pinzell” que s’autoanomenen periodistes li impedeixen parlar en català ?

Com s’explica que uns quants descerebrats amb cadira al Parlament català vulguin denunciar a la consellera d’ensenyament perquè no fa cas d’una sentència partidista que vol equiparar el castellà al català com a llengua vehicular a les escoles del nostre país ?

I així, narinan, narinan, d’una sèrie d’inacabables atacs que esquitxen i malfereixen els catalans i que el govern es tira a l’esquena sense plantar cara i exigir respecte i responsabilitats a qui calgui.

Ja n’ hi ha prou d’aquest color, collons !!!!

David Morgadas (18 febrer 2011)

Frases...

2011-01-03T13:13:00.003+01:00

"Si Catalunya fos un país independent, es trobaria entre els més pròspers del continent europeu"
Tony Judt (Postwar. A History of Europe since 1945)

"Els catalans som sovint imbècils, però no per això hem de deixar de ser catalans. El que hem de deixar de ser és imbècils"
Joan Solà

L'escola en CATALÀ, ara i sempre!

2010-12-26T17:54:00.002+01:00

Vota INDEPENDÈNCIA, vota REAGRUPAMENT

2010-11-26T00:29:00.006+01:00

El proper 28 de novembre els catalans podem dir al món que volem que Catalunya esdevingui un Estat pròsper i independent.

Les eleccions al Parlament de Catalunya són l'única oportunitat que té el nostre poble per a autodeterminar-se. Aprofita-les! El teu vot decideix entre autonomia o Estat propi.

Si vols que el nostre país gaudeixi d'un futur millor, de tots els nostres recursos econòmics, de més democràcia i d'una administració més eficient, fes de les properes eleccions el referèndum per la independència.

Reagrupament és l'opció seriosa i rigorosa per assolir aquest futur de llibertat.

Aquest és el nostre compromís amb Catalunya, ara només depèn de tu!

Vota INDEPENDÈNCIA
Vota REAGRUPAMENT

Joan Carretero i Grau
President

15 raons, o més, per a votar REAGRUPAMENT

2010-11-25T10:17:00.002+01:00

Just hores abans d’emetre el vot en unes eleccions que es presenten cabdals per a les aspiracions nacionals d’aquesta nació, sobren raons per decidir que ara toca Reagrupament, que ara cal entendre el què ens hi juguem aquesta vegada, que ara toca assumir l’oportunitat històrica que tindrem a les nostres mans d’avançar no només nacionalment, sinó en la construcció d’una democràcia de qualitat, de fer el país que ens mereixem.
Quan tothom sospesa les raons que l’empenyen a decidir el seu vot, us voldria apuntar quinze de les moltes raons que us han de fer decidir donar suport a Reagrupament:

1.- Perquè només amb la independència, només si som capaços de bastir un estat propi, podrem sobreviure com a nació i com a societat econòmicament viable i socialment justa. I la independència només depèn de nosaltres, d’aconseguir una majoria al Parlament que la proclami. Un acte sobirà que ha estat avalat pel Tribunal Internacional de Justícia.

2.- Perquè cap nació no pot sobreviure amb un espoli fiscal del 10% del seu PIB. Catalunya envia a Espanya 60 milions d’euros cada dia que no tornen. Amb això podríem fer 15 escoles al dia. Amb això podríem ser la quarta nació d’Europa en benestar social, per sota d’Holanda. Ens hem de resignar als barracots o a les cues a l’hospital mentre subvencionem els qui tenen autovies de franc?

3.- Perquè no podem creure’ns la mentida de propostes impossibles. Ni el federalisme, ni el concert econòmic, ni un referèndum són possibles sense el vist-i-plau espanyol, sense reformar-ne la Constitució. Si no han acceptat un estatutet retallat, com pretenem que acceptin el seu suïcidi econòmic? Només la Proclamació Unilateral d’Independència depèn exclusivament de nosaltres.

4.- Perquè el vot útil és Reagrupament. Res no ens faria recular més que una majoria absoluta i anestèsica de CiU. Encara pitjor un govern encapçalat pel PSC-PSOE. Nosaltres garantim la investidura de Mas però sense haver de renunciar a defensar la independència i la regeneració democràtica.

5.- Perquè només Reagrupament proposa un règim d’incompatibilitats sever per evitar aprofitar-se del càrrec, especialment un cop s’ha deixat.

6.- Perquè només Reagrupament demana saber el patrimoni a l’inici i al final de la legislatura.

7.- Perquè només Reagrupament proposa una llei electoral catalana amb llistes obertes en petites circumscripcions on el diputat hagi de defensar el vot davant els ciutadans i no davant l’aparell del partit.

8.- Perquè només Reagrupament aposta pel finançament transparent dels partits, la limitació de la despesa electoral que eviti deutes als bancs que després es cobren políticament.

9.- Perquè exigim la limitació dels mandats per evitar eternitzar-se en xarxes de clientelisme i el control de l’escandalosa acumulació de càrrecs.

10.- Perquè no ens hem de creure enquestes manipulades per desanimar el vot a Reagrupament. Som més dels que voldrien i hi serem!

11.- Perquè només Reagrupament proposa legislar en contra de col·locar amics, parents i saludats. Prou de nepotisme i clientelisme.

12.- Perquè Reagrupament ofereix posar la política en mans de professionals que volen fer política i no de polítics professionals que només busquen viure’n.

13.- Perquè un cop el Tribunal Constitucional ha declarat que l’única llengua obligatòria a Catalunya és el castellà, només un estat propi ens permetrà salvar el català.

14.- Perquè només Reagrupament té la credibilitat suficient per fer allò que predica. Qui pot creure’s la regeneració democràtica en mans de candidats que han estat diputats tota la vida sense queixar-se? Qui pot confiar en qui ara predica la independència quan fa dos dies votava al costat de Montilla?

15.- Perquè ens ho mereixem. Reagrupament ha estat explicant la regeneració democràtica i la proclamació de la independència des de fa més de dos anys. Reagrupament no ha canviat el discurs. Altres que l’han copiat ara fan veure que se’l creuen. No podem creure’ns conversions interessades d’última hora a l’independentisme, sobretot quan no diuen res de canviar les regles de joc d’aquesta democràcia malalta.

Ara sí, ara toca independència. Ara toca Reagrupament.

Jaume Claramunt (Ja no ens alimenten molles)

Vota Reagrupament

2010-11-14T00:41:00.002+01:00

El 28-N, tu tries: o autonomia o INDEPENDÈNCIA

2010-11-02T21:33:00.000+01:00

En el moment històric en què som ara ens toca triar, potser ja d’una manera definitiva, si el que volem per al nostre país és ser espanyols; és a dir, ser ja per sempre més una comunitat autònoma espanyola de règim comú, o si estem disposats a tenir un estat propi que pugui donar resposta als nostres reptes com a país.
Els catalans hem viscut alegrement d’il·lusions des de fa molts anys, però l’Estat espanyol s’ha encarregat de deixar-nos clar, en aquests últims mesos, que les nostres il·lusions –federalisme, concert econòmic, plurinacionalitat…- no seran mai possibles dins d’una Espanya cada dia més reforçada. En aquest sentit, el 28 de novembre serà un moment clau, en el qual els ciutadans d’aquest país podrem dir amb tota llibertat el que volem per a la nostra nació. Si aquell vespre el Parlament és ple de diputats autonomistes, això voldrà dir que ja ens està bé la situació d’espoli i humiliació a què ens tenen sotmesos. Si, en canvi, els independentistes som majoria, estarem en condicions d’esdevenir un poble lliure, un nou estat de la Unió Europea, en qüestió de poc temps.
De vegades sembla que els catalans estiguem afectats per una mena d’amnèsia col·lectiva. No fa gaire, el govern de la Generalitat i els partits que li donen suport ens volien convèncer que s’havia aconseguit el millor acord de finançament de la història. Ara, quan tan sols han passat uns mesos, la Generalitat ha d’emetre bons perquè està tècnicament en una situació de fallida. I tot això mentre es va generant un dèficit cada vegada més gran que, a la llarga, provocarà que els pocs recursos econòmics que som capaços de gestionar es destinin, gairebé exclusivament, a pagar aquest deute.
Un altre aspecte que demostra aquest nivell d’il·lusió en què hem viscut i que ara sembla que no vulguem reconèixer és el nombre rècord de tancament de fàbriques de “baix valor afegit”. Des de la Generalitat se’ns deia que això responia a un millor nivell de la nostra economia que no admetia ja treballs de baixa qualificació i sous reduïts; que nosaltres ja havíem entrat en l’etapa del R+D i que les fàbriques que necessitaven mà d’obra “poc qualificada” havien de marxar a països amb economies que nosaltres ja havíem superat. No fa gaire, però, el president de la Generalitat va haver d’anar a la Xina a suplicar que fàbriques d’aquesta mena –una cadena de muntatge de vehicles- tornessin a instal·lar-se a Catalunya en una demostració clara que el nostre nivell com a país està caient en picat.
Davant d’això, Reagrupament proposa un pla basat en tres receptes bàsiques que s’han resumit en l’eslògan “Independència, democràcia i treball”. D’una banda, la necessitat de la independència, ja que només amb un estat propi serem capaços de disposar de les eines necessàries per capgirar la situació i apostar per un sistema econòmic adequat al nostre teixit productiu. És vital, també, afrontar un procés de regeneració democràtica, amb accions legislatives que afavoreixin la transparència i el control de la gestió pública, la limitació de mandats, una llei electoral basada en circumscripcions petites, un règim dur d’incompatibilitats, una simplificació i racionalització de l’administració, una austeritat pressupostària i un llarg etcètera de mesures que ens donaran aquest plus de seriositat que ens permetrà anar pel món amb orgull. Finalment, cal recuperar l’exigència màxima en la feina ben feta, en els valors de l’esforç, l’excel·lència i la justa recompensa. Hem de treballar més i més bé, per poder ser un país millor i amb més qualitat de vida.
Ara per ara, però, el primer repte és entrar amb força al Parlament el 28 de novembre. O un Parlament autonomista o un d’independentista, o més Espanya o la llibertat, tu tries.

Joan Carretero - 28 octubre 2010

La visita del Papa a Catalunya

2010-10-31T17:09:00.003+01:00

L’Estat espanyol continua amb la seva folla obsessió de subjugar, assimilar i espoliar Catalunya. D’una forma sanguinària, com va perpetrar el criminal Franco, o de forma democràtica, com ho continua fent l’Estat borbònic.

Els partits espanyolistes s’han repartit la feina. El PSOE, des del govern espanyol, en nom de la solidaritat, ens espolia, ens empobreix, ens escanya amb infraestructures tercermundistes i ens discrimina en els serveis socials. Amb la complicitat evident del PP. En canvi, el PP, utilitzant els tribunals, les lleis, unes sentències espúries i en nom de la sagrada unitat d’Espanya, intenta dividir i ofegar la nostra llengua, marginar la nostra cultura i destruir la nostra identitat nacional. Amb la complicitat encoberta del PSOE i la col·laboració entusiasta i estúpida dels socialistes catalans.

Mutilat i tergiversat l’Estatut, burlada la transició i fracassat l’Estat de les autonomies, no ens queda altre camí que la INDEPENDÈNCIA. Hem de saber aprofitar qualsevol esdeveniment o circumstància per a preparar i fer possible aquest objectiu. Un element bàsic per a preparar la independència és enfortir els nostres signes d’identitat nacionals. La nostra identitat és percebuda i coneguda si la fem visible als demés. L’hem de donar a conèixer nosaltres, ja que ningú, ni cap ONG, ens ajudarà a fer-ho. Ans al contrari, el Govern espanyol i els partits colonialistes faran tot el possible per impedir-ho.

D'aquí a pocs dies, el Papa Benet XVI visitarà la capital de Catalunya, per beneir el Temple de la Sagrada Família de Barcelona. El món sencer estarà pendent d’aquesta visita i milions de persones seguiran l’esdeveniment per la premsa, la ràdio i la TV. És un esdeveniment històric important que ens permet donar a conèixer les nostres reivindicacions. Una forma de fer-ho, que només depèn de nosaltres, és mostrar al món, també al Papa, els nostres signes d’identitat nacionals i també el nostre civisme i educació. És nefast i aberrant que gent que forma part del govern tripartit facin campanya en contra d’aquesta visita. En canvi, és important i oportuna la iniciativa d’Òmnium Cultural de facilitar banderes als veïns per on ha de passar el Papa. Per la nostra part exhortem a tots els catalans que l’hi donin la benvinguda amb la bandera de Catalunya, la nacional o l’estelada, símbol de la lluita per la independència.

És una oportunitat única que no podem deixar perdre. És un gest molt simple, però d’una gran transcendència.

Llorenç Canyadell i Xapel·lí
President de la Unió Catalanista de Sabadell

Carta al president Obama

2010-10-06T18:31:00.001+02:00

Traducció al català de la carta de la ciutadana americana
establerta a Catalunya, Susan M. di Giacomo

Benvolgut President Obama,

Em dirigeixo a vostè no només en la seva qualitat de president dels
Estats Units, sinó també en la seva qualitat d'antic professor de dret
constitucional. M 'impressiona molt la seva visió d'aquest document,
expressada al seu llibre The Audacity of Hope, que contempla la
democràcia nord-americana, no com una casa a construir, sinó
com una conversa a mantenir. La constitució nord-americana, en
paraules seves, organitza la manera com debatem el nostre futur,
i implícit a la seva estructura s'hi troba un rebuig a la veritat absoluta,
la infal.libilitat de qualsevol idea o ideologia o teologia que obligaria
a futures generacions a seguir una única i inalterable via.

Em dirigeixo a vostè, doncs, perquè en el país on jo visc i treballo
hi ha hagut exactament aquest intent de tancar la conversa
al.legant que la casa ja està constitucionalment construïda i
parlar-ne més no és ni necessari ni legítim. En un estat europeu
formalment democràtic, un tribunal constitucional totalment
polititzat, quatre membres del qual tenen els mandats caducats,
inclosa la presidenta, ha trigat quatre anys a fer una sentència.
Ha utilitzat la constitució espanyola per esclafar les legítimes
aspiracions nacionals d'un poble i tancar, d ' una vegada per
sempre més, el procés d 'autogovern que s'esmenta al seu estatut
d 'autonomia aprovat tres cops : pel seu Parlament, pel parlament
de l'estat, i pel poble amb un referèndum, apel.lant a la indissoluble
unitat de l'estat.

Un atropellament de la democràcia. L 'estat en qüestió és l 'Estat
espanyol. El poble en qüestió i el país on visc i treballo és Catalunya.
Als Estats Units, quan la voluntat del poble no ha quedat reflectida
a la constitució, la constitució s 'ha modificat: 27 esmenes des de
l'any 1791.

Això que ha fet el Tribunal Constitucional espanyol és exactament
el contrari. Consideren que la constitució espanyola és intocable,
i n'han fet una interpretació tan restrictiva que la democràticament
expressada voluntat del poble català no hi té cabuda. Aquí no hi
ha ni debat ni conversa, sinó una involució democràtica.

Què és Catalunya? Vostè ja se 'n va fer alguna idea fa molts
anys quan va passar per Barcelona. Catalunya és una antiga
nació europea, amb una tradició de govern representatiu igual
d 'antic. El Parlament català i el document sobre el qual es
basa són d 'abans de la Magna Carta anglesa. Només Islàndia
té un parlament més antic. A l'Edat mitjana Catalunya era una
entitat política independent, i més endavant, la Confederació
Catalano-Aragonesa tenia un imperi mediterrani que arribava
fins a Grècia.
Al segle XV, el matrimoni de Ferran d ' Aragó i Isabel de Castella
va integrar Catalunya a les Espanyes, però Catalunya no va
perdre les seves institucions polítiques fins l'any 1714, per la
força de les armes. No les va recuperar fins més de 200 anys
més tard, amb l ' arribada de la II República espanyola, i les
va tornar a perdre al final de la Guerra Civil espanyola de
1936-39. Tot i aquesta història, Catalunya no ha perdut mai
el seu caràcter lingüísticament, culturalment, socialment,
i econòmicament diferenciat de la resta de l'Estat espanyol.
Amb la mort del General Franco i la seva dictadura l'any
1975, Catalunya va començar a recuperar les pròpies
institucions polítiques i competències d'autogovern derogades
pels feixistes victoriosos després de la Guerra Civil , i a
refer la seva narrativa nacional en llengua pròpia.

