Espanya és un Estat, per això aquells qui en defensen la seva
continuïtat actuen per protegir-lo. Què hi ha d’estrany en aquest
comportament?
Hem vist com el Tribunal Constitucional espanyol ha actuat en
defensa de la unitat d’Espanya, negant l’existència de la nació
catalana. Més recentment observem com el Tribunal Suprem espanyol actua
també amb aquesta intencionalitat, dictant unes sentències d’evident
contingut polític sobre el català a l’escola. Per la seva part els
mitjans de comunicació espanyols s’han situat també a l’avantguarda de
la defensa de la unitat de l’Estat.
El poder legislatiu, el poder executiu, el poder judicial i el
quart poder que representa la premsa ja han entès perfectament que
Catalunya camina amb pas ferm cap a la independència. Ara només sembla
que d’això ens n’assabentem també els catalans.
Hem vist perfectament com la manifestació en contra de la sentència
del TC sobre l’Estatut, tot i ser tan massiva, ha tingut la
transcendència que se’n podia preveure: cap, res, ni s’han immutat.
Calia fer-la? Sens dubte, però només amb manifestacions no anirem
enlloc, a Madrid se’n foten de les nostres manifestacions i dels nostres
escarafalls, el dia següent els diputats catalans a les Corts es posen a
negociar els pressupostos de l’Estat i tot torna a l’ordre.
És per això que el nostre projecte, la independència de Catalunya,
ha de tenir fonaments positius, no reactius, perquè només un projecte de
país (i no de partit!) respon a les necessitats que ara situen
Catalunya en una situació de no retorn en la seva història: o caminem
cap a la llibertat o caminem directes a la desaparició com a poble.
Independents o residuals? es pregunta el President Pujol, cal respondre
malgrat l’obvietat!
No volem destruir, ni rebentar, ni fer mal a res ni a ningú, volem
proclamar el nostre dret a existir com a catalans i catalanes i com a
tal ostentar una organització sobirana que faci de nosaltres un poble
normal en el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada