Els que teniu cultura històrica heu de llegir amb calma i a poc a poc aquest escrit.
És història actual que no apareix en els mitjans de comunicació.
Confio que us agradarà.
Article
de data 23 de setembre del 2013, de Josep Amat Lluch.
Ja diuen que quan
ens llevem al matí, hi ha molta gent que ja ha decidit per nosaltres.
Quan
Oriol Pujol agafava el vol d'El Al de Londres a Tel-Aviv, l'1 de
novembre del 2011, la seguretat de l'avió li va demanar què hi anava a
fer, a Israel. 'Entrevistar-me amb el president Peres', va respondre amb
naturalitat. El Mossad no està per brocs i li van aplicar el grau u
d'interrogatori, el llarg. No únicament anava de debò, sinó que a
Jerusalem va signar un seguit d'acords estratègics amb el govern. A les
reunions, la delegació catalana explicava sense ambigüitats que
treballaven per constituir un estat.
Israel
té uns quants motius de desafecció envers Espanya, que li va negar
durant decennis el reconeixement i de la qual diu que 'promou i sufraga
activitats pro-palestines'. El consolat espanyol a Jerusalem acull cada
divendres una reunió de les ONG que col·laboren amb els palestins i en
desplega l'aparell logístic. Tanmateix, el punt és als antecedents
històrics, el 'contubernio judeomasónico', l'aliança amb Hitler i la
continuïtat evident entre Franco i el govern actual. Si algú té memòria
al món és el poble jueu.
Catalunya
té una relació estreta amb Israel iniciada per Jordi Pujol, que manté
una consideració molt alta entre els mandataris del país. Ramon Tremosa
fa una feina constant des de la delegació per a les relacions amb Israel
de la Unió Europea i Artur Mas hi anirà aviat per reforçar-hi lligams.
La
diplomàcia catalana veu factible un reconeixement ràpid. És un fet
important perquè Israel representa tretze milions de jueus de tot el món
i, molt especialment, els cinc milions i mig de nord-americans, que
formen potser el 'lobby' més poderós del país, amb influència molt
directa des de la Casa Blanca i a les productores de Hollywood.
L'ambaixador
dels Estats Units a Londres ha admès en una entrevista a la BBC la
possibilitat que Catalunya s'independitzés. Tots els infants del seu
país estudien que han arribat on són gràcies a la declaració unilateral
d'independència de les Tretze Colònies el 1776. García-Margallo
s'atrevirà a dir-los que la constitució espanyola fa inviable una acció
equivalent dels catalans? És improbable, perquè el ministre, en la
rebequeria de la setmana passada, va convocar els ambaixadors de Letònia
i Lituània, però no pas el dels Estats Units.
Al
Regne Unit ja hi ha hagut moltes declaracions favorables a la
independència de Catalunya, començant per la del primer ministre, David
Cameron, adreçada concretament a Rajoy. Gibraltar hi ajuda i empeny. Com
ajuden les insídies constants de l'heroi de Perejil, Federico Trillo,
l'únic ambaixador a Londres de què es té memòria que no parla anglès. Un
diputat li va suggerir fa poc: 'Agafi el "sombrero", el ruc de palla i
la sangria i foti el camp.'
Sembla
fora de dubte que els tres bàltics donaran suport a Catalunya en el
moment decisiu, malgrat les coaccions de García-Margallo, o potser
gràcies a aquestes coaccions. És probable que la majoria de països
sorgits d'un procés constituent el segle passat mostrin comprensió per
Catalunya si no tenen cap interès molt concret amb Espanya. A Europa
n'hi ha una colla: Noruega, Finlàndia, Bulgària, Romania, Hongria,
República Txeca, Albània, Irlanda, Islàndia, Malta, Xipre, Eslovènia,
Croàcia, Macedònia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Geòrgia, Armènia,
Bòsnia, Eslovàquia, Montenegro, Kossove... Al món n'hi ha dotzenes.
Jordi
Pujol va tenir un paper decisiu en la independència d'Eslovènia, la
primera república que es va escindir de Iugoslàvia, amb converses
directes amb el canceller alemany Helmut Kohl, en un episodi reconegut
pel govern de Ljubljana. Cal tenir present també Polònia, que va haver
de vessar molta sang per atènyer la independència i, a més, escalarà
posicions dins la UE si Espanya perd població.