I per què m'ha d'afectar la sentència del Tribunal Constitucional,
si malgrat viure i treballar aquí conservo la nacionalitat
americana ? Perquè conec aquest país des que hi vaig
arribar per primer cop a les acaballes de la dictadura,
i vaig viure com a antropòloga el procés de resistència
cultural, sindical i política i l'inici del procés de reconstrucció
nacional catalana durant la transició a la democràcia.
Perquè amb el pas del temps m'he convertit en professora
d'una universitat catalana on hi faig classes, i escric articles
en català. I per tant, aquí tinc coses en joc. Moltes coses,
començant per la llengua en la qual ensenyo i escric,
reconeguda per l'Estatut català com a preferent i vehicular
d ' aprenentatge a l'ensenyament, i ara amenaçada per la
sentència del Tribunal Constitucional.

El dia 10 de juliol, més d'un milió de catalans (segons la Guàrdia
Urbana, 1.100.000, i segons els organitzadors de la manifestació
un milió i mig; la població total és de 7 milions i escaig) vam
omplir els carrers més cèntrics de Barcelona, la nostra capital,
per rebutjar aquesta sentència antidemocràtica i fer sentir la
nostra veu: "Som una nació. Nosaltres decidim !!". A la
manifestació va quedar palès que cada vegada més catalans
optarien per la plena sobirania, un procés pacífic i negociat de
separació de l'estat espanyol i establiment d'un nou estat
català dins del marc de la Unió Europea. La història de
Kosovo és diferent de la de Catalunya, però al dret internacional
no hi ha res que prohibeixi que els representants
democràticament elegits d'un poble declarin unilateralment la
independència.

No fa gaire, l'expresident Jimmy Carter va venir a Barcelona per
acceptar de mans del president de la Generalitat el Premi
Internacional Catalunya, en reconeixement de la seva defensa
de la pau, la democràcia i els drets humans. La visita va
coincidir de prop amb la sentència del Tribunal Constitucional,
que el president Carter va qualificar d'error, i va oferir d'enviar
observadors internacionals del Carter Center en cas d ' un
referèndum per la independència de Catalunya. Més de mig
milió de catalans ja han votat a favor de la independència
en consultes municipals no vinculants arreu del país.
D'aquestes consultes se'n faran més.

No li demano que intervingui en aquest procés. Només demano
que se n'informi, que s'interessi pel que està passant aquí,
que en parli amb els seus assessors i que comenci a establir
contactes amb el govern català que surti de les eleccions
de la tardor. Si en això el puc servir, només m'ho ha de
demanar. Catalunya necessita interlocutors i visibilitat
internacional.

Respectuosament,

Susan M. Di Giacomo

Reflexions sobre les nostres actituds lingüístiques amb els nouvinguts

2010-09-22T23:57:00.003+02:00

L'hora catalana

Reunió de veïns

Catalans anònims

Posar-ho difícil

Nen traductor

INDEPENDÈNCIA, ara sí, ara toca!

2010-09-09T09:12:00.003+02:00

Finalitat de l'espoli a Catalunya. El què ningú explica sobre l’espoli legal espanyol

2010-08-15T01:20:00.002+02:00

FINALITAT DE L'ESPOLI A CATALUNYA.

El què ningú explica sobre l’espoli legal espanyol.

Madrid vol ser la dècima regió econòmica del món amb 20 milions d’habitants i, per a aconseguir-ho, necessita que tota la península Ibèrica treballi per a Madrid. Aquest és el pla invariable que tant PSOE com PP porten en sistemàtica execució tot creant lleis que legalitzen totes les decisions governamentals que emprenen. L’objectiu és que Madrid sigui el centre de poder absolut, de coneixement avançat en totes les disciplines, econòmic, social i polític. En aquest marc, el Govern espanyol fa lleis que li permeten actuar impunement en les següents direccions:

· Aeroports: l’aeroport de Barajas és l’únic del món que s’ha remodelat amb el doble de sobredimensionament de la seva capacitat. Clarament això respon a l'expectativa que concentrarà tots els vols de la península, la resta han de passar per Barajas. Addicionalment s’han construït aeroports injustificables i en temps de crisi a ciutats petites.

Exemples: a Oviedo un aeroport completament nou (2009) amb tots els equipaments al 100% en funcionament i amb 4 vols diaris, accessos i serveis 100% nous també. A Ciudad Real un dels aeroports amb les pistes més llargues d’Europa, com anunciaven diversos mitjans europeus (juny 2010), amb 2 vols diaris, subvencionat per Caja Castilla, que va fer fallida i l’estat va rescatar amb els nostres diners, i a nosaltres no ens deixen ni gestionar el nostre aeroport del Prat. Aquest Juliol de 2010, addicionalment i en aquesta direcció, AENA ha anunciat que tot el registre postal aeri d’Espanya passarà per Barajas, malgrat que fins ara el de Barcelona anava directament a Barcelona i suposa un 40% del total de l’estat. La pèrdua contínua de vols internacionals directes de l’aeroport de Barcelona provoca directament la no instal·lació d’empreses grans a Catalunya i, per tant, la possibilitat de desenvolupar la xarxa de petites i mitjanes empreses i, així, amenaça directament els llocs de treball de la regió i la possibilitat de desenvolupament.

· Companyies Aèries: com a complement i per a rematar la centralitat total a Barajas, el pla que estan seguint és el següent: Vueling era catalana, Iberia va crear Click Air i la va situar a Barcelona per enfonsar-la fent-li competència directa des de casa en els mateixos vols i mateix segment de mercat, i ho va aconseguir amb la seva posició d’avantatge amb AENA. Ara Click Air i Vueling, que treballen per a Iberia, estan intentant enfonsar Spanair, que un grup d’empresaris van comprar per intentar aconseguir que el Prat no sigui tant esclau de Madrid. Click Air i Vueling no són catalanes, només tenen seu a Catalunya.

· Indústria Aeroespacial: Espanya inverteix discrecionalment 2.500 milions d'euros en projectes aeroespacials i de defensa europeus, en contrapartida Europa ha d’assignar determinats projectes a Espanya per un valor de certa importància. Aquest tipus d’indústria és considerat estratègic per tots els governs, entre altres raons perquè suposa treballar amb l'avantguarda tecnològica en moltes disciplines. A Espanya el 70% d’aquests projectes són assignats a empreses madrilenyes, 20% andaluses, 8% basques i 1% catalanes. No tenim cap opció ni mai la tindrem.

· Empreses d’energia: Enher era catalana fins que va ser comprada per inversionistes espanyols. La catalana Gas Natural va intentar recomprar-la, però va tenir una oposició política, econòmica i social anormal que van distorsionar tot el procés de compra que en un país normal hagués fructificat. Finalment ha estat a l'inrevés.

· Universitats: Barcelona té la major concentració de barracons escolars de la península mentre a Madrid no només estan creant universitats públiques noves sinó que estan rebent unes dotacions econòmiques tan importants que els permeten adquirir els equipaments més moderns i concentrar la major quantitat de beques d’arreu. La conseqüència immediata és que en pocs anys els millors estudiants i professors s’aniran concentrant a Madrid i cada vegada serà més justificable que tinguin més beques i més recursos. Els nostres estudiants, és a dir els nostres fills, no tindran cap possibilitat de competir amb els estudiants de Madrid, a no ser que hi vagin a estudiar, és a dir, que hi siguin admesos. En altres paraules: dependre d’ells. És vergonyós quan sempre havia estat Catalunya la referència del coneixement i amb la submissió a Madrid dels nostres polítics ja l’hem perdut en pocs anys.

· Carreteres: Madrid té 5 anells de circumval·lació de 5 carrils cada un, el primer d’ells gairebé soterrat. Els darrers 20 anys s’han fet 250 km d’autovia a Madrid i 15 km a Catalunya. Espanya està construint un dels projectes més importants d’Europa, que connectarà Sevilla amb Oviedo, anomenat l´”Autovia de la Plata”, una autovia amb totes les comoditats i serveis integrals. A Catalunya ni tan sols tenim les carreteres nacionals més importants desdoblades.

Juliol de 2010: el govern espanyol acaba d’anunciar retallades a tot l’estat i la comunitat més afectada és, com sempre, la nostra. El trist Govern de la Generalitat ha demanat, sisplau, que al menys no sigui tant escandalós i a Madrid encara estan rient, de la Generalitat, i perquè ells a Madrid ja tenen totes les seves infraestructures necessàries i futuribles ben acabades. La retallada a Catalunya és especialment indecent perquè l’estat no havia previst partides addicionals amb l'Estatut que suposadament corregia el deute històric, en estar desmantellat. A més a més retallen les obres en construcció. Mentre, a Madrid han invertit per moure uns metres l’estàtua de Colom. Aquest bloqueig novament posa moltes dificultats a les empreses que volen desenvolupar-se a Catalunya que, a més, han de pagar peatges i no ho han de fer les que estan a Espanya.

· Tren: Renfe ha donat deliberadament totes les inversions en manteniment de la xarxa catalana, tots hem patit les conseqüències. El traspàs de Rodalies, tan anunciat pels poca-solta polítics catalans, és només de les estacions i de la gestió, però en absolut del control. La dotació pressupostària també és insuficient i es barreja quan interessa amb els diners que l’estat inverteix a Catalunya.

· AVE: respon perfectament al concepte de xarxa radial central. Òbviament el bitllet BCN-Madrid és el més car (€/km) de tota la península. Ni Renfe ni el govern espanyol no tenen en projecte l’eix del mediterrani, tan obvi per a la nostra economia. El darrer luxe madrileny és anar a menjar entre setmana i en horari laboral el “cochinillo” a Salamanca per 20 € que costa el bitllet i tornar a la capital per la tarda tot fent la “siesta”. L’altre luxe madrileny és l´AVE per a anar a esquiar a Baqueira: els deixa a Osca en 2 hores.

· Corredor de la Mediterrània: la Unió Europea vol que el futur eix de comunicacions de mercaderies passi per Barcelona, València i acabi a Sevilla, amb un ramal a Madrid des de València o Barcelona. Aquest tema és clau per a Catalunya, el seu port i la seva petita i mitjana indústria, i ens situa centralment a Europa. Malgrat tot, Madrid vol que l’eix passi pel centre i d’allà fer un ramal al port de València.

El govern espanyol vol fer l’enllaç amb Europa pel nord o fent un túnel gegant pels Pirineus a l’Aragó. No només ho vol sinó que molt recentment ja ha invertit 1.300 milions d'euros en expropiacions de terrenys, estudis i informes. Ho ha aprovat el govern espanyols amb els vots a favor del PSOE i del PP. On eren els 25 diputats del PSC que ens havien de defensar?

· Port de Barcelona: un esclau de Madrid vs València. Es potencia descaradament el port de València per tal de restar competitivitat al de Barcelona. L’última drassana de Barcelona ha estat traslladada al port de València.

· Indústria de l'automoció: Nissan Fasa. L’estat està potenciant i afavorint de forma descarada les fabriques d’automoció instal·lades fora de Catalunya. Tots els nous projectes d’inversió de les cases matrius dels fabricants intenten portar-los a les plantes de producció no catalanes.

· Model industrial espanyol: Espanya aposta per les grans empreses de construcció, la gran banca, el mercat de Sud Amèrica, les grans multinacionals. Mentre que a Catalunya li interessa la seva petita i mitjana empresa, el nostre model dels autònoms no interessa a cap govern espanyol. Són dos models oposats.

· Funcionariat: els percentatges de funcionaris a Espanya són extraordinaris en comparació a Catalunya (8%): Extremadura 28%, Andalusia 20%,… aquests són bona part del vot captiu però també un estil de vida per a molta gent, que veu la vida resolta entrant en una administració i plegar cada dia a les 3 de la tarda, després d’haver esmorzat durant una hora i tenir un reguitzell de prestacions addicionals. Aquesta improductivitat l’estem pagant en bona part nosaltres.

· Concentració de multinacionals de Barcelona a Madrid.

· Banca: intent per enfonsar el Banc de Sabadell. Llei de caixes d’estalvi contrària a les caixes catalanes.

· Esports: Fórmula 1. No han parat fins a prendre’ns-la i emportar-se- la a València, sense cap tradició automobilística, només per un arranjament polític.

· Moda: no han parat fins a prendre’ns el saló Gaudí vs Cibeles. La guerra de fires té l’objectiu clar de deixar Barcelona sense cap Saló Ferial important.

· Patrimoni cultural de la Corona d’Aragó: les peces més importants han estat robades i emportades al Prado. La resta està a un edifici de Barcelona que és propietat de l’estat. Fins i tot ens han près el nostre patrimoni antic.

· Arxiu de Salamanca: encara hi ha més del 30% dels nostres documents a Salamanca.

· Capitalitat de Madrid: per si encara no n’hi hagués prou, el govern espanyol ha aprovat una llei que li permet assignar discrecionalment mots milions d'euros anuals a Madrid pel sol fet de ser capital.

Addicionalment, el boicot que fa molta població i empreses espanyoles al productes catalans, pel sol fet de ser-ne, és evident, i ha obligat a molts empresaris catalans a cercar mercats a altres països. I ho han aconseguit, per tant la suposada dependència del mercat espanyol està disminuint. A més a més, és prou conegut l’odi, mitjançant mentides i/o informacions esbiaixades i que estan fomentant tots els mitjans de comunicació afins al PP en contra nostra, amb la complicitat i beneplàcit dels afins al PSOE. Espanya només ens compra el que no pot comprar a ningú més. No hi ha cap altre país al món on això passi: un país fent boicot als productes d’una de les seves “regions” per tal d’enfonsar-la econòmicament.

Internament també tenim problemes. Aquest tipus de documentació i informació ha estat vetada de ser publicada a Catalunya Ràdio, en mans del PSC-PSOE, que encara defensa la possibilitat de sostenir Catalunya dintre d’Espanya, una veritable estafa per a nosaltres i un benefici per a alguns polítics que no estan al servei de la nostra nació. Per això l’hem imprès i l’estem difonent obertament. Veient la conxorxa general en contra nostra, estem segurs que hi ha moltes altres àrees que desconeixem i també ens estan robant des de Madrid. La Constitució Espanyola equival a la perpetuïtat d’aquest model, ni PP ni PSOE-PSC tenen cap interès en canviar-la. Els partits catalans que li donen suport son còmplices de l'espoli i la davallada econòmica.

Qui finança aquest pla de desenvolupament de Madrid?: els ciutadans de Catalunya. L’estat espanyol ens pren més del 10% del PIB, més de 22.000 milions d’euros cada any. Aquesta és la balança fiscal negativa per a Catalunya, aquest és l’espoli espanyol: 60 milions d'euros cada dia, 3.000 euros/any per cada habitant de Catalunya. Catalunya ha iniciat la seva davallada i cada vegada s’enfonsa més ràpidament i té menys possibilitats de sortir-ne. Per això cal marxar d’Espanya tan aviat com sigui possible.

Extret d'un PDF anònim

Espanya, un mal negoci!

2010-08-14T09:18:00.003+02:00

L'augment de l'independentisme a Catalunya no és casual ni tampoc respon a una sèrie de circumstàncies difícils d'explicar.

Mentre l'independentisme català de principis dels 80 i dels 90, malgrat ser portador de l'actual flama, responia en molts casos a qüestions identitàries, que en alguns casos impossibilitava una major aglutinació; podem dir que a dia d'avui es pot constatar que l'independentisme català del segle XXI és transversal, plural, cívic i, sobre tot, democràtic, per això no deixa d'augmentar. L'independentisme català creix perquè les raons per a apostar per un nou estat són moltes i molt diverses; la qüestió econòmica, la supervivència cultural, l'aprofundiment a nivell democràtic, el dret inalienable que tenen els pobles a decidir el seu futur, les qüestions històriques, els greuges comparatius amb Espanya, la voluntat de viure millor, etc.

Per això el ventall de raons són nombroses i perquè l'actitud de l'estat espanyol cap a Catalunya no ha fet res més que contribuir i augmentar la desafecció dels catalans cap a l'Espanya monolingüe i centralista. Per contra, l'espanyolisme o unionisme a Catalunya només respon a dia d'avui a pures raons identitàries, però més enllà d'aquestes raons no s'exposa cap argument que justifiqui l'actual dependència de Catalunya amb Espanya. I aquí, malgrat que el discurs economista no entusiasmi a certs col·lectius independentistes, és on podem teixir complicitat amb certs sectors de la societat catalana que fins ara no mostraven massa simpaties cap a l'independentisme. Al final, no només la situació cultural mostra l'esperit colonialista d'Espanya amb Catalunya, l'aspecte econòmic diria que és on actualment es visualitza de manera clara i rotunda la política colonial que fomenta l'Espanya constitucional respecte a Catalunya.

Perquè si deixem les raons identitàries a un costat i ens centrem en el dia a dia, qui pot defensar l'espoli que patim tots els catalans, independentment de si se senten espanyols o catalans?

Qui pot defensar per raons identitàries que Espanya robi a Catalunya 60 milions d'euros al dia a partir del dèficit fiscal?

Qui pot defensar que els estudiants catalans rebin només el 5% de totes les beques de l'estat i els estudiantes de Madrid rebin el 58%?

Qui no voldria veure augmentada per simples qüestions identitàries la renda per càpita anual dels catalans en uns 2.400€ l'any si tinguéssim seguretat social pròpia?

Qui pot defensar que el Ministerio de Cultura faci una despesa anual per cada espanyol de 47€ i per cada català només de 5€?

Qui voldria viatjar per pures qüestions identitàries amb el 40% dels trens construïts per l'estat durant la dècada dels 70 que es van considerar obsolets i que encara circulen per Catalunya, mentre que Madrid només té el 4%?

Qui no voldria veure el seu país 7 vegades més ric com va dir el Premi Nobel d'Economia Aplicada a la UB el passat mes de maig?

Qui pot defensar per causes identitàries que 1 de cada 3 anys el Ministerio de Fomento no inverteixi res de res a Catalunya?

Qui vol, malgrat ser català i sentir-se espanyol, que cada any ens robin 20.000.000.000 d'euros (11% del PIB), sent així la regió del món que pateix més dèficit per part del seu govern? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa això?

Com a resident a Catalunya, qui pot tolerar, per qüestions identitàries, que per cada 12,7 milions d'euros que s'inverteixen en medi ambient a l'aeroport del Prat, s'inverteixin 300 milions al de Barajas?

Per molt espanyolista que un sigui a Catalunya, es pot defensar que entre 1985 i 2005 només s'hagin construït a Catalunya 20km d'autovies mentre que a Madrid s'hagin fet prop de 900 en idèntic període?

Per motius identitaris, es pot acceptar i no protestar quan a Catalunya només s'inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual malgrat aportar el 22% del mateix PIB espanyol?

Realment les raons identitàries compensen el greuge que hem patit per exemple amb l'AVE? A Catalunya, per l'AVE el govern espanyol va invertir 316€ per català, però en el mateix any va invertir 1.198€ per andalús, 894€ per madrileny, 574€ per aragonès i 407€ per castellano-manxec.

Justifica el sentiment d'identitat pagar peatges i més peatges?

Cal ser estúpid per a defensar la dependència de Catalunya amb Espanya quan nosaltres els catalans, independentment de si ens sentim espanyols o catalans, si anem amb "la roja" o no, estem perdent l'oportunitat de viure millor. Estem perdent l'oportunitat de donar un futur millor als nostres fills per una qüestió identitària i si un es para a pensar fredament arriba a la conclusió que ningú no podria arribar a tolerar per una qüestió identitària tal contradicció. Aquells que són tan identitaris acceptarien patir un greuge al revés?

Espanya és un mal negoci a nivell cultural però sobre tot a nivell econòmic, i ho és perquè tractar a Catalunya com una colònia forma part del seu leitmotiv nacional.

Traduït al català de l'original en castellà de David García | 03/08/2010 a La Vanguardia

Adéu, Espanya...

2010-08-07T00:25:00.002+02:00

Escolta Espanya, hem arribat al final de camí.
Vull separar-me.
No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem, però això nostre no té futur.
Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m'explota.
No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació,
però tu m'has tingut sempre com una propietat.

T'he servit i has presumit de mi.
M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi.
És ben trist, després del que jo he fet perquè anéssim millor.

Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho.
Per exemple la teva preciosa llengua castellana.
Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.

Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu.
Conec bé les teves estratègies.
Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem.
Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc.

Te n'adones?
Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu.
Em sap greu.

Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills.
Tinc clar que t'hauré de passar una pensió.
Cap problema.

Parlem-ne i fem números.
Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu.
Amb la generositat que t'he demostrat sempre.
Que absurd!

Podria fer-te retrets.
Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera.
Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu.

Si pot ser, civilitzadament.
Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però ja no és problema meu.
Què faràs?

Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots.
Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes.
No et dic aquella frase que tant t'agrada, que s'atribueix a la mare de l'últim rei musulmà de Granada: llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre, perquè a més de masclista, deu ser falsa.

Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te.

Que tinguis sort!
Adéu, Espanya!

Autor anònim

Hi som i t'hi esperem!

2010-07-15T21:44:00.006+02:00

Podem viure en català?

2010-07-11T00:12:00.003+02:00

Recupero i actualitzo una entrada de fa un parell d'anys:

Quan ens fan i ens fem la pregunta: què podem fer pel català? ens vénen al cap tota una sèrie d’heroïcitats i coses transcendentals que sovint esperem inconscientment que facin els altres. És clar que s’han de fer coses importants, i tant! però a mi em sembla que el primer que cal és fer un petit examen de consciència i veure si abans estem disposats a fer tot allò que està al nostre abast, tot allò que és fàcil i relativament econòmic. Ja n’hi ha prou de dir: això no és important, la realitat del país és la que és.
Comencem per les coses de cada dia, les coses que només depenen del nostre esforç i sobretot del nostre interès. Ser capaços de fer tot allò que representa la normalitat del país és un pas importantíssim per a demostrar a tothom que volem viure en català. Per exemple:

· Ens hem canviat el nom en català? només cal anar al registre i demanar-ho. I a continuació renovar el carnet d'identitat amb el nom correcte.

· Tenim l’ordinador en català? És una cosa ben fàcil, però fa mandra, oi? No sabeu el gust que dóna veure retalla i enganxa en comptes de “corta y pega”.

· Tenim la nostra adreça electrònica amb el domini .CAT? no és tan difícil trobar una entitat que ens el proporcioni. Si no, es pot tenir un domini propi, encara que això no és de franc. És un dels pocs reconeixements internacionals que tenim. (Jo tinc registrats 10 dominis .cat)

· Tenim el contestador del telèfon en català? I el del mòbil? només cal demanar-ho i sovint només anar seguint els passos que et va dient el propi telèfon. La gent jove bé que té temps de posar-se una música nova cada setmana i nosaltres enviem missatges escrits que ens prenen una gran quantitat de temps perquè no som tan àgils.

· Tenim el GPS en català? les botigues sovint fan creure que no n’hi ha, però hi ha el Tom Tom o el Garmin i segur que d’altres. Ha de ser ben pesat anar sentint: "gire a la izquierda, gire a la derecha" en comptes de "gira a l'esquerra, gira a la dreta".

· Tenim la bústia en català? això només depèn de nosaltres. Agafar una tarja i posar-la-hi.

· Exigim les factures en català de l’aigua, del gas i de l’electricitat i el telèfon? això tampoc costa gens, nosaltres som els clients i ho podem exigir.

· Demanem les escriptures notarials en català? els notaris tenen l’obligació de fer-ho.

I per ser conseqüents amb nosaltres mateixos encara us diré:
· Ens dirigim a tothom en català? I hi responem? sembla fàcil però no ho fem. Tenim mal entès el respecte cap al nou vingut i parlar-li en castellà és més aviat un greuge que li fem. És com si li diguéssim tu no ens entens, no ets dels nostres. També és veritat que quan ens parlen català no cal que els donem les gràcies. És el que toca fer.

· Demanem la carta en català al restaurant? Cada vegada la donen més en castellà i això és perquè no l’exigim.

· I comprem els nostres productes? els que etiqueten en català? els de casa nostra? castiguem els qui s’anuncien a TV3 en castellà sense respectar els altres que fan l’esforç de fer-ho en català? han de notar que a nosaltres ens agrada. Ho han de saber.

· Comprem als supermercats que tenen marca pròpia en català? cal recompensar l’esforç que fan i la deferència cap a nosaltres.

· Exigim els catàlegs en català? cada vegada són més escassos perquè molta gent diu "m’és igual", i això no pot ser. Cada vegada costa més tenir el catàleg en català a les grans superfícies, als museus, a les botigues sempre diuen que s’han acabat. Tant de bo!!

· Busqueu els DVD que tinguin pista en català? això no us diré que sigui fàcil, però en alguns casos és possible i s’ha de demanar, s’ha d’empipar el dependent de la botiga.

· Aneu a veure les pel·lícules al cinema en versió doblada al català? a vegades ens hem de desplaçar a una altra població, però si ens conformem a veure-les sempre en castellà sempre diran que en català no tenen audiència.

· Ens subscrivim als diaris i revistes en català? no puc dir que això sigui de franc però almenys ho podem fer amb alguns. El més trist són els diaris gratuïts que en català només hi ha el títol (QUÈ, a dins tot en castellà i a més amb una òptica completament espanyolista). No tan sols és la llengua sinó l’esperit.

· Fem cursets de reciclatge en català? per què tothom té temps de fer anglès, Pilates i la dansa del ventre i ningú troba el moment de fer un curs de conversa o de qualsevol cosa en català? potser s’haurien de donar més facilitats, però el cas és que no ho fem.

· Fem de voluntaris per la llengua? no sabeu com n’és d’agraïda aquesta feina.
I no parlem de les trucades per telèfon en les que exigir el català és tota una heroïcitat, però aquí sí que s’ha de ser contundent. Nosaltres som els clients una vegada més.
Tot plegat és senzill tot i que pot ser cansat, però cal pensar-hi, estar alerta, i anar-ho fent a poc a poc. Hem de fer patent que som catalans i volem viure en català.

Autora del text original: Montserrat Guardiet Cruïlla de Debat- Penya de l’Ateneu Barcelonès

I després de la manifestació del 10J, què?

2010-07-10T23:48:00.004+02:00

Avui ha sigut un gran dia: més d'un milió de persones, catalanes i d'altres indrets del món, ens hem manifestat a Barcelona amb el lema "Som una NACIÓ. Nosaltres DECIDIM".
Ha estat la resposta del poble català a la sentència vergonyosa, indignant, humiliant... d'un tribunal espanyol que, mogut per interessos polítics, ha esmenat el que el poble de Catalunya va aprovar democràticament en referèndum (encara que molts no estéssim d'acord, però així ho va voler la majoria que el va votar, i s'ha de respectar).
I la meva sensació, després d'estar més de 3 hores a la manifestació, és que la majoria dels que hi érem NO demanàvem que ens respectessin l'estatut (de fet, ja no el volem, aquest ni cap altre estatut; com diu el Víctor Alexandre, els estatuts són per a les comunitats de veïns!), sinó que demanàvem simplement la INDEPENDÈNCIA.
I és per aquesta fita que hem de començar a treballar a partir d'avui mateix. I creieu-me que és molt senzill: només ens cal tenir un mínim de 68 diputats al Parlament de Catalunya que estiguin disposats a proclamar unilateralment la INDEPENDÈNCIA de Catalunya l'endemà de la constitució del Parlament.
La LLIBERTAT no te la donen, te la prens tu!
I en el món que vivim, la decisió democràtica d'un Parlament d'un país democràtic s'ha de respectar.
Ni consultes populars (amb tots els respectes als organitzadors) ni referèndums que l'actual status quo NO ens permet dur a terme: proclamació unilateral de la INDEPENDÈNCIA per part del Parlament de Catalunya, elegit democràticament en unes eleccions democràtiques.

Per a aconseguir aquests 68 diputats cal conformar una candidatura electoral transversal que uneixi momentàniament tot l'espectre independentista català (tan fragmentat i enfrontat entre si) i desar per a l'endemà de la proclamació de la INDEPENDÈNCIA les pugnes partidistes. Serà llavors quan es dissoldrà aquesta candidatura i cada partit o associació es podrà presentar, ara sí, per separat, i si volen, a les primeres eleccions de l'Estat Lliure de Catalunya.

I de moment què podem anar fent? Us ho explico a la següent entrada del bloc...

Som una NACIÓ. Nosaltres DECIDIM

El beneficis de la INDEPENDÈNCIA (segons el CCN)

2010-07-10T23:41:00.005+02:00

Rendes immediates de la independència

A què destinarem els 22.000 milions que ja no ens espoliaran:

2.700 milions d’EUR en Competències d'Estat

(1.000 milions en Contribució a la Unió Europea, 200 milions en Ambaixades i 1.500 milions per a Imprevistos, el "roc a la faixa")

2.600 milions d’EUR en Noves infraestructures

(Ports, aeroports, trens, metros, carreteres, escoles, universitats, centres d’investigació, plataformes logístiques,...)

8.200 milions d’EUR en Reduir impostos

(l'Impost de Societats al 20%, l’IRPF, en els seus diferents trams, del 24% al 15%, del 28% al 20%, del 37% al 28% i del 43% al 35%)

2.100 milions d’EUR en Polítiques socials

(Salut, educació, beques, més hospitals, Centres d'Assistència Primària, metges, R+D+i, ajudes per a la dependència, centres de dia, llars de jubilats, ...)

6.400 milions d’EUR en Pensions

(Increment de les pensions en un 10%; Constitució d’un Fons Català de Reserva de Pensions -el 1% del PIB per llei-; Reducció de cotitzacions, empresa i treballador, a la Seguretat Social del 10%)

Proposta per als Pensionistes

Amb 7 anys de fons generem les pensions d’un any

Amb l’Estat propi podrem:

1. Millorar les pensions el 10% “La Paga de la Independència”

2. Incrementar les pensions de les vídues un 25%

3. Nodrir un fons de reserva del 1% del PIB per cobrir les pensions futures

Compte d’Explotació Català

26% d’increment dels beneficis de les empreses catalanes

El Compte d’Explotació Català és un exercici -simulació- de com milloraria el Benefici Net d’una empresa catalana PIME promig, si tinguéssim un Estat Català i apliquéssim dues de les condicions de la nostra proposta:

1. Reduir l’impost de societats fins al 20%

2. Reduir un 10% les cotitzacions socials

L’estudi descansa en una mostra de 81.000 empreses amb un promig de 11,5 treballadors.

Amb això, el que passaria és que els beneficis de les empreses catalanes incrementarien un 26%.

La Nòmina Catalana

Per a conèixer el que costa pertànyer a Espanya

La Nòmina Catalana és una manera de mesurar el dèficit fiscal, que pot entendre tothom. És una simulació que permet veure quina nòmina tindria cada assalariat català, si no fos pel dèficit fiscal que patim pel fet de ser catalans.

La Nòmina Catalana simula quin podria ser el salari net de qualsevol treballador, basant-se en el supòsit d’imaginar que ja fóssim un Estat i tot el dèficit que patim, enlloc de donar-lo sense retorn a Espanya, l'utilitzéssim per reduir tots els impostos equitativament, a excepció de l'IVA, ja que existeix a tot Europa amb valors similars als que tenim nosaltres.

El resultat d'aquesta simulació poden calcular-lo entrant a la web www.ccn.cat i a l'apartat de Nòmina Catalana introduir-hi les dades bàsiques de la seva nòmina actual.

Es trobaran que en funció de quin sigui avui el seu salari, podria disposar de fins a un 25% més de salari net.

10 de juliol: Som una NACIÓ, nosaltres decidim

2010-07-03T23:43:00.002+02:00

Catalunya al Mundial de Brasil 2014

2010-05-31T00:16:00.003+02:00

Els legisladors i els polítics són com una tortuga al capdamunt d'un fanal

2010-05-22T00:05:00.003+02:00

Un jove s'asseu en un banc ... al costat hi ha un senyor més gran i, amb tota naturalitat, comencen a conversar sobre el país, el govern i finalment sobre els polítics, els legisladors...

El senyor li diu al jove: - ¿Saps? Els legisladors i els polítics són com una tortuga al capdamunt d'un fanal.

Després d'un breu silenci, el jove respon: - No entenc l'analogia... Què significa això, senyor?

Aleshores, el senyor li explica: - Si vas caminant pel carrer i veus una tortuga dalt d'un fanal pal fent equilibris, què penses?

Veient la cara d'incomprensió del jove, el senyor continua la seva explicació:

- Primer: No entens com hi ha pujat.

- Segon: No pots creure que s'hi pugui mantenir.

- Tercer: Estàs convençut que no hi ha pogut pujar soleta.

- Quart: Penses que no hi hauria de ser.

- Cinquè: Estàs segur que no farà res de profit fins que la facis baixar.

Per tant, l'únic sensat és ajudar-la a baixar.

A LES PROPERES ELECCIONS DEL 2010, 2011 i 2012...

Fem-ho BÉ, mirem que CAP ANIMAL no s'enfili a cap fanal.

Impulsa el Referèndum Nacional sobre la Independència

2010-05-13T21:40:00.006+02:00

http://referendumindependencia.cat/ip/

Manifest del 8 de maig de 2010 a la seu de l'ONU a Ginebra

2010-05-08T23:57:00.001+02:00

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.