Què
hi feia l'ambaixador d'Irlanda a la seu de la Generalitat a Madrid l'11
de setembre, quan els falangistes la van assaltar? Què hi feia un
representant de l'ambaixada dels Estats Units?
Flandes,
que és el 60% de Bèlgica, té una bona relació amb Catalunya. I el
president flamenc, Kris Peeters, s'ha entrevistat amb Mas i hi ha signat
acords quan ja s'havia declarat secessionista.
L'opinió
pública portuguesa va prenent posició en favor de Catalunya. Els
mitjans rememoren aquests dies que el país va aconseguir la
independència perquè Castella va haver d'enviar les tropes contra el
Principat a la guerra dels Segadors. Un altre país –o uns altres– a la
península Ibèrica faria guanyar pes a Portugal i la relaxaria de la
presència abassegadora d'Espanya.
Hi
ha estats d'Europa que tenen una gran consideració per la democràcia
que sovint passa per davant d'interessos estratègics, com és el cas dels
escandinaus: els bàltics es van passar unes quantes setmanes als llimbs
fins que la humil Islàndia els va reconèixer, i darrere hi va anar tot
el món. També els Països Baixos, que donen molta importància en els
llibres d'història a les malvestats dels 'tercios' espanyols en la
lluita per la pròpia llibertat.
L'Argentina, Veneçuela, Cuba i Bolívia han tingut enganxades directes amb el govern de Rajoy. La consideració d'aquests països per la 'madre patria' –s'hi podrien afegir l'Equador o Nicaragua– queda reflectida sovint en la premsa local: 'Creen que todavía están ofreciendo espejos a los indiecitos', titulava un diari de Caracas. Cuba no evocarà el suport dels catalans el 1898? Es pot intuir que la majoria de repúbliques americanes recordaran els 'libertadores', i si no ho fan els governs ho farà l'opinió pública. Un baròmetre del prestigi internacional d'Espanya és la influència que té entre les antigues colònies. Mentre França o el Regne Unit lideren amb solvència la Francofonia i la Commonwealth, Espanya és vista amb recel o sarcasme per una Hispanitat no constituïda.
Hi
ha països impensats que poden posar-hi un gra de sorra. Potser la
persona més venerada a Timor Oriental és Francesc Vendrell (Barcelona,
1940), qui, com a representant personal del secretari general de les
Nacions Unides, va aconseguir que l'ONU hi imposés un referèndum
d'autodeterminació el 1999, cosa que va aturar el genocidi sistemàtic
practicat per Indonèsia. La llibertat de Timor és deguda molt
directament a la tenacitat de Vendrell, que és íntim del primer
president i Nobel de la Pau, José Ramos-Horta, que va néixer portuguès i
sap perfectament què és Catalunya. Són lluny i són pobres, però són un
vot a l'assemblea general de les Nacions Unides.
Ban
Ki-Moon, el secretari general actual, va anunciar a Andorra (territori
lliure dels Països Catalans, un més) de manera pública i oficial que
calia 'respectar les aspiracions genuïnes dels pobles', en referència a
Catalunya. Un suport cabdal, com prova el fet que gairebé tots els
mitjans espanyols silenciessin la notícia.
El
president del parlament europeu, Martin Schulz, un editor cultivat que
admira i coneix Jaume Cabré i s'ha declarat amic de Catalunya, ha
lamentat obertament no haver pogut aconseguir el reconeixement del
català a la cambra per culpa del boicot de dos vice-presidents, Alejo
Vidal-Quadras (PP) i Miguel Ángel Martínez (PSOE).
Fins aquí una quarantena de països i dos notables en organismes internacionals clau. Només que un terç es pronunciïn en favor de Catalunya ja fan gruix de sobres i n'arrossegaran molts més, que no tenen arguments per a oposar-s'hi. Qui es pot situar sense rubor contra el dret d'autodeterminació? No hi ha precedents que s'hagi negat el reconeixement de cap país que s'hagi declarat independent aquestes últimes dècades a Europa. Hi ha ningú que pugui creure que la pacífica, democràtica i europeista Catalunya serà el primer?