D’aleshores ençà la nació catalana ha patit moments dolorosos, guerra, dictadura i repressió. Al 1978 una constitució elaborada sota l’atenta mirada dels poders fàctics tampoc va permetre la nostra recuperació nacional. Alguns van veure un miratge, la possibilitat d’una relació bilateral, una confederació de nacions a mig termini com l’existent abans del segle XVIII. Falses il·lusions la crua realitat s’ha imposat al llarg d’aquests més de trenta anys. Els nostres drets no seran mai reconeguts a Espanya.

Avui catalans i catalanes, vinguts de terres catalanes i d’altres indrets d’Europa, som aquí per reivindicar de forma simbòlica davant del Consell de Drets Humans de Nacions Unides, el que ja vam fer dimecres de forma oficial, l’exercici del nostre inalienable dret d’autodeterminació. Durant els darrers mesos, sense el suport de cap administració, sense recursos, gairebé mig milió de catalans, en seguiran més, han expressat ja al Principat el seu desig que esdevinguem un estat independent i sobirà integrat al si de la Unió Europea. I igualment volem disposar d’un seient de ple dret al si de l’Organització de Nacions Unides.

Els catalans i catalanes estem farts de viure en un estat que no respecta els nostres drets. I en el cas del Principat, a hores d’ara està en discussió si la sobirania dels afers que ens afecten resideix en el conjunt dels ciutadans de l’actual Estat espanyol o bé rau en els catalans i catalanes.

La posició de l’Estat espanyol, expressada pel Tribunal Constitucional, en declarar-se competent per jutjar allò que afecta Catalunya ens ho ha deixat molt clar. Dins l’Estat espanyol la nació catalana no pot ser altra cosa que un conjunt de regions sense capacitat de decisió política. Mai com ara les coses han estat tan clares.

Nosaltres, uns convençuts de sempre, altres desenganyats, no creiem en cap estatut ni en cap pacte amb l’Estat espanyol perquè aspirem a tenir una Constitució catalana i, per això, esperem que quan abans millor els tribunals espanyols ens declarin regió sense dret a cap bilateralitat perquè d’aquesta manera acabarà aquesta patètica comèdia i es posarà en evidència que tots aquells que encara defensen l’encaix de la nació catalana dins de la gàbia espanyola i ens volen fer creure que això és possible, menteixen. Avui només els ximples poden creure que una nació catalana, exercint els seus drets històrics, té cabuda a l’Estat espanyol.

Des d’aquí, davant de la seu de les Nacions Unides a Ginebra volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic. Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret. Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar.

No volem cap Govern que no es comprometi amb la independència de la nostra nació. Volem que els nostres representants parlamentaris siguin de debò nacionalistes, és a dir compromesos amb aconseguir un Estat propi.

No volem candidats a les properes eleccions que no diguin amb claredat que si arriben al Govern promouran la declaració d’independència per tal que assolim ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Aquí i ara nosaltres ens comprometem a treballar plegats per declarar la independència, fer un referèndum sota la tutela de les Nacions Unides i construir un Estat propi.

Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:

Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!

Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

Reagrupament.cat

Per què volem la independència?

2010-05-04T10:56:00.001+02:00

Perquè volem augmentar el nostre estat del benestar i no fer passos enrere com estem fent ara.

Perquè en moments de crisi l’única solució és l’assoliment del propi estat/nació. Sempre és estúpid delegar sobre les pròpies decisions però sempre ho és més fer-ho en un estat que es mostra incapacitat per fer-ho i incapacitat, també, per assumir la diversitat.

Per què delegar sobre la gestió dels nostres diners, les nostres infraestructures, els nostres aeroports, la nostra gent gran, les nostres escoles, el nostre sistema sanitari, la nostra justícia, la nostra immigració... quan són ells els incapaços per gestionar-ho correctament?

Continuar a Espanya, una Espanya predemocràtica i tancada en si mateixa és un llast massa feixuc.

No tenim altre sortida si volem sobreviure com a poble.

Feu-vos dues preguntes i trobareu la resposta si hem o no d’assolir la llibertat :

Quin dels nous estats que hi ha hagut en el darrer segle ha volgut tornar al seu antic estat?

Creieu que Dinamarca, Noruega, Suècia, Holanda, Bèlgica, Eslovènia o Croàcia voldrien viure l’espoli espanyol i l’actitud predemocràtica de les institucions espanyoles i ser una comunitat autònoma espanyola, en definitiva, ser una part d’Espanya?

Segur que no. Nosaltres tampoc.

Víctor Terradellas
Impulsor de la Plataforma per la Sobirania

Projecte de restitució tipogràfica de la ela geminada

2010-04-11T11:46:00.005+02:00

La ela geminada (l·l) és un signe propi i exclusiu del català.
Malauradament, amb la introducció de les tecnologies digitals, la seva correcta composició s'ha anat desvirtuant i en més d'un 99% dels casos s'escriu malament.
Una colla de professionals s'han proposat normalitzar-la.

http://www.l·l.cat

Celebrem la sentència del TC: brindem per la INDEPENDÈNCIA!

2010-04-09T19:59:00.006+02:00

Organitzant el nostre futur lliure - 01

2010-03-22T00:13:00.005+01:00

PROPOSTA PER A UNA CATALUNYA INDEPENDENT
FULL DE RUTA DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA

Començo avui la publicació en 13 lliuraments del full de ruta de Reagrupament de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

El Full de Ruta de Reagrupament ha estat elaborat pensant en els REPTES que tenim com a país i des de la premissa que hem de CONSTRUIR UN ESTAT SENSE ESTAT.
Reagrupament treballarà des d'una exigència radical, democràtica i independentista, fins a l’assoliment d’un Estat propi per Catalunya.

Lliurament 01: Presentació i sumari

Catalunya tindria el benestar de Suècia si fos lliure

2010-03-19T21:44:00.001+01:00

Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, el PIB per càpita del nostre país, és a dir, allò que Catalunya produeix per habitant, és lleugerament superior al de Suècia, el nivell de benestar del qual és ben conegut. Com que produïm com Suècia, tenim dret a gaudir d'un benestar com el de Suècia. La conclusió és clara: per a gaudir d'aquest benestar ens cal ser independents com Suècia.

Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya (Dossier IDESCAT desembre 2009 d'indicadors comparatius Catalunya-Europa 2000-2008), el PIB per habitant de Catalunya (calculat en paritat de poder de compra perquè les dades siguin comparables amb la resta de països) és de 122.0 punts, mentre que el d'Espanya és de 103.9. La referència és 100 i correspon a la mitjana de la Unió Europea.

El PIB per càpita de Catalunya supera lleugerament el de Suècia (121.4) i gairebé arriba al d'Àustria (123.1). El Regne Unit (117.4), Alemanya (116.0), França (107.3) o el Japó (110.9) queden per sota.

En canvi Luxemburg (271.2), Noruega (190.0), Suïssa (141.4) i els Estats Units (154.3) queden per damunt.

Més informació: Dossier en PDF

2010-03-08T10:14:00.001+01:00

Pla Independència

2010-02-23T09:34:00.004+01:00

Tesi d'un independentista independent (Carles Lladó) brindada als col•lectius que la vulguin liderar amb voluntat unitària.

De moment, Pla independència queda resumit en aquest extracte i detallat al manuscrit original en recerca d’una editorial amb una mica d'ànsia pel tema.
Mentrestant, l’autor queda a disposició de tots els que estiguin interessats en ampliar informació, en col•loquis o conferències.
Presentació oficial: a comunicar properament.

Pla dedicat als catalans amb sentiments de catalanitat i als col•lectius que el vulguin liderar amb voluntat unitària.

D’entrada haig de dir que, havent estat perjudicat pels polítics durant tota la meva vida, ara haig de sofrir dos governs que em perjudiquen alhora i que persisteixen en l’intent d’anihilar la
identitat del meu país. En aquesta lamentable situació, allò que ens convé és desempallegar-nos primer i d'una vegada dels polítics que ens perjudiquen des de lluny per, després, obligar als d'aquí a que es facin mereixedors de la nostra confiança. A partir d’aquesta reflexió, el manuscrit Pla Independència –del que aquest bloc n'és sols un extracte– planteja l’estratègia per resoldre el contenciós amb Espanya i, tot desempallegant-nos d’ella, assolir un dels béns naturals més preuat: la llibertat.

POSSIBLES VIES PER ASSOLIR LA SOBIRANIA

Descartada la possibilitat impossible d’un pacte bilateral a les bones i considerades les variants d’un pacte bilateral forçat així com l'arriscada declaració unilateral, el Pla augura que la sobirania nacional ha d’arribar mitjançant un referèndum d’autodeterminació sota els auspicis de la UE, conjuminat amb el cúmul d’arguments que abonen els nostres drets nacionals. A partir d’aquesta convicció us exhorto a considerar les possibilitats dels 10 fronts estratègics del Pla.

ELS 10 FRONTS DEL PLA

I. Persistència en l’activisme de creació d’ambient
II. Exercici del sentiment de catalanitat
III. Front unitari de la societat civil sobiranista
IV. Exigència als partits nacionalistes catalans
V. Campanya pedagògica de cara als no convençuts
VI. Compliment de la legalitat espanyola
VII. Internacionalització del cas català
VIII. Provocacions per patentitzar i maximitzar els greuges
IX. El front estratègic internacional
X. Creació de l’Estat català

Després de considerar els antecedents nacionals i d’alertar contra els perjudicis del domini espanyol, el manuscrit encoratja el vigorós activisme actual així com l’exercici del sentiment de catalanitat, proposa una campanya pedagògica sobre els no convençuts, crida a la unitat i finalment planteja els quatre fronts definitius per fer realitat la nostra sobirania. Aquests:

VII FRONT. Internacionalització del cas català
Persistència en la divulgació internacional dels greuges de Catalunya sota el domini espanyol.
–Què us semblaria, per exemple, una campanya de donació de sang sota el lema “Ja no ve d’una mica”? I presentar els dèficits fiscals dels Països Catalans com a candidats al rècord mundial Guinness? I si, un dia, el Cinca es despertés tenyit d’un vermell ben ecològic, reivindicatiu i català?

VIII FRONT. Provocacions
Provocar per fer-los caure en el parany de la seva protèrvia. Si dir-ho pot semblar políticament incorrecte, no ho ha de ser pas fer-ho i per tant convé exposar sense embuts l'estratègia del Pla: els hem de ficar el dit a l'ull i, sense contemplacions, posar-los a parir, valent-nos de les seves pròpies lleis. Ara, això sí, sempre, malgrat tot, amb molt més respecte del que ells no ens han tingut mai.

Amb l'estratègia de la provocació, maximitzar els greuges de la dominació espanyola i exhibir la seva il•legitimitat a la consideració del món

Primera provocació: Sol•licitud del referèndum
La primera i més contundent de les provocacions ha de ser la sol•licitud del referèndum amb aquesta subtil intenció: Sol•licitar el referèndum, “precisament perquè el prohibeixin”.
Amb la finalitat de poder recórrer a les instàncies internacionals s’haurà de complir –malgrat pesi– amb la legalitat espanyola i per tant, d'entrada, caldrà sol•licitar a Madrid la convocatòria de referèndum. I, atès que com més ingènua sembli la pregunta més profit se’n podrà treure, què us sembla aquesta:
M’agradaria poder donar la meva opinió sobre el meu país?
En ser la seva prohibició tant presumpta com segura, allò més transcendent no és pas la pregunta, ni el resultat, sinó la il•legitimitat de la prohibició. I si no fos prohibida: oli en un
llum! Llavors ja podríem anar per la delimitació del territori, el cens, la participació, la majoria reforçada, o no, així com a preparar una altra pregunta de més transcendència.

VIII FRONT. Possibilitats d'èxit del referèndum
Una altra provocació expeditiva: esmena de la Constitució
Sol•licitar la interpretació –i esmena, naturalment– de l’article 8 de la Constitució, que atorga a les Fuerzas Armadas la missió de defensar la integritat territorial d’Espanya: “Precisament perquè el ratifiquin”.
El fet que siguin ells mateixos els que ratifiquin per escrit els perjudicis que ens infligeixen és la millor arma per posar en la màxima evidència la seva il•legitimitat. D'aquesta manera, les
provocacions acuradament activades i els reiterats recursos al Tribunal Constitucional perquè refermin la desraó espanyola aniran perfilant el Memorial de greuges per poder encetar el novè front amb les màximes garanties d'èxit.

IX FRONT. L'estratègia internacional
Un cop superats els vuit primers fronts, haurà arribat el moment de recórrer als tribunals internacionals dels Drets Humans i a la UE, en sol•licitud d’empara perquè ens reconeguin els nostres drets i ens facin justícia.
Dossier a lliurar a les institucions internacionals:

1. Acord del Parlament de sol•licitud d’arbitratge i empara.
2. Apologia dels orígens i dels drets històrics de Catalunya.
3. Demostració de la il•legitimitat de la Constitució.
4. Acords internacionals que emparen els drets de Catalunya.
5. Documents sobre el fracàs de les gestions amb Espanya.
6. Memorial de Greuges.

Resolts favorablement –com és d'esperar, per rigorosa lògica democràtica– els recursos internacionals a favor de la llibertat d’expressió i dels nostres drets, Catalunya quedarà legitimada per realitzar el referèndum d’autodeterminació i, d’acord amb el resultat,
proclamar la seva sobirania. O, en el cas que a la primera no hi hagi la majoria necessària, deixar la porta oberta per tornar-ho a intentar posteriorment.
Riscs? Encara que el novè sigui de resolució internacional, tots els fronts són de gestió exclusivament catalana. O sigui que el Pla és cosa nostra i, com més entrebancs hi posi Espanya, més arguments a favor dels nostres drets tindrem. En aquestes condicions, gestionar
Pla no sols no en presenta cap, de risc, sinó que brinda l’oportunitat de poder aconseguir l’objectiu d'una manera cívica, legal, planera i fins i tot festiva i exultant.
Amb aquest optimisme contingut però esperançat alhora, el Pla proposa institucionalitzar ja, ara, l'11 de setembre com a: “Dia de la Independència”.
I, arribat el moment, el podrem celebrar a plena satisfacció per sempre més com a ciutadans de l’Estat Català.

X FRONT. Creació de l'Estat Català
Tan cert com és que si anem pujant s’abaixa el cim, si l'anem esquarterant, la utopia deixarà de ser irrealitzable i el manuscrit del Pla, tot dissenyant les gestions bàsiques per a la creació de
l’Estat Català, proposa anar superant etapes amb tanta prudència com sigui necessària però amb tanta celeritat com desitgem els més inquiets. La gestió és ben simple. L'objectiu: difícil però posible.
=================================================
Aquest és el compendi de Pla Independència.
Possiblement l’únic segur i segurament l’únic possible.
I ara, per aconseguir el tremp vital de la nostra nació, us vull abrivar l'orgull i l’anhel de llibertat amb l’arenga emesa el 1986 a “Catalunya Independent!”:
Territori, llengua i dret; història, cultura, art; himne i bandera; llegenda i mites d’arrels llunyanes; consciència nacional; sentiment i orgull i ràbia i gent amb ganes: nosaltres catalans!

Si esteu a favor, reenvieu el missatge a com més millor. Gràcies.

Article escrit pel Carles Lladó

Si fóssim independents...

2010-02-12T01:22:00.007+01:00

Si fóssim independents tindríem millors prestacions socials, els salaris i les pensions serien superiors als actuals, la nostra economia estaria molt més sanejada, la taxa d'atur seria molt inferior, les caixes d'estalvi no s'haurien de fusionar per tenir sanejats els seus comptes, les nostres infraestructures no s’eternitzarien, no hauríem d'escoltar els insults dels mateixos de sempre contra la nostra llengua i cultura i, sobretot, podríem equivocar-nos per nosaltres mateixos.

Algú podrà dir que aquestes paraules són pura demagògia, que no són certes, però vist l'actual situació econòmica, social i política de l'Estat que ens acull, segur que si fóssim independents ens aniria millor. En tot cas seríem nosaltres mateixos qui ho faríem bé o malament, seríem amos del nostre destí.

Segons alguns estudis, fins i tot no ens caldria fer per ara el debat d'ampliar l'edat de jubilació, si fóssim independents tindríem la nostra vellesa molt més assegurada. Són molts més els avantatges de ser independents que no pas els de ser una colònia més dins d'un Estat que ens estima molt poc.

El debat de la independència és més viu que mai. No només a Catalunya, a Euskal Herria s'ha obert el debat per acabar amb la violència, a Escòcia avancen de valent, i ara també Gal•les s'apunta al debat i tira endavant iniciatives en aquest sentit. Negar aquest debat és amagar el cap sota l'ala i més d'hora que tard la classe política haurà d'afrontar aquest debat perquè les consultes sobre la independència sorgides a partir d'Arenys de Munt l’han portat al carrer.

Ara cal que aquest debat formi part de la quotidianitat de la gent. El dia que la ciutadania percebi que amb la independència serem molt més feliços haurem guanyat la llibertat. El dia que sapiguem traslladar els avantatges de la independència a la gent, el camí a la llibertat ja no tindrà retorn. S'imposa que els nostres líders s'ho creguin de veritat, que deixin per una vegada que Espanya se salvi ella mateixa i posin totes les seves forces i coneixement per aconseguir el que tot català desitja: viure i ser feliç. Fins i tot el president Montilla sap que si Catalunya fos independent tindria més possibilitats de tornar ser president de la Generalitat que no pas ara. Mentre Catalunya sigui una Comunitat Autònoma ell ho té cru, els seus germans de partit li faran perdre la presidència, el PSC tornarà a ser la víctima del mal negoci de pertànyer a Espanya.

Article publicat per

La Nació, Diari de la Catalunya Independent

2010-02-08T21:50:00.001+01:00

El 15,21% de Montilla

2009-12-16T09:04:00.002+01:00

Després del terratrèmol de diumenge, s'han alçat moltes veus parlant de si un 15%, un 20% o un 30% és poc o molt. Sabeu quin és el percentatge del cens electoral que va obtenir el 2006 el PSC per poder governar a Catalunya? Us imagineu quin percentatge del cens va votar Montilla? Doncs exactament un 15,21%. Sorpresos? És tan senzill com saber que el PSC va treure un 26,8% dels vots emesos sobre una participació total d'un 56,77%. Potser el que sorprèn és que l'endemà d'unes votacions tothom s'atreveixi a opinar subjectivament sobre si un cert nombre de vots és molt o poc, però ningú sigui capaç de donar xifres que corroborin la seva opinió. Quant suma tot el tripartit sencer? Doncs PSC+ERC+ICV van sumar el 2006 ni més ni menys que un 28,54%. Poc o molt?

I ja que parlem de sobiranisme, potser una altra bona dada seria saber quin percentatge del cens va votar els partits considerats catalanistes. Doncs si sumem els vots de CIU i els d'ERC a les últimes catalanes el total de vots és d'un 25,82% del cens. Sorpresos un altre cop?

Potser ara que un 30% del cens on s'ha fet la consulta ha votat a favor de la independència ja no ens semblarà tan poca cosa i la gent podrà valorar-ho millor. Arribar a les xifres a què s'ha arribat amb els mitjans amb què s'ha fet és extraordinari. De fet, qualsevol opció política catalana que hagués aconseguit que la votés un 30% del cens hauria assolit una única cosa: la majoria absoluta al Parlament de Catalunya.

Josep Comas i Font

13D - Resultats sobre la consulta

2009-12-12T18:37:00.001+01:00

SÍ a la INDEPENDÈNCIA

2009-12-12T10:56:00.004+01:00

Davant d’una jornada històrica per la nació catalana com serà indubtablement el diumenge 13 de desembre de 2009, des de Reagrupament volem fer una crida a la participació massiva de tots els catalans que votin SÍ a la Independència en la consulta popular que es durà a terme a 166 municipis de Catalunya.

Malgrat aquesta consulta no sigui vinculant, representa la possibilitat fins ara negada al poble català de mostrat a tot el món la nostra voluntat d’autodeterminació. Però sobretot ha de representar la voluntat majoritària dels catalans a favor de tenir un Estat Català. Cal que cada poble sigui envaït per l’esperit d’Arenys de Munt. Cal que els catalans encara dubtosos de que la independència serà una realitat aviat, ho tinguin clar. Cal que els espanyols i tot el món, sàpiguen que els catalans volem ser independents. Per tot això Reagrupament crida a tothom que voti SÍ a la Independència.

Aquesta consulta, conjuntament amb les que es faran posteriorment en la resta del territori català, és la millor mostra de que els catalans podrem dir prou a l’autonomisme uniformitzant que Espanya ens vol imposar. Però el poble català no només dirà prou, sinó que, a més a més, voldrà veure realitzada la seva voluntat de crear l’Estat Català el més aviat possible. En una democràcia, la política és l’encarregada de canalitzar i fer realitat la voluntat dels ciutadans. La política catalana no pot continuar renunciant a fer-ho. En el proper Parlament de Catalunya ha d’haver la candidatura que faci realitat aquesta voluntat del poble català.

Reagrupament Independentista, crida a tothom que participi a les consultes, a votar SÍ a la Independència i que després treballem tots junts de valent per fer-ho realitat.

Visca Catalunya Lliure!!

L'economia de Catalunya l'endemà de la independència

2009-12-09T10:43:00.002+01:00

10 raons per a escollir programari lliure en l'educació

2009-12-07T16:34:00.002+01:00

Contribueix a formar persones lliures, independents, crítiques i autònomes. Aporta capacitat d'elecció a les persones, afavorint els processos crítics i la independència en la presa de decisions, tots ells valors fonamentals del nostre sistema educatiu.
Permet ensenyar amb eines adaptades a la realitat de l'alumnat. Les eines obertes poden ser traduïdes a qualsevol llengua, incorporar ajudes tècniques a la discapacitat o personalitzar-se per a atendre necessitats específiques de cada tipus d'alumne.
Crea una Comunitat de Coneixement Compartit. En compartir coneixements i eines educatives entre alumnes, docents, centres i fins i tot diferents comunitats autònomes o països, estem facilitant la reutilització d'estratègies educatives d'èxit, i afavorint una educació assentada sobre valors com la comunitat, la compartició de coneixement i la creació en equip.
Fomenta la independència de les persones per a escollir les eines del futur. El Programari Lliure promou un model tecnològic obert, sense limitacions a la investigació o a l'ús de la tecnologia, permetent a tothom dissenyar el nostre propi futur tecnològic.
Evoluciona ràpidament i permet una eficaç solució dels problemes. En les tecnologies obertes, els cicles de detecció i solució d'errors, així com els processos de millora, són molt més ràpids quan es disposa d'accés obert al codi font. I, alhora, les modificacions poden ser incorporades de forma immediata i sense cost.
Una solució madura, amb experiències d'èxit en l'entorn educatiu espanyol. Les experiències de GNU/Linex a Extremadura i de Guadalinex a Andalusia són referents a nivell mundial d'aplicació de tecnologies en educació. I ambdues amb Programari Lliure. També destacables són les experiències de Linkat a Catalunya, Molinux a Castella-La Manxa, MAX a Madrid, Lliurex al País Valencià, Servidors Educatius a Navarra, Medusa a les Canàries...
Permet estalviar costos en la implantació, el manteniment i la gestió dels centres educatius gràcies al tipus de llicències que posseeix. Les llicències obertes permeten copiar les solucions en tants equips com calgui, compartir les solucions entre comunitats autònomes, abaratir les actualitzacions i manteniment, afavorint la col·laboració i la reutilització... aconseguint així importants estalvis posats de manifest en experiències anteriors.
Facilita que els alumnes disposin a casa seva de les mateixes eines educatives que utilitzen al seu centre, de forma 100% legal. Sortir de l'escola i estudiar a casa, a la biblioteca o a qualsevol altre lloc amb les mateixes eines educatives, només és possible si estan disponibles de forma oberta i gratuïta en qualsevol àmbit.
Garanteix la seguretat. És el programari més segur. Dificulta els atacs externs i la incidència de virus o troians.
Potencia la innovació de productes i serveis a través d'empreses locals. Permet a les empreses locals ofertar productes i serveis adaptats a les necessitats de les comunitats educatives, contribuint així al desenvolupament del sector tecnològic més proper.

En definitiva, el Programari Lliure és un model educatiu en si mateix; lliure, democràtic, sostenible i tecnològicament competitiu, i l'opció ideal per a l'ús de la tecnologia a l'aula.

“De les decisions que es prenguin avui, dependrà com s'eduquin tecnològicament els nostres fills”, comenta Miguel Jaque, director gerent de CENATIC.

“El programari lliure i de fonts obertes es defensa amb raons objectives, i no només d'àmbit tecnològic, sinó també social i cultural. Les tecnologies obertes són un model educatiu que contribueixen a formar a persones lliures, independents, crítiques i autònomes, capaces en el futur d'escollir la seva opció tecnològica”.

Traduït de 10 razones para el uso de Software de Fuentes Abiertas en la Educación (CENATIC)

SÍ a la independència

2009-12-01T09:16:00.000+01:00

El proper diumenge dia 13 de desembre del 2009 es realitzaran en més de 150 viles i ciutats catalanes consultes sobre la independència de Catalunya. Democràcia en el seu estat més pur. En tres mesos hem passat de la primera consulta d’Arenys de Munt a organitzar-ne més de 150, i cal que siguem plenament conscients d’aquest salt qualitatiu i de les implicacions polítiques que aquest onada comporta i comportarà.

Gràcies a la iniciativa, a la determinació, i a la valentia dels homes i dones de totes aquestes poblacions, podem assegurar que el diumenge dia 13 serà tot un èxit. Serà el principi de la nostra victòria. I en podem estar ben orgullosos.

El gest patriòtic de tots vostès en votar sí a la independència de Catalunya, representa la primera vegada en els darrers trenta anys de llibertat condicional vigilada, no pas d’autèntica democràcia, no ens deixem enganyar, en què per primer cop els catalans sortim de la trinxera identitària on sempre estem intentant defensar els nostres trets nacionals, sigui la llengua, sigui la nostra història o siguin les nostres tradicions, per a passar a l’atac i portar la iniciativa per tal d’assolir la nostra autèntica llibertat com a poble, que no és, ni n’existeix cap altra, que la nostra independència política. No es guanya cap batalla quedant-se permanentment a la trinxera. D’aquí la importància d’aquesta consulta. Podríem dir que per als catalans representa el Prats de Molló del segle XXI; les primàries de la nostra independència que poble a poble les anirem guanyant; la reconquesta de l’autèntic esperit de Catalunya que se’ns ha volgut robar amb guerres i amb dictadures. I ho hem de dir ben alt: amb guerres i dictadures, al llarg de més de 300 anys però que ni Espanya ni França no han aconseguit aniquilar.

Catalunya no té cap possibilitat de desenvolupar amb plenitud les seves capacitats artístiques, intel·lectuals, científiques o empresarials sense independència, sense treure’ns Espanya del damunt. Si ens centrem en l’àmbit econòmic per a fer-ne un petit apunt, actualment patim al Principat de Catalunya –em centro en el Principat ja que el País Valencià pateix espoliació i les Illes també-, patim una espoliació fiscal, allò que els nostres polítics gairebé sense donar-li importància en diuen dèficit fiscal, de 22.000 M€ l’any, quan el pressupost del que disposa la Generalitat aquest any 2009 és de gairebé 37.000 M€. És a dir, visualitzem-ho bé: Espanya es queda cada any una bossa plena d’impostos dels catalans equivalent al 60% del pressupost de la Generalitat. Això és cada any! Amb aquest pressupost és impossible administrar decentment i amb la qualitat adequada una població com la del Principat, que en aquests moments ja passem dels set milions llargs. En canvi, amb aquests 22.000 M€ dels impostos dels catalans que ara se’ns queda Espanya podríem millorar i molt la sanitat, les escoles...Pensin que una llar d’infants val una mica més d’1 M€ i ara se’ns en queden 60 M€ diaris. Un hospital comarcal de primer nivell, equipat de dalt a baix, amb els darrers serveis i equipaments, val entre 55 M€ i 60 M€; el que se’ns queden en un dia. Com deia, amb aquests diners podríem millorar la sanitat, les escoles, les universitats, fer infraestructures de futur o millorar les pensions dels nostres jubilats. Seríem uns dels països més rics d’Europa mentre que ara, després de pagar impostos a Espanya, ens situem a la cua de les autonomies espanyoles.

Perquè es facin una idea de l’esforç fiscal que estem fent els catalans del Principat per a mantenir aquest muntatge anomenat Espanya ho podem comparar amb Europa. Europa, tota la potència econòmica que és la Unió Europea amb més de 300 milions de ciutadans, dóna a Espanya, perquè Espanya diuen que són pobres, 8 M€ diaris (2.900 M€ a l’any). Recordin aquesta xifra. I el Principat de Catalunya, un petit raconet d’Europa, amb una mica més de set milions de ciutadans, dóna a Espanya –o els nostres polítcs ho permeten, també cal parlar clar- 60 M€ diaris (22.000 M€ l’any), amb el mateix argument és clar: perquè diuen que són pobres i que els catalans hem de ser solidaris. Aquesta situació no la corregeix ni arregla cap nou finançament. Espanya s’ha acostumat a viure dels diners dels catalans, i només la independència i per tant, comencem-ho a dir sense por i amb claredat, només l’existència d’un Estat català acabarà amb aquesta situació d’espoliació fiscal continuada que afecta de forma directa el benestar material dels catalans. I sense Estat propi tampoc salvarem la nostra llengua. I sense un Estat català tampoc recuperarem la nostra història ni s’ensenyarà a les escoles. No queda cap dubte que la millor política econòmica i la millor política social que podem fer és assolir en primer terme la nostra independència. I convé que ho fem ràpid.

El dia 13 de desembre no només aniran a votar tots vostès, sinó que a través de tots vostès hi anirà a votar l'autèntic esperit de Catalunya. El dia 13 tots vostès tindran l’honor de ser portadors de la flama de la memòria de tots aquells catalans que han anhelat i lluitat per la llibertat i existència de Catalunya. I tindran a les seves mans la responsabilitat de donar el pas, un pas ben ferm, per a oferir un futur digne i pròsper a les futures generacions de catalans. Quan vagin a dipositar la papereta de la nostra llibertat, els demano que s’aturin uns segons. Mirint-se-la. Tinguin presents i honorin, honorin, tots aquells patriotes catalans, homes i dones, que ens han precedit perquè és el seu exemple el que ens donarà la fortalesa i coratge necessaris per a assolir la victòria definitiva.

Si cada 11 de setembre els catalans commemorem el Dia de la Resistència, posem-li el nom que toca: el Dia de la Resistència, fem que aquest 13 de desembre d’enguany es converteixi en el principi de la nostra victòria. Per tots aquests motius, els demano que votin sí a la dignitat de Catalunya i dels catalans. Que votin sí a la nostra independència. I que ningú oblidi, ningú oblidi ni un sol moment, que els catalans som un poble vencedor. Si no fos així, avui dia, ja no seríem catalans.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Castellbisbal (Vallès Occidental), 27 de novembre del 2009

La llengua d'un poble esclau

2009-11-13T09:27:00.001+01:00

500 anys de persecució a la llengua i al poble català. Qui vulgui entendre que entengui.

FINS QUAN, LA LLENGUA CATALANA?

2009-10-14T08:53:00.002+02:00

FINS QUAN, LA LLENGUA CATALANA?

Una refexió sobre l’ús del català i llur supervivència com a eina de comunicació

Quan un immigrant arriba a l’Espanya castellana sense tenir nocions de la llengua castellana, la gran majoria dels ciutadans, sinó tots, s’adrecen a aquesta persona en la seva llengua pròpia, el castellà, tot esperant, malgrat que d’entrada l’immigrant potser no els entengui, que serà a través d’escoltar-los-la de manera reiterada que l’immigrant l’acabarà aprenent. Al copsar aquesta actitud, l’immigrant entén que fer l’esforç d’escoltar la llengua pròpia del territori de destí és quelcom útil per a ell, de manera que prova d’aprendre-la, intenta parlar-la, i, quan ho aconsegueix, se sent gratament realitzat.

En canvi, en motiu del mal costum que té la població catalana, fruit d’una humiliació lingüística constant des del segle XVI fins avui, la majoria dels catalans no actuen tal com ho fan les cultures lliures del món, entre les quals sí que es troba la cultura castellana. Així, quan un immigrant arriba a Catalunya sense nocions de la llengua pròpia de Catalunya, la gran majoria dels ciutadans, sinó tots, no s’adrecen a aquesta persona en la seva llengua pròpia, sinó que utilitzen preferentment la llengua castellana entenent que el seu deure no és preservar la llengua de Catalunya, sinó respectar la preeminència constitucional del castellà i, sobretot, facilitar la comprensió del missatge a aquell que acaba d’arribar, donant per descomptat la idea, del tot discutible, que, utilitzant la llengua de Catalunya, l’immigrant tindrà una càrrega afegida.

Al copsar aquesta actitud, l’immigrant que arriba a Catalunya entén que fer l’esforç d’escoltar i aprendre la llengua propia del territori de destí és quelcom inútil per a ell, de manera que, si bé les primeres setmanes potser prova d’aprendre-la, de seguida se n’adona que es tracta d’una llengua que li és absolutament prescindible, ja que els catalans renuncien sistemàticament a utilitzar-la davant seu. El resultat és que a Catalunya els immigrants s’inclinen automàticament per aprendre només el castellà i renuncien a prendre’s seriosament l’aprenentatge i l’ús de la llengua pròpia de Catalunya. La casuística no és uniforme per a tots els nou vinguts, però el resultat majoritari, amb molta diferència, és aquest. En els casos més crítics, que per desgràcia nostra cada dia que passa són més freqüents, algunes persones que acaben d’arribar a Catalunya arriben a molestar-se, impúnement, amb els catalans que no volen renunciar a parlar en la llengua del país amb ells. Sorprenent? No gens. Culpa de l’immigrant? No pas.

No podem ignorar el fet que, de seguir amb aquesta actitud, els catalans ens estem cavant la nostra pròpia tomba. La llengua de Catalunya, que fins als anys seixanta del segle XX (i durant deu segles!) havia estat la llengua que marcava la pauta lingüística dominant a Catalunya, avui es troba en una situació precària, cada cop més arraconada per l’ús del castellà. Estem disposats, els catalans i les catalanes, a suïcidar-nos com a cultura? De moment tot indica que sí.

Si no canviem radicalment la nostra actitud lingüística i l’equiparem a l’actitud lingüística estàndard dels països europeus, que Déu ens agafi confessats.

Autor: Bernat Bosch i Folch

Data de Publicació: 13 d'octubre de 2009

Per què volia, vull i voldré la INDEPENDÈNCIA de Catalunya

2009-09-27T08:12:00.002+02:00

Indignació és la vivència d'uns avis que acabaven d'arribar de veure els seus parents d'una altra comunitat espanyola. El seu nebot gaudia d'un pis social per 46 euros al mes i abastava més subsidi d'atur treballant menys, entre molts altres greuges que m'exposaven, enutjats. Era a finals d'agost, en un sopar organitzat per l'Esplai Verge del Remei: "Aquí és molt més difícil de viure? i cada dia més".

El dèficit fiscal català és escandalós, inassumible, més d'un 10 per cent del PIB, és a dir, 22.000 milions d'euros l'any, 3.000 € per persona i any, 12.000 € per família i any, 60 milions d'euros al dia. Amb el nou finançament, malgrat que recelosos, molts pensàvem que es milloraria la situació, però anàlisis acurades, contrastades i aprofundides demostren que seguirem perdent entre 50 i 55 milions d'euros diaris. L'anivellament solidari és letal per al nostre país: la nostra renda, l'índex de competitivitat i l'índex de desenvolupament humà han baixat; l'Estat de benestar se n'està ressentint progressivament i alarmant. Per vèncer la crisi econòmica necessitem poder decidir on van a parar els nostres recursos, com s'administren, quin paper donem a les entitats bancàries, què prioritzem. No cal que reparteixin els nostres diners des de fora, ja som grans.

El maridatge amb l'Estat Espanyol ens ofega des de fa anys. Catalunya ha perdut vuit llocs (del 3r a l'11è) entre les comunitats autònomes perquè pateix un espoli fiscal, contravenint l'article 206.5 de l'Estatut que exposa que "l'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita". Aquest espoli es manifesta en tots els àmbits: en el sistema de pensions català (-13.097 milions d'euros), en la seguretat social catalana (els catalans aporten el 74 per cent al fons de reserva estatal), en les beques als estudiants (els nostres estudiants són el 17 per cent de tot l'Estat i només reben el 8 per cent de les beques), en la transmissió d'herències (els catalans paguem entre un 25 per cent i un 30 per cent del valor; a Madrid, entre molts altres llocs, no s'ha de pagar res), en l'IRPF (un matrimoni mitjà de casa nostra paga un 15 per cent més que un de madrileny), en l'aplicació de la llei de dependència (Andalusia ha rebut el triple que Catalunya), en el nombre de funcionaris (Catalunya, 8,3 per cent; Extremadura, 23,3 per cent)?

Un poble que n'oprimeix un altre no pot ser lliure. Un Estat que no deixa parlar el poble i desobeeix les seves pròpies lleis no pot demanar-li coresponsabilitats. Malgrat que els art 1.1, 6, 9.2, 16.1, 20.1, 22 de la Constitució espanyola, així com el 137 sobre autonomia local i el 7/85 de la llei de règim local, garanteixen les consultes populars, que són un dret constitucional inalienable i indefugible, el 4 de setembre, després de tres mesos de presentació de la moció al ple municipal, per part de la CUP, l'Estat presenta un recurs a través d'un advocat amb passat falangista, s'autoritza una concentració de la Falange i ens prohibeix, anant ensems contra el reglament d'ordenació municipal, donar suport a la Comissió Organitzadora de la Consulta Popular mitjançant la cessió d'una sala que tothom utilitza tothora.

Sense una ànima comuna, un poble només és una multitud. El dia 13-S tots érem un: abraçades, somriures de complicitat, cants i proclames, emoció desfermada quan els més grans, farcits de records, dipositaven el vot a l'urna, plataformes i entitats d'arreu del Països Catalans, periodistes provinents d'Europa i d'Amèrica? L'autoestima creixia per moments i la consciència nacional agermanava els milers de persones que celebràvem democràticament, joiosament, cívicament aquest retrobament. Ja aleshores, una idea planava i aixoplugava el nostre delit més sentit: si volem, podem!

Som una nació amb un bon futur i un horitzó excel·lent. Innovadors de mena, treballadors reconeguts, experts negociants amb escoles de prestigi internacional, amb una tradició industrial i empresarial secular, un sector turístic apreciat, capdavanters en farmacèutica i biomèdica, tecnologia, telefonia mòbil i serveis, amb una cultura i una història de pedra picada que ens arriba al moll de l'os? Reunim totes les condicions idònies per entroncar escaientment amb moltes garanties en les megaregions europees i asiàtiques, sense desmerèixer altres zones del món. Estem preparats i el nostre escenari natural és projectar-nos a l'exterior.

Una Catalunya "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", com deia Salvador Espriu. Amb un sistema polític canviat, una altra llei electoral, llistes obertes, amb més protagonisme de les assemblees populars, amb límit de mandats. Un sistema en què no importi tant el partit i la rendibilitat política. Amb una llei del funcionariat diferent, més d'acord amb les necessitats del país. Amb una dinàmica jurídico-administrativa i empresarial i industrial molt més ràpida i àgil que no arruïni el país ni creï tanta frustració?

Un país que prioritzi les persones, les pensions i les polítiques socials, que redueixi els impostos (societats, IRPF, cotitzacions) i creï les infraestructures que necessitem realment per ser capdavanters.

Una nació amb representació a les Nacions Unides, al Consell de Ministres de la UE, al Banc Central Europeu, amb presidència de tant en tant a la UE, que ben aviat gaudirà d'un respecte i reconeixement internacional.

La veu del poble és la veu de Déu. Necessitem un milió i mig de veus a favor de la independència, 68 escons. El Cercle d'Estudis Sobiranistes (CES) calcula en dos milions els electors que hi estarien d'acord. S'ha de fer, però, molta pedagogia perquè els ciutadans i ciutadanes ho vegin clar. Pedagogia des de l'empatia i l'afabilitat; des de la claredat i el pragmatisme. L'independentisme és, sobretot, un projecte comú basat en la iniciativa, l'optimisme, la convivència i el diàleg. Exemples clars, concrets, per ser eficients i eficaços. Aviat podem fer costat a Montenegro, Kosovo, Abkhàzia i Ossètia del Sud, que han estat els últims a aconseguir-ho.

Treballem-hi, esmercem-hi esforços, encomanem la nostra il·lusió amb una rialla sincera dibuixada al rostre. Deixem enrere la pobra, bruta, trista i dissortada pàtria que plorava amb desesperat dolor el poeta. Pel record sagrat dels nostres avantpassats, pel futur dels nostres fills i néts, que esperen el bo i millor de tots nosaltres, dibuixem aquest nou, motivador i esperançador horitzó. Som-hi!

Carles Móra i Tuxans, Alcalde d'Arenys de Munt (Diari Avui, 21 de setembre de 2009)

PERQUÈ SOM UNA SOLA NACIÓ, ESBORREM LA FRONTERA IMPOSADA

2009-09-24T19:50:00.005+02:00

EL 7 DE NOVEMBRE, TOTHOM A PERPINYÀ!

Enguany es commemoren els 350 anys del Tractat dels Pirineus que suposà l'amputació per a Catalunya de les seves comarques del Nord, que restaren des de llavors privades de les seves institucions i llibertats i foren annexionades al Reialme francès. Fou l'inici de la persecució de la nostra identitat i llengua a aquelles contrades. Poc més de mig segle posterior, la resta dels Països Catalans amb la derrota davant els exèrcits franco-espanyols a la Guerra de Successió, ens aboliren les nostres constitucions i llibertats al Principat de Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears.

Des de fa una colla d'anys entitats catalanistes nordcatalanes commemoren cada 7 de novembre els fets del Tractat dels Pirineus, precisament per reafirmar-se en la catalanitat de les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i Alta Cerdanya i denunciar el tractat que ens imposà una frontera, que ens separà els catalans a banda i banda de les Alberes. D'uns anys ençà, també els actes i la manifestació entorn el 7 de novembre serveix com a cloenda del Correllengua.

Coincidint amb els 350 anys de l'ignominiós Tractat, la “Comissió 350 anys” composta per una munió d'organitzacions i entitats, fonamentalment de Catalunya Nord, ha organitzat un seguit d'actes i activitats per a difondre i debatre les conseqüències d'aquell tractat i de la resistència a la francesització que han sostingut tot temps els nordcatalans. I ens convoca aquest 7 de novembre a una manifestació que sota el lema “350 anys de resistència. Esborrem el Tractat dels Pirineus” constitueix una fita en la història de la nostra nació, donat que tres segles i mig de l'inici de l'intent genocida per part d'Espanya i França per eliminar-nos, reivindicar obertament la unitat de la nació catalana per damunt de fronteres imposades és un acte de rebel·lia contra la subordinació de la nostra nació i ens obre de bat a bat les portes de la reconstrucció nacional. I aquesta es farà amb els compatriotes del Nord, o no serà. Som en un punt en que els catalans del nord de l'Albera estan despertant i redescobrint la seva identitat nacional ofegada i assimilada tant de temps. Les relacions de tot tipus entre catalans d'una banda i l'altra: socials, culturals, econòmiques, professionals, polítiques,...que mai no hagueren d'haver-se vist interrompudes van en augment.

Ara que al Principat l'onada sobiranista no para de créixer i va agafant volada, tota la nació ha d'obrir-se a banda i banda de la frontera imposada per discutir-la, qüestionar-la i proclamar la unitat de la nació catalana, de les terres i homes que conformem un sol poble, una sola nació: Catalunya.

A un mes de la celebració de referèndums per la independència de Catalunya a multitud de poblacions catalanes el proper 13 de desembre, la manifestació de Perpinyà ha de constituir una nova fita per al conjunt del sobiranisme. Perpinyà, una de les nostres capitals, ha de poder acollir la més gran manifestació per la unitat de la nació catalana que mai hagi vist. I proclamar al món que enfront les legalitats estatals (espanyola o francesa) reclamem i manifestem la nostra insubornable voluntat de mantenir-nos fidels al nostre llegat, a la nostra nació: la nació catalana. I units en un sol poble, catalans del Nord i del Sud, la farem lliure i independent més aviat que tard.

Els 10Mil (Deu Mil en Xarxa per l'Autodeterminació), Sobirania i Progrés (SiP), Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) i altres entitats i xarxes signants volem fer extensiva una CRIDA al conjunt d'entitats, plataformes, col·lectius de la nostra nació i compatriotes perquè acudeixin massivament a la manifestació del proper 7 de novembre. Organitzeu autocars, caravanes, aneu en colla amb els vostres amics, familiars, veïns....Gaudiu d'una jornada sencera participant dels actes1 previstos tot el dia. I amb dignitat i fermesa reivindiquem la nostra voluntat d'unitat i llibertat. Fem de Perpinyà, per un dia, la capital internacional de la catalanitat.

Perquè SOM UNA SOLA NACIÓ. VOLEM L'ESTAT CATALÀ

El 7 de novembre tothom a Perpinyà. Esborrem el Tractat dels Pirineus!

7 de novembre 2009 , a les 16 hores. Pl. Catalunya (Perpinyà)

http://www.350anys.cat

Arenys: El principi del final, pesi a qui pesi

2009-09-20T18:19:00.003+02:00

Passats ja alguns dies del comentat referèndum d’Arenys de Munt, podem fer ja algunes apreciacions sobre els efectes que ha produït, i això ho podem fer sempre des de la raó i la pura lògica i no des del fanatisme o la intencionalitat política amb que ho fan d’altres.

Reconec abans de començar, que jo era dels lleugerament escèptics davant de l’efecte que tot això podria tenir, però per ser-vos sincer, des del moment en què vaig veure per televisió, aquelles imatges, en què una persona portava braços amunt, aquella urna plena dels vots dels arenyencs, vaig entendre plenament, que no hi ha arma mes potent i demolidora davant de qualsevol dictadura o similar, que la papereta del ciutadà que vol lliure i democràticament dir la seva. Si a més, aquesta acció de votar o opinar, es fa dins d’un ambient de festa, diversió i qualsevol cosa allunyada del que voldrien aquells, és a dir, amb violència o amenaces, llavors ja, el terratrèmol és definitivament devastador.

Si escoltem els diferents mitjans de comunicació d’aquí i d’allà, sembla que no ha passat res, o que en els pitjors dels casos, això ha estat una mena de pallassada o brometa que no anirà més enllà. Si a més, escoltem a determinats personatges, sembla que fins i tot i com sempre, tot això ha estat cosa de radicals, que és més o menys el que ens va fer entendre la catalaníssima ministra de defensa Carme Chacón, en posar al mateix nivell a falangistes i independentistes.

Ves quins collons, ara sembla que voler un país que disposi de les mateixes llibertats que la resta, és quasi un delicte!!!

La realitat però, és un altre. La societat civil o millor dit, el poble i la gent senzilla del carrer, han trobat premeditada o casualment, una formula devastadora per fer camí, la de la consulta popular a la gent del poble.

Escoltem el que escoltem, només hi ha unes realitats, i aquestes són, que realment estan “acollonats”, tant els d’aquí (que no saben com posicionar-se) com els d’allà (que no entenen com això se’ls escapa de les mans), Aquests, faran tot el possible a fi de què pensem que amb tot això no anem enlloc, però res d’això, ara més que mai hem de ser tots junts i units en aquest projecte, tirar-ho endavant, i que el món sàpiga el que succeeix aquí.

Hem de tenir compte però, de no deixar de cap manera, que cap partit polític fiqui cullerada en aquesta aventura. Ho estan intentant de totes les maneres, i segur que amb finalitats diverses però on mai estarà l’alliberament del país (no fos cas que perdessin el negoci). Hem de continuar activant i coordinant a totes aquelles entitats privades disposades a engegar consultes a les seves respectives viles, i a no tenir compassió d’aquells que s’han passat pel forro, la democràcia, la voluntat del poble i les seves obligacions: defensar la voluntat del poble.

L’estatut ha mort, l’han matat, i han estat aquells que haurien de defensar les nostres voluntats (els nostres negociadors, els seus negociadors, els tribunals,…etc). La via autonomista també ha mort, l’han matat els mateixos. La via federal ni tantsevol ha pogut néixer, no té cap possibilitat. I ara que llavors?, la provincialització….???

Doncs no! Tothom a les urnes! Tothom a dir-los que estem farts d’aquest sistema on ningú pot dir res. Tothom a explicar-los que la sobirania resideix en el poble i no pas en ells! A dir-los que quan Espanya no era ni tansevol una taifa, aquí ja teníem constitucions, institucions, exèrcits, literatura, herois, humanistes, pagesos, i tot allò que ens va convertir en un país capdavanter.

Ara, com a català que sóc, tinc com vosaltres, un deure amb tota aquella gent que va fer gran aquest país, i per això, vull i reclamo el retorn de les nostres constitucions….

....voto LLIBERTAT

El Joaquim Ullan Martorell ha enviat aquest missatge als membres de Xarxa de Voluntaris per la Independència (XVI).

Himne d'Europa (cal veure'l fins al final...)

2009-09-19T19:05:00.003+02:00

Himne d'Europa - National Anthem of the European Union from Manel on Vimeo.

Un gran vídeo, però s'ha de veure fins al final...
Un final amb imatges que de ben segur t'emocionaran!!!!
Ara és l'hora catalanes i catalans!!!!

Cant de la Independència

2009-09-13T09:25:00.003+02:00

Tornada:

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;

volem per Catalunya només la Independència.

Ja és hora que la Pàtria, que el nostre cor adora,
camini tota sola vers l'Ideal que enarbora
bon punt vibri pels aires el crit de Via fora!
i la bandera santa onegi a nostra vora.

Finí el seu esclavatge la terra catalana;
avui tota es redreça sentint-se sobirana,
al cor anhels de vida, amb ànsies de victòria
si cal als braços força per aixecar els fusells.

Serem potents, i indòmits com vents desenfrenats.
Que si morim, la glòria valdrà molt més que el viure.
I si vivim veurem la Catalunya lliure
formant en la sardana dels pobles alliberats.

Ara més que mai: som una NACIÓ, volem Estat propi

2009-09-06T20:18:00.005+02:00

L'Onze de Setembre de 2009 el poble català commemora, un any més, la pèrdua de les seves llibertats nacionals com a conseqüència de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques. Un fet tràgic, esdevingut ja fa quasi trescents anys, que ha marcat i que continua marcant els destins d'un poble com el nostre, amb mil anys d'història. Una derrota que és l'origen de l'actual situació de dependència política respecte d'un Estat, l'espanyol, que encara, ara, veu tot progrés nacional, econòmic, cultural o social dels Països Catalans com una amenaça per a la seva pròpia supervivència.

Per això, avui, com en el passat, l'Estat espanyol segueix trepitjant les nostres institucions, dictant, arbitràriament, fins on poden arribar. Avui, com en el passat, l'Estat espanyol segueix
marginant la llengua catalana, entorpint la feina de convertir-la en la llengua comuna que necessitem per gaudir d'un país integrador, cohesionat i amb igualtat d'oportunitats per a tots els seus ciutadans i ciutadanes, siguin quins siguin els seus cognoms i el seu origen. Avui, com en el passat, l'Estat espanyol segueix espoliant el nostre país, tot mantenint un robatori anual de vint-i-dos mil milions d'euros que surten directament de les nostres butxaques per finançar un model econòmic que ens perjudica i que ens ha portat a la crisi més profunda. Un sistema d'infraestructures que ens margina. Una Corona que és el símbol de tot el que rebutgem en aquesta Diada i una estructura política i judicial que pretén convertir-nos en una ombra de la
nació pròspera, justa, orgullosa i avançada que, malgrat Espanya, sempre hem estat.

La història del catalanisme fins al dia d'avui ha estat plena d’intents de reformar aquest Estat per
acabar amb totes aquestes injustícies, per convertir Espanya en un espai polític plurinacional on el poble català s'hi pogués sentir còmode. L'últim d'aquests intents ha estat la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, iniciada ja fa cinc anys i que tindrà el seu desenllaç definitiu quan es resolguin el set recursos presentats al Tribunal Constitucional. Una sentència que, de manera més subtil o més descarada, anorrearà el poc potencial polític que li queda a un Estatut fortament retallat per les Corts Espanyoles l'any 2006, tot acabant amb les esperances d'aquells qui, de bona fe, confien encara en la possibilitat de reformar l'Estat espanyol i conduir-lo cap al
reconeixement de la seva plurinacionalitat.

Res és més desesperant i més inútil que intentar dialogar amb una paret. Per pur i simple seny, ha arribat l'hora de reconèixer que Espanya és un projecte polític tancat, satisfet amb si mateix, on les aspiracions del poble català no tenen cabuda. Davant d'aquesta inapel·lable realitat, l'elecció és clara: o acceptem que ens assimilin o ens deslliguem d'Espanya. Les terceres vies, les alternatives a la independència del nostre país, han quedat desacreditades pels fets. Si volem seguir essent una nació, si volem arribar a Europa i al món sense haver de passar per Madrid, si
volem gaudir d'un país més just i pròsper que el que hem heretat dels nostres pares, hem d'accedir a allò que és propi de totes les nacions lliures del món: l'Estat propi. Per això, ara més
que mai, cal passar pàgina, tancar la carpeta espanyola, mirar endavant i començar a caminar de
nou, amb determinació i sense complexes, sota el projecte compartit que ens reuneix avui aquí:

SOM UNA NACIÓ,
VOLEM ESTAT PROPI

"Prou autonomisme: és l'hora de la independència"

2009-09-01T16:22:00.002+02:00

En relació a la resposta a la futura sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut, les entitats sotasignants manifestem,

1. D'acord amb la legalitat espanyola, el TC té la funció d'emetre sentències de constitucionalitat sobre lleis espanyoles. L'Estatut és una llei espanyola i des d'un inici tot el procés de la seva reforma s'ha fet sotmès a les lleis i al poder de l'Estat Espanyol.

2. El fet que Catalunya ratifiqués la llei en referèndum no és en cap cas el resultat de l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya, sinó una fase més de la seva aprovació segons les lleis espanyoles. Pretendre respondre a la sentència del TC amb l'argument que es vulnera el dret a decidir és un error gravíssim, perquè implica acceptar que els catalans i les catalanes podem exercir la nostra sobirania nacional lliurement en el marc de l'Estat Espanyol, i això no és possible.

3. Considerem que qualsevol mobilització de rebuig a la sentència del TC ha de donar per acabada la via autonomista i l'acceptació de la legalitat espanyola, i ha de consistir en la defensa del nostre dret a l'autodeterminació i de l'Estat propi com a projecte.

4. Les entitats sotasignants no ens manifestarem en defensa de l'Estatut ni darrere dels polítics que no demostrin amb fets que defensen un estat català independent. En conseqüència, només assistirem a una manifestació que es convoqui en defensa de l'exercici del dret d'autodeterminació.

5. Les entitats sotasignants consensuarem un programa d'acció conjunta de resposta a les agressions espanyoles, el primer acte del qual serà una manifestació sota el lema "Som una nació, volem Estat propi", que es durà a terme a Barcelona l'Onze de Setembre d'enguany, i que serà convocada en breu.

Plataformes impulsores: Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), Sobirania i Progrés (SiP) i Deumil.cat.

Entitats adherides: Acte de Sobirania, Ateneu Sobiranista Català, Catalunya Acció, Cercle Català de Negocis, Catalunya Estat Lliure, Ciemen, Club FNEC (Associació de professionals ex-membres de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya), FNEC i 40 entitats més.

Barcelona, a 28 d'agost de 2009

Omplim d'estelades Barcelona 9-10 juny

2009-07-04T16:02:00.004+02:00

Ciutadans de Barcelona: Ja la tenim aquí!

No, no es tracta d'una notícia tardana sobre l'esdeveniment esportiu de l'any, el que sembla que tenim a tocar (almenys així ho desitja el Sr. Hereu) és ni més ni menys que un tsunami groc.

Tranquils, amb la psicosi de les pandèmies, no us pensessiu que s'ens acosta un virus hepàtic agressiu. El “virus” no és més que la gran onada groga amb la que el batlle vol que donem la benvinguda els propers 9 i 10 de juliol a l'arribada a Barcelona del “TOUR DE FRANCE”. La malaltia no és que sigui d'extrema gravetat, però això si, és per fer-s'ho mira. I és que la consequència que comporta, no es altra que dos dies d'amnèsia col·lectiva severa.

Festa!!!! Amb la meravellosa T1 en marxa, ja podem gaudir d'un intens trànsit de vols
“interplanetaris”,això si amb les butxaques ben buides, els ERO, les hipoteques impagables, serveis sanitaris deficients, espoli fiscal i econòmic al nostre país, i el finançament, ai! El Finançament! La gran conya de la nostra història contemporània.

Bé doncs vet aquí que davant d'aquestes propostes, dignes de la inspiració d'un guionista del Club Super 3 (amb tot el respecte i admiració en vers aquests professionals). Tornem a apareixer els aixafaguitarres de sempre i una colla de catalans emprenyats, provinents d'entre daltres àmbits, de la cultura, dels sindicats, i fins i tot de la política. Ens hem aplegat donant suport al Col·lectiu Moragues, perquè creiem que ja n'hi ha prou de rifes, en les que sempre guanyen els mateixos.
Pensem que el 9 i 10 de juliol son unes dates perfectes per a sortir al carrer, però no pas amb l'aire de carnestoltes que va portar en Sr.Clos amb en Carlinhos Brown.

Fem una crida a tots els catalans i catalanes emprenyats, a aprofitar l'oportunitat que el consistori barceloní ens ha proporcionat, per a fer veure al món, que el nostre poble no combrega amb rodes de molí. Cal sortir als carrers i carreteres de la nostra geografia, allí per on passi el “TOUR”. Cal sortit amb les nostres ensenyes, siguin estelades o senyeres, amb pancartes, tant en català, anglès i altres llengües, on posi ben clar que ja n'hi ha prou de broma, que l'opressió que patim per part de l'estat francès i de l'estat espanyol no ens permet aixecar el vol cap a la nostra plena sobirania. Que el poble català vol decidir el seu propi destí i aquests dos estats amb llurs constitucions neguen al nostre poble l'exercici més democràtic, el dret a l'autodeterminació.

PER LA DIGNITAT, INDEPENDÈNCIA JA!

VISCA CATALUNYA LLIURE!!

Barcelona 24 de Juny de 2009
Col·lectiu Moragues
colectiu.moragues@cmail.cat

Carta oberta al senyor Artur Mas

2009-06-29T07:20:00.001+02:00

Permeteu-me, senyor Mas, que us adreci aquesta carta. Sóc un català més que té un seguit de neguits que us voldria exposar per si aviat arribeu a ser el meu President.

Sabeu? Us crec a bastament capacitat per ser President de la Generalitat: coneixedor del territori, de la cultura i de les persones. Estic convençut que us estimeu Catalunya per sobre de la majoria de coses. Us tinc per un home de paraula i, per tant, confio en el vostre compromís.

Mireu: em sento cansat i abatut. Estic fart de sentir aquell '¿cómo?' cada cop que demano un beure en un bar; estic fart que al metro m'increpin per portar un 'pin' amb l'estelada al coll de la camisa; estic fart que sovint m'arrenquin o em facin malbé la matrícula del cotxe perquè porto un CAT que oculta la E; estic fart que als fòrums d'Internet em titllin de 'nazi' perquè defenso la immersió lingüística a l'escola. I tantes altres coses! Però per damunt de tot, senyor Mas, estic fart de sentir-me odiat pel fet de ser català...

Tinc por de ser part d'un poble perdedor, vençut i assimilat. Temo haver infundat als meus fills un sentiment de llibertat nacional que només els pugui portar de grans a la frustració. M'espanta pensar que a ells els hi deixaré l'herència del maltractament que avui rebem per ser catalans.

És per tot això que necessito saber quina mena de president voleu ser, si voleu ser un president d'una província espanyola, un mer governador d'una regió, o voleu ser el President d'un Estat Català, el President del meu País sobirà. I necessito que m'ho digueu abans de les properes eleccions catalanes al Parlament. Vull saber del cert quin serà el vostre compromís, si estimeu Catalunya per sobre de la vostra vida (Déu no ho vulgui) i de la vostra llibertat, perquè sé que si em doneu la vostra paraula, l'acomplireu. Però me l'heu de donar, perquè aquesta vegada no puc arriscar el meu vot, no puc confiar la supervivència de la meva Nació a gent tèbia: no hi ha més marge de maniobra.

Si us plau, senyor Mas, si creieu en l'honestedat dels polítics envers els ciutadans, digueu-me quina mena de President voleu ser abans d'anar a votar.

Barcelona, juny de 2.009

Signa i envia la carta: http://www.indexcat.cat/carta_oberta/campanya.htm

Ateneu Sobiranista Català - http://ateneusobiranistacatala.ppcc.cat

Bloc Sobiranista Català - http://www.blocsobiranistacatala.cat

Vídeo de l'Acte de Sobirania de l'11 de juny

2009-06-12T07:14:00.004+02:00

Centenars de manifestants reclamem a Barcelona la declaració unilateral de la INDEPENDÈNCIA

Acte de Sobirania - Joan Carretero a Sabadell

2009-06-10T06:55:00.001+02:00

D'elefants i catalans

2009-06-10T06:48:00.003+02:00

Sabeu com es domestiquen els elefants asiàtics? Doncs, de petits, se’ls lliga per una pota a un arbre amb una cadena prima, que no poden trencar. Aquesta operació es repeteix dia darrera dia, fins que relacionen la cadena amb la incapacitat de deslliurar-se’n. Quan creixen i la seva força monumental els permetria trencar la cadena o emportar-se l’arbre, no se’n saben capaços. El costum de la impotència se’ls ha arrelat de tal manera, que ja no creuen en si mateixos ni en la seva pujança.

Aleshores els domadors se’n aprofiten, els fan treballar durament, els utilitzen en els circs per distreure’s, els munten per a que els transportin, els engalanen perquè facin força patxoca i treure’n bones propines dels turistes. Els domadors els canvien els costums, els omplen el cos de parafernàlies; ja ni semblen elefants.

Els elefants van fent, treballen, mengen, dormen, es banyen tot jugant una mica amb l’aigua... no saben que són explotats, que van ser lliures i potents i que foren conquerits amb força i males arts, ells van fent. Alguns, a vegades, es revolten una mica, s’escapen, barrinen, sembla que recordin el seu passat orgullós i lliure. Però sempre tornen a l’aixopluc i a deixar-se encalçar amb la cadeneta, ja que els instints gregaris i la por a la llibertat, els fan seguir als elefants “d’ordre i com cal” (que, de fet, són els mes domesticats, reben doble ranxo, treballen menys i “es fan” amb els que manen) i, aleshores, aquests elefants col·laboracionistes els tornen a conduir, enganyats, al jou.

Els elefants asiàtics han oblidat què és la llibertat. No saben que al continent Africà n’hi ha milers que no han pogut ser domesticats mai. Potser si ho sabessin n’aprendrien i trencarien definitivament les cadenetes ridícules, cercant nous horitzons per a ells i els seus fills.

Aquesta història, en llegir-la, m'ha fet pensar en el que ens passa als catalans. Molts tampoc són conscients de la feblesa de la cadeneta que duen al turmell. Altres volen fer-nos creure que la portem pel nostre bé. Però nosaltres, a diferència dels elefants, cada cop som més els que ja l’hem clissada i que sabem que n’hi ha d’altres que se n’han deslliurat i n’estan ben contents. Per què seguir, doncs, lligats al jou? Quants catalans estem disposats a trencar la cadeneta mentidera?

Elefants... dic, catalans que volem ser lliures! plantem cara als saberuts “d’ordre i com cal” del nostre Parlament. No ens deixem tornar a posar el jou amb vanes paraules i falses promeses. Exigim-los que tramitin la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) presentada el dia 6 de maig passat, en la que anunciem la recollida de signatures per tal de promoure la convocatòria d’un referèndum per a l’autodeterminació.

Jordi Roig
Sant Pol de Mar, maig 2009

Espanya ofesa

2009-06-07T16:09:00.004+02:00

He llegit aquests dies que Espanya s’ofèn.

Que Espanya s’ofèn, diuen? Que s’ofèn...??? Què punyetes ens ha d’explicar Espanya sobre ofenses!

Ofensa és que t’imposin una llengua forana al teu propi País.
Ofensa és que t’imposin una nacionalitat que no et correspon.
Ofensa és que et dilueixin en una sobirania estrangera per negar-te la pròpia.
Ofensa és que no et reconeguin ni com a nació ni com a poble ni com a res.
Ofensa és que basin la imposició d’una falsa unitat nacional en uns anacrònics drets de conquesta.
Ofensa és que ens tractin de pidolaires quan exigim el què és nostre.
Ofensa és que et retallin les lleis de mínims que ha aprovat el nostre Parlament i referendat el poble.
Ofensa és que, malgrat les passades de ribot, recorrin aquestes lleis a un tribunal constitucional que tampoc és nostre.
Ofensa és que et neguin el pa i la sal del finançament incomplint les lleis, els compromisos i tota la decència d’una ètica política inexistent.
Ofensa és que et facin obtenir un “Documento Nacional de Identidad” que et nega la identitat real.
Ofensa és escoltar la COPE .
Ofensa és llegir La Razón, ABC o “Libertad Digital”.
Ofensa és que ens diguin que són compatriotes nostres.
Espanya s’ofèn!!! Què vol dir que s’ofèn? S’ofèn perquè li xiulen el desafecte en les grades d’un camp de futbol?

Voleu ofenses?

Ofensa és que, per interessos personals d’un rei i d’un govern estrangers, se’t venguin una
part de la teva Pàtria a un altre País, sense que hi puguem dir la nostra. (http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0051147)

Ofenses són les que han omplert els nostres cementiris i fossars des de fa segles.

Ofensa és haver-te enviat un avantpassat a les galeres del Rei d’Espanya per haver travessat un setge marítim en l’intent desesperat d’abastir de menjar la família. (http://in.directe.cat/miquel-estruch/bloc/la-diada)

Ofensa és que te n’esquarterin un altre i li pengin el cap dins d’una gàbia durant dotze anys pel delicte de defensar les llibertats del seu País i per haver rebutjat per tres vegades la “real clemencia”. (http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0044258)

Ofensa és que empresonin un cosí germà de ton pare per la mateixa raó i que, després de torturar-lo el llencin daltabaix d’un cinquè pis de l’Hospital Clínic i diguin que s’ha suïcidat i que després en neguin el cos a la família ni els diguin on és enterrat fins passats més de cinquanta anys, quan gairebé tots els fills ja s’han mort.

Ofensa és que executin el President electe del teu País només per haver estat President electe. (http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0019131)

Ofensa és que executin l'alcalde del teu poble només per haver estat alcalde del teu poble. (http://in.directe.cat/miquel-estruch/bloc/ejecutado)

Ofensa és que després no vulguin reconèixer la farsa d’uns judicis indignes ni et permetin passar pàgina de l’horror.

Tot això són ofenses.

Ofensa són cinc segles de menyspreu.

Ofensa són quatre segles de tenir el País partit en dos Estats que li són adversos.

Ofensa són tres segles de domini, opressió, negació i espoli.

Ofensa són dos segles de guerres internes propiciades pel mal govern i per lluites de poder en clau espanyola.

Ofensa són cent anys de combatre la voluntat de revifament de la nostra nació.

Ofensa són quaranta anys de dictadura criminal.

Ofensa són trenta de democràcia a mitges, basada en una Constitució filla de la por i la remor de sabres.

Ofensa és que hagis d’aguantar i pagar de la teva butxaca la vergonya d’un Rei col•locat on és perl a voluntat d'un criminal de guerra, després d'haver urat els “Principios del Movimiento Nacional”. (http://www.youtube.com/watch?v=G17-y4u7R08)

Ofensa és que et vulguin fer combregar amb rodes de molí.

Però la pitjor de totes les ofenses és que, després d’haver d’aguantar tot això, a sobre et diguin que tu també ets espanyol.

Té raó en Partal en la seva anàlisi i no deixa de ser cert que hem d’anar fent la viu viu com podem, mentre desitgem una País que s’assembli a un equip de futbol. (que té collons, la
cosa!)

Però al menys, que ningú ens tregui el dret de xiular allò que ens doni la gana i quan ens doni la gana.

El dia que tota aquesta parafernàlia de reis, banderes i himnes espanyols siguin els símbols d’un País estranger, jo us asseguro que no se’m passarà pel cap de xiular-los i els podré tenir tot el respecte que ara no els tinc.

Mentre representin tot allò que representen, jo seguiré celebrant les xiulades encara que al Secretari General del meu propi partit no li agradi.

Diuen que és una falta de respecte. És clar que sí, i tant, que ho és! I què! Què volen? Com esperen que els paguem tots aquests segles d’abús i prepotència? Amb afecte i moixaines? Au va! Ja prou que ho fem això! Ja prou que, com a País, ens hem avesat a ser un ramat de xaiets ensinistrats i obedients, com perquè, ni que sigui de tant en tant, ens puguem donar el gustet d’una bona xiulada amb gust de poc.

I tan poc!

Aquesta és l’única cosa que em cou de tot plegat. Que com a poble no siguem capaços d’anar ni un pamet més enllà dels xiulets i el voleiar de quatre estelades mig amagades entre banderes i samarretes blaugranes...i gràcies!

I és que, per més que es vulguin fer els ofesos, ells saben ben bé que tot plegat no són més que focs d’encenalls. Ja podem seguir xiulant a l’aire per tots els estadis del món, perquè mentre seguim consumint les energies en protestes estètiques, ells seguiran controlant l’aixeta de la nostra indignació...i la dels nostres recursos i, si cal arribar-hi, també de la nostra sang.

Mentrestant, nosaltres seguirem bevent mansament de la font de la Santa Paciència, mentre Espanya es fot de nosaltres amb aquell deix de condescendència petulant que neix del seu antic menyspreu cap a nosaltres.

Perquè seva és l’ofensa i nostra la vergonya.

Miquel Estruch
Empresari i dirigent esportiu
*Dilluns, 18 de maig de 2009* ! 18:49 h

DECLARACIÓ "PER UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA"

2008-12-05T09:37:00.003+01:00

El 6 de desembre del 2008 és festa a l’Estat Espanyol. Celebren com cada any l’aprovació de la seva Constitució, una Constitució que nega l’existència de la nació catalana, nega els nostres drets històrics, legalitza l’espoliació econòmica que patim i consagra la divisió del nostre territori.

Davant d’aquest esdeveniment assimilador, que ens hauria de recordar el règim colonial a què som sotmesos, no podem oblidar la tradició constitucional que ens caracteritza als catalans en aquesta matèria. Vam ser pioners a Europa i al món en establir un contracte entre el rei i el poble que va definir als catalans durant molt de temps com un poble gelós de les seves llibertats i reconegut arreu per la seva moderna estructura constitucional. Vàrem ser els primers d’Europa a organitzar la Pau i Treva per a mantenir la seguretat; els primers europeus a tenir Parlament (abans que el de Westminster). Els catalans, segons tots els autors, som els primers a aportar la llibertat a la civilització europea; som els primers d’Europa a organitzar un sindicat de pagesos; els catalans mai no vàrem tenir un rei absolut, era un príncep paccionat. Tots aquests principis s'incorporaren a les Constitucions de Catalunya que Castella abolí mitjançant el dret de conquesta després de la derrota militar del 1714.

Enguany, els catalans sí que hem de recordar una Constitució. Celebrem el 80è aniversari de la Constitució Catalana de l’Havana, inspirada i redactada pels anomenats separatistes catalans de Cuba. Avui i aquí, esperonem tots els catalans a fer seva la mateixa moral de victòria i gran visió política que van demostrar. Perquè ningú pot negar que una gent que volia donar carta de naturalesa a la futura independència a través de la redacció d’aquella Constitució havien de ser uns homes amb una fe insubornable en les possibilitats de Catalunya, i a més van demostrar un gran sentit polític de cara a la comunitat internacional al tenir a punt les grans línies legislatives que havien de regir el futur Estat Català.

Els que avui som aquí no podem defugir el nostre compromís amb la nostra història i amb la nostra pàtria i hem d’esdevenir els artífexs d’un procés que molts s’entesten en amagar i obstaculitzar, però que avança decididament cap a la nostra independència. Ara tenim les màximes possibilitats d’assolir l’èxit, i hem d’estar preparats davant els futurs esdeveniments que de ben segur s’acceleraran en el panorama polític català, i de quina millor manera, que renovant l’esperit, la visió i la moral de victòria d’aquells separatistes catalans de l’Havana, tot començant a redactar la nostra pròpia Constitució d’acord amb els nostres valors, principis i interessos. Prou constitucions espanyoles que lliguen i esborren la nació catalana! Ara més que mai, exigim una nova Constitució Catalana!

Catalunya, 5 de desembre del 2008

Entitats signants de la Declaració:

Catalonia Acord, Catalunya Acció, Club FNEC, CIEMEN, Comissió de la Dignitat, FOCDA (Fòrum català per l'autodeterminació), Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, Fundació Manuel de Pedrolo, Fundació Randa i Germanies, La Xarxa d'entitats, Sobirania i Progrés, Sobirania i República, Som 10 Milions, Xarxa de blogs Sobiranistes-Blog Gran del Sobiranisme, 3r Congrés Catalanista, entre d'altres.

Carta des de Capellades

2008-09-18T06:33:00.005+02:00

Aquí teniu una carta feta per un noi de Capellades dirigint-se a Telemadrid.
M'agradaria que la féssiu córrer a tots els vostres contactes perquè així coneguin el que realment passa a Catalunya amb el maleït bilingüisme. A veure si enviant-ho a força gent pot arribar als mateixos ulls que el programa de Telemadrid. La informació ens farà lliures... o això és el que diuen. Aquí va la carta:
Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor.
He visto su documental llamado 'Ciudadanos de segunda' ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos. Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de 'la Anoia' (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el argentino.
Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad. La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia. ¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16.
¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o 'la Celestina'? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano. No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase: Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana. ¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.
Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.
No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas. Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el casoa la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. 'Ladran, luego cabalgamos', como se dice en castellano. Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:
Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància.
GADES-04.06.08

Podem viure en català?

2008-08-22T08:35:00.004+02:00

Quan ens fan i ens fem la pregunta: què podem fer pel català ens vénen al cap tota una sèrie d’heroïcitats i coses transcendentals que sovint esperem inconscientment que facin els altres. És clar que s’han de fer coses importants, i tant! però a mi em sembla que el primer que cal és fer un petit examen de consciència i veure si abans estem disposats a fer tot allò que està al nostre abast, tot allò que és fàcil i relativament econòmic. Ja n’hi ha prou de dir: això no és important, la realitat del país és la que és.
Comencem per les coses de cada dia, les coses que només depenen del nostre esforç i sobretot del nostre interès. Ser capaços de fer tot allò que representa la normalitat del país és un pas importantíssim per demostrar a tothom que volem viure en català. Per exemple:
· Ens hem canviat el nom en català? només cal anar al registre i demanar-ho.
· Tenim l’ordinador en català? És una cosa ben fàcil, però fa mandra, oi? No sabeu el gust que dóna veure retalla i enganxa en compte de “corta i pega”
· Tenim la nostra adreça electrònica amb el punt CAT? no és tan difícil trobar una entitat que ens allotgi. Si no, es pot tenir un domini propi, encara que això no és de franc. És un dels pocs reconeixements internacionals que tenim.
· Tenim el contestador del telèfon en català? I el del mòbil? només cal demanar-ho i sovint només anar seguint els passos que et va dient el propi telèfon. La gent jove bé que té temps de posar-se una música nova cada setmana i nosaltres enviem missatges escrits que ens prenen una gran quantitat de temps perquè no som tan àgils.
· Tenim el GPS en català? les botigues sovint fan creure que no n’hi ha, però hi ha el Tom Tom o el Garmin i segur que d’altres. Ha de ser ben pesat anar sentint: "gire a la izquierda, gire a la derecha".
· Tenim la bústia en català? això només depèn de nosaltres. Agafar una tarja i posar-la-hi.
· Exigim les factures en català de l’aigua, del gas i de l’electricitat i el telèfon? això tampoc costa gens, nosaltres som els clients i ho podem exigir.
· Demanem les escriptures notarials en català? els notaris tenen l’obligació de fer-ho I per ser conseqüents amb nosaltres mateixos encara us diré:
· Ens dirigim a tothom en català? I hi responem? sembla fàcil però no ho fem. Tenim mal entès el respecte cap al nou vingut i parlar-li en castellà és més aviat un greuge que li fem. És com si li diguéssim tu no ens entens, no ets dels nostres. També és veritat que quan ens parlen català no cal que els donem les gràcies. És el que toca fer.
· Demanem la carta en català al restaurant? Cada vegada la donen més en castellà i això és perquè no l’exigim.
· I comprem els nostres productes? els que etiqueten en català? els de casa nostra? castiguem els qui s’anuncien a TV3 en castellà sense respectar els altres que fan l’esforç de fer-ho en català? han de notar que a nosaltres ens agrada. Ho han de saber.
· Comprem als supermercats que tenen marca pròpia en català? cal recompensar l’esforç que fan i la deferència cap a nosaltres.
· Exigim els catàlegs en català? cada vegada són més escassos perquè molta gent diu "m’és igual", i això no pot ser. Cada vegada costa més tenir el catàleg en català a les grans superfícies, als museus, a les botigues sempre diuen que s’han acabat. Tant de bo!!
· Busqueu els DVD que tinguin pista en català? això no us diré que sigui fàcil, però en alguns casos és possible i s’ha de demanar, s’ha d’empipar el dependent de la botiga.
· Aneu a veure les pel·lícules al cinema en versió doblada al català? a vegades ens hem de desplaçar a una altra població, però si ens conformem a veure-les sempre en castellà sempre diran que en català no tenen audiència.
· Ens subscrivim als diaris i revistes en català? no puc dir que això sigui de franc però almenys ho podem fer amb alguns. El més trist són les revistes gratuïtes que en català només hi ha el títol QUÈ, a dins tot en castellà i a més amb una òptica completament espanyolista. No tan sols és la llengua sinó l’esperit.
· Fem cursets de reciclatge en català? per què tothom té temps de fer anglès, Pilates i la dansa del ventre i ningú troba el moment de fer un curs de conversa o de qualsevol cosa en català? potser s’haurien de donar més facilitats, però el cas és que no ho fem
· Fem de voluntaris per la llengua? no sabeu com n’és d’agraïda aquesta feina.
I no parlem de les trucades per telèfon en les que exigir el català és tota una heroïcitat, però aquí sí que s’ha de ser contundent. Nosaltres som els clients una vegada més.
Tot plegat és senzill tot i que pot ser cansat, però cal pensar-hi, estar alerta, i anar-ho fent a poc a poc. Hem de fer patent que som catalans i volem viure en català.

Montserrat Guardiet Cruïlla de Debat- Penya de l’Ateneu Barcelonès

10 coses que només pots fer en Linux

2008-06-23T09:01:00.004+02:00

1. Aconseguir i mantenir actualitzat un sistema complet legalment sense pagar res.
2. Poder córrer diferents interfícies gràfiques si no t'agrada la que vé per defecte o no s'adequa a les teves necessitats.
3. Tenir control total del maquinari de l'ordinador i saber que no hi ha portes secretes al darrere en el meu programari, posades per companyies de programari o governs malintencionats.
4. No cal desfragmentar els discs durs, mai.
5. Provar programes, decidir que no m'agraden, desinstal·lar-los i saber que no he deixat brossa en un registre que pot alentir la meva màquina.
6. Utilitzar el SO sense necessitat de córrer antivirus ni cap tipus de programari anti-espia, i no reiniciar el meu ordinador durant mesos.
7. Personaltizar el que vulgui, legalment, incloent-hi els meus programes preferits. I puc preguntar als desenvolupadors, proposar-los idees i participar en el procés de disseny/programació de programari si vull.
8. Utilitzar el mateix maquinari durant més de 5 anys fins que realment et calgui canviar-lo.
9. Rebre ajuda de milers d'usuaris, experts i novells de manera gratuïta i desinteressada.
10. Tenir un escriptori amb efectes espectaculars, i molt superiors als de Windows Vista, en un ordinador de fa tres anys.

Traduït de 10 cosas que sólo puedes hacer en Linux, publicat per vivabOrg 20 abril 2008

Categories de programari lliure i no lliure

2008-06-17T13:44:00.004+02:00

Categories de programari lliure i no lliure

Conèixer per a poder elegir

2008-06-09T10:00:00.002+02:00

Conèixer per a poder elegir si el país pren el rumb del programari privatiu i privatitzador, o el del programari lliure i alliberador, com han fet en diferents nivells ja altres països, això en l'administració pública i en l'educació pública és crucial, perquè l'elecció determinarà en gran mesura les capacitats quant a intel·ligència i coneixement que adquiriran els nostres joves estudiants, docents o administratius de tota mena.

Per exemple, si el modelo és Windows + enciclopèdia Encarta + Office + MSN Messenger + Internet Explorer, obtindrem:

Sistema operatiu tancat, tendència a la il·legalitat (còpies pirates), enciclopèdia tancada i amb ideologia i punts de vista nordamericans (res que el departament d'educació o la població del país pugui modificar-hi), Word i Excel, programes que no s'ajusten a estàndards internacionals, programes per a xatejar que s'atorguen el dret a revelar la informació personal privada dels usuaris, dependència tecnològica i gran despesa en programari.

Una decisió poc intel·ligent, basada en el desconeixement. Volem entrar veritablement en la "societat del coneixement" o romandre en la del desconeixement?

Si el model d'alfabetització digital fos GNU/Linux + Wikipedia + OpenOffice + Pidgin + Firefox, obtindríem:

Sistema operatiu completament estudiable, modificable, millorable i compartible, tendència a la legalitat, enciclopèdia oberta i amb ideologia i punts de vista propis (el departament d'educació o la població del país poden construir el coneixement a Internet), programes d'oficina i navegadors web que s'ajusten a estàndards internacionals, programes per a xatejar que mantenen les nostres dades personals privades en privat... i a sobre, estalvi econòmic i independència tecnològica.

Desconeixement, desunió social, competència i opressió d'un costat, coneixement, unitat, cooperació i llibertat de l'altre.

Traducció i adaptació de l'article “Conocer para poder elegir: la presidenta Argentina elogió a Bill Gates en las instalaciones de Google”, de Marcos Guglielmetti (Mastermagazine) 8 juny 2008